Germà gran, Lionel Shriver

Potser un dels grans dubtes que planteja la literatura és si ha d’acostar-nos a la realitat o defugir-la, si ha d’ésser evasió del món que ens envolta o immersió (i, en conseqüència, anàlisi) en ell. La ratlla que delimita ambdues possibilitats no és gens clara, tanmateix, atès que sovint un dels mitjans més eficaços d’afrontar la realitat que ens cal viure dia a dia és, o bé a través de l’humor o bé a través de transfiguracions o translacions, temporals o geogràfiques: Lev Tolstoi, a Guerra i Pau, no parlava d’una guerra, en concret —la russo-francesa dels temps de Napoleó—, sinó d’una i totes les guerres.

Lionel Shriver acostuma a tractar temes seriosos i durs, gens agradables —la infidelitat, les malalties terminals, els adolescents violents…—, que exigeixen al lector una gran serenitat i un caràcter resistent, poc aptes per a ànimes sensibles, però ho fa amb una gran força ficcional, donant a les tragèdies que narra (amb severitat i sense subterfugis ni mitges paraules), malgrat tot, un cert aire de contalla —de “conte de fades”, (pàg. 287)—, d’abstracció literària, que evita que la seva cruesa esdevingui excessiva.

Germà gran, Lionel Shriver, L’Altra Editorial, maig del 2014, traducció de Carles Miró i Núria ParésGermà gran (Big Brother), L’Altra Editorial, maig del 2014, amb traducció a quatre mans de Carles Miró i Núria Parés, fa tota la impressió de recrear, amb no gaires canvis, un fet viscut per la pròpia autora: la irrupció, al bell mig del domicili familiar, del passat de la dona —d’aquest passat que “preferia oblidar”, (pàg. 29), per més que “signifiqués el que signifiqués, [era] l’únic que tenia”, (pàg. 57)—, sota la figura del seu germà, monstruosament gras (talment sortit d’un “quadre de Fernando Botero”, (pàg. 157), que posarà en perill el precari equilibri tot just aconseguit en la relació amb el seu marit i els dos fills adolescents d’aquest, producte del seu primer matrimoni.

El relat d’aquest acarament definitiu amb ells mateixos —“Ens despullem […] l’ànima”, (pàg. 267)—, d’aquesta experiència decisiva i traumàtica —“Està clar que ara sóc una persona non grata a casa vostra. […] Pel que sembla, estic «destrossant la vostra vida familiar»”, (pàg. 143)—, és converteix en una interrogació sobre la mateixa condició humana.

En primer lloc, sobre la importància del físic —del que semblem, més que no pas del que som: “ens agradi o no, per als altres som un què”, (pàg. 155)— en la societat nord-americana (i, per tant, per extensió, en tot el mon occidental); en segon, sobre els (límits) dels deures familiars, sobre on comencen (i encara més, on acaben) les nostres responsabilitats en relació amb els nostres parents més propers. I, en tercer lloc, sobre la culpa i el penediment; més concretament, sobre com n’arriba a resultar, de difícil —en ocasions, d’impossible—, d’alliberar-nos de la sensació de no haver fet el que hauríem d’haver fet; d’haver fallat algú quan (més) ens necessitava.

Des que Friedrich Nietzsche consignà que déu havia mort, sabem, mercès al tan encertat diagnòstic del existencialistes, que el fet de viure ha esdevingut una càrrega molt més feixuga, per a nosaltres: tot d’una vam perdre la xarxa de seguretat divina i vam esdevenir responsables únics dels nostres actes i les nostres decisions.

I, per a l’escriptora de Carolina del Nord, encara no ens hem deslliurat del temor a errar-nos que comporta, ineluctablement, decidir. Amb major motiu quan els efectes de les equivocacions no ens impliquen només a nosaltres mateixos, sinó, com acostuma a succeir, als que tenim més a prop. Què ocorre quan en resulten afectats, directament i greu, aquells que més ens estimem?

És clar que, per a preguntes d’una tal mena, no tan sols no hi acostuma a haver una resposta fàcil, sinó una sola resposta; que, per dir-ho en mots de Salvador Espriu: diversos són els homes i diverses les respostes. O, per expressar-ho d’una manera més categòrica, que les respostes —unívoques, infal·libles, garants d’alliberar-nos del dubte o penediment— no existeixen.

Llàstima que Shriver no hagi estat capaç de posar un xic de mesura en la novel·la, d’escurçar-la amb una certa generositat, de deslliurar-la d’algunes pàgines que, des del meu punt de vista, aporten ben poc a l’argument i al contingut, però que, en canvi l’afeixuguen més que no convindria. En ocasions és tan i tan detallista, es fixa —i el que és més greu, s’atura— tan minuciosament en incisos no imprescindibles, que la lectura se’n ressent.

En particular, en tot allò que té referència a la figura de Travis, el pare de la protagonista, i a la comèdia televisiva que havia protagonitzat, Custòdia compartida. Certament, aquest fet tingué una gran importància en la configuració dels caràcters dels dos germans —primordialment, perquè “a en Travis els fills de la sèrie de ficció sempre li havien semblat més reals que no pas els seus fills de debò”, (pàg. 82)—, però entenc que aquest fet podria destacar-se sense haver d’ocupar un lloc central o tan preponderant (tant pel que fa a situació com a percentatge). Amb tres o quatre pinzellades, clares i incisives, n’hi hauria hagut ben bé prou.

Més a més si tenim en compte que els dos grans personatges de l’obra —els noms dels quals no poden ésser més il·lustratius: Pandora, aquella que pot obrir la caixa dels trons de tots els mals (que posaran en perill la feble inestabilitat de la família); Edison: el geni acostumat de ben jove a les lloances i als llums dels escenaris, que no ha estat capaç d’habituar-se a la progressiva extinció de la seva estrella— no tan sols estan molt ben bastits, amb profunditat i versemblança, sinó que esdevenen tan recognoscibles, tan propers, tan entranyables, que, malgrat la seva fragilitat —o, potser, precisament per ella— ens sap molt greu haver-nos-en de separar, en cloure la novel·la.

Entre d’altre raons, perquè ens recorden allò que sovint acostumem a oblidar: que —per bé o per mal— no hi ha cap esport d’aventura més arriscat (apassionant, inesperat i imprevisible) que la nostra vida (familiar) de cada dia.

diumenge, 15 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *