La bona sort d’ara mateix, Matthew Quick

Si els llibres i altres expressions artístiques acostumessin a crear una addicció similar a la que provoquen el tabac, l’alcohol o els serials televisius, no hi ha dubte que el món que coneixem seria ben diferent —per no dir, amb tots els riscos que això comporta, millor; seria un lloc més culte i ric; i, segurament, més agradable, més assossegat, més humà. Per desgràcia, les obres literàries addictives esdevenen excepcions, rares avis que els editors persegueixen com els cavallers de la taula rodona el Sant Grial.

La bona sort d’ara mateix, Matthew Quick, Edicions del Periscopi, 2014, traducció d’Ernest RieraSi molt no m’erro en el meu pronòstic, Edicions del Periscopi —una editorial que acostuma a saber diferenciar molt bé el gra de la palla— ha tingut l’encert de publicar un d’aquests llibres: La bona sort d’ara mateix, (The God Luck Of Rigth Now), de Matthew Quick, amb traducció d’Ernest Riera, amb una coberta tan immediatament atractiva com intrigant.

Una vegada et cau entre les mans, i comences a llegir-lo, restes tan envescat en les seves pàgines estrafolàries i hilarants com si les haguessin untades —o, més aviat, ungides, per l’efecte miraculós que produeixen sobre el lector o lectora— amb algun ungüent que et captiva, et priva de la teva voluntat i t’impedeix de deixar-lo fins al final.

Aquesta novel·la tan peculiar la protagonitza un home “normal, corrent i mediocre”, (pàg. 15), mentalment “una mica desajustat”, (pàg. 34), amb un cor “definitivament com el d’un nen”, (pàg. 275), que s’ha passat els seus trenta-vuit anys “a l’interior de la meva tija: de mi mateix”, (pàg. 121), vetllant ininterrompudament per una mare gran que “no hi era tota, els últims anys de la seva vida”, (pàg. 15), tan aïllat de tot que tan sols es comunica amb el món exterior escrivint cartes a Richard Gere, al qual ha convertint-lo en el seu “confident”, (pàg. 44).

Carregat de bons sentiments —no és pas per casualitat que l’autor l’hagi batejat com a Bartholomew, que “etiquetat amb un altre nom”, (pàg. 252), és Nathaniel, al qual Jesús al Nou Testament descriu com “un autèntic israelita, un home que no enganya”, (Jn 1, 47)—, es veurà forçat (“No n’he sabut mai gaire, d’acceptar els canvis. […] sempre arribo tard al ball còsmic”, pàg. 21; “Em feia por, el futur”, pàg. 251) a acceptar el brutal capgirament que ha sofert, a començar a viure de veritat, a afrontar el que hi ha al defora de la tija: “No sé què fer sense la mama. No sé ni com es paguen les factures”, (pàg. 213); “Ara necessites trobar la teva pròpia bandada. Abandonar el niu a la fi […]. Volar”, (pàg. 24).

A través d’ell, ens interroguem sobre alguns conceptes —la normalitat, la realitat, la veritat, la mentida, la culpa, la bondat…— que considerem sobreentesos, però que no sempre són tan clars, i menys encara, unívocs, com ens imaginem.

En primer lloc, perquè el món ens ofereix moltes més preguntes que no pas respostes: “Hi vaig rumiar i vaig decidir que no provaria de trobar resposta als grans misteris de la vida”, (pàg. 256). En segon, perquè resulta molt més senzill defugir les poques certeses que tenim —o podem obtenir—, crear-se “una alternativa molt benvinguda a la veritat”, (pàg. 15), que no pas fer-se càrrec de la feixuguesa que comporten: “Necessitava fingir que allò era veritat”, (pàg. 205); “Digue’m una cosa agradable […] que em faci oblidar […] que la meva vida ha estat un acudit cruel i sàdic”, (pàg. 224).

És aquest component, precisament, combinat amb alguns molts ben trobats tocs d’humor, el que —per poc que funcioni com és habitual el més eficaç i econòmic dels màrquetings: el boca-orella— permetrà que el llibre de Quick esdevingui un gran èxit de vendes: per les seves innegables propietats balsàmiques, per la seva capacitat “guaridora”, (pàg. 280), perquè resulta “molt terapèutic. Em calma d’una manera que cap altra cosa no pot aconseguir”, (pàg. 246)

Una capacitat o característica, haig de dir-ho obertament, que és la que més em desplau de la novel·la, que em sembla que li fa un flac favor, atès que entenc que l’allunya de la literatura literatura i l’acosta a altres menes d’escriptures on la creació artística passa a un segon terme.

És més que possible que la inesperada (i ben poc racional) sensació de benestar, d’esperança i optimisme que t’envaeix una vegada l’has enllestit —o, més aviat, devorat, amb una voracitat insadollable— resulti d’allò més beneficiosa per a un temps tan sever i malaurat socialment com el que estem vivint, però des del punt estrictament literari, resulta tan innecessari com contraproduent.

Conèixer els efectes consoladors i seràfics que suposa creure en “La Bona Sort d’ara mateix” (“Hi hem de creure. Ho hem de fer. Ho hem de fer. Ho hem de fer”, pàg. 162; “creure-hi —o fins i tot fingir que hi creies— aconseguia que et sentissis millor […], sense que tingués importància que fos veritat o no”, pàg. 146) pot comportar uns efectes molt positius per als esperits turmentats (i satisfer l’orfandat lectora dels que van caure rendits als peus d’avis que escapen per les finestres o analfabetes que salven països), però acaba desvirtuant el nivell i l’abast d’una obra que semblava voler tocar el cel amb els dits i es conforma amb no tocar gaire de peus a terra —o, potser, amb tocar-hi massa.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de juny del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *