Infinit. Història d’un moment, Gabriel Josipovici

No crec que sigui cap exageració afirmar que un dels grans descobriments literaris de la temporada passada fou el Moo Pak de Gabriel Josipovici, publicat per Raig Verd en català i Còmplices Editorial en castellà, en esplèndides traduccions de Ferran Ràfols Gesa i Juan de Sola, un d’aquells llibres exigents que, si li dedicaves l’esforç i l’atenció que requeria, et retornava al goig per la literatura.

Infinit. Història d’un moment, Gabriel Josipovici, Còmplices Editorial, 2014Després que Raig Verd edités no fa pas gaire Era broma¸el mes de març Còmplices dugué a les llibreries, amb idèntics traductors, una altra obra del mateix autor, Infinit. Història d’un moment, que presenta força similituds amb la seva òpera prima a Catalunya. Com en aquella, també és un sol narrador qui explica, en llargs, llarguíssims, proustians, quasi inacabables, paràgrafs, la història —i el que és més important— els pensaments— de l’incatalogable i iconoclasta músic Tancredo Pavone.

Amb la diferència que aquí no és el seu (teòric) company de passejos el que ha anat recollint les seves idees i impressions —de tota mena (“Em  va parlar de totes les coses imaginables. Especialment quan anàvem en cotxe”, pàg. 17), però sobretot de caire artístic— sinó el seu criat i xofer: “El senyor Pavone parlava i jo escoltava”, (pàg. 21). I ho feia no tant perquè ell se l’escoltés, sinó, en realitat, perquè tenia la necessitat de fer-ho: “No parlava amb mi, parlava amb si mateix. O potser amb una persona imaginària”, (pàg. 101); perquè, com ell mateix li confessa: “parlar em fa bé”, (pàg. 109).

Reflexions que es refereixen a la música i a la composició musical —“Un músic de veritat […] s’ha creat un espai de solitud dins seu que és on s’escriurà la música”, (pàg. 21)—, però que, en el fons, s’estenen a qualsevol mena de creació artística que tingui la intenció de deixar una petja, de convertir-se en el més autèntic reflex de l’esperit humà, d’aquella única característica que possibilita l’homo sapiens de vèncer la contingència i la condició forçosament efímera de la vida, d’esdevenir immodidor.

I no pot tenir més clar quin és el mitjà que cal emprar per obtenir aquesta pervivència artística, què és el que cal cercar —i, per tant, oferir— quan hom crea: “Ben aviat vaig intuir que la capacitat més sorprenent de l’art […] no era l’abstracció […] ni tan sols la bellesa, sinó l’autenticitat”, (pàg. 56); “La superficialitat està devorant el món […], i els artistes i els intel·lectuals […] no haurien de buscar les profunditats i no haurien de buscar la superfície, haurien de buscar la veritat”, (pàg. 107). Raó per la qual el compositor se sent realitzat atès que “He fet el que volia fer, i també el que havia de fer”, (pàg. 110).

Alhora que una interrogació o estudi sobre el fet artístic, el llibre esdevé una ferma i convençuda defensa de la llibertat de criteri, de “[l’]esperit lliure”, (pàg. 62), oposat per complet al gregarisme, a la “idiòcia”, (pàg. 64), de tots aquells que es deixen portar, que admiren una obra d’art en concret “només perquè els han dit que és una obra mestra”, (pàg. 62); a aquelles ombres d’homes que han perdut —o, més aviat, renunciat voluntàriament, a la més alta, exigent (i humana) de les nostres capacitats: la d’escollir o decidir allò que volem fer —i, per tant, que volem ésser.

La seva crítica a l’homogeneïtzació i a l’adotzenament, a “l’esperit de submissió”, (pàg. 63), és tan incisiva com ferotge, sense cap mena de contemplacions: “Quanta gent coneixes al llarg de tota una vida que no es limiti a seguir el líder?”, (Pàg. 62); “A molts dels que veus caminar cada dia al teu voltant […] els han lobotomitzat. Castrat. […] Hem de reconèixer el fet i hem de saber estar-hi per sobre. És un deure que tenim en primer lloc amb nosaltres mateixos, però també amb el món que ens ha creat tal com som, que ens ha fet ser nosaltres, i no cap altra persona”, (pàg. 103).

Amb tot, aquest intent constant de transformar una gran part de les frases en definitives, en categòriques, en màximes o adagis gairebé incontrovertibles, dignes de passar a la posteritat (o, si més no, d’entrar a formar part de qualsevol recull de citacions literàries de mèrit) presenta un perill, que Josipovici no sempre supera: el d’acabar estirant més el braç que no pas la màniga.

O el que és el mateix, el perill que la bellesa o la rotunditat de la frase s’imposi a la seva veritat o versemblança. I en la novel·la hi trobem, ací i allí, mostres d’una tal inponderació. Verbigràcia: “El piano és un univers […], no és un món, no és un país, i segur que no és un saló, és un univers”, (pàg. 37).

Un petit handicap que no minva pas l’atractiu, l’interès ni la qualitat d’una obra exigent i compromesa, que cal llegir amb atenció i continuïtat, dedicant-li el temps que requereix —i exigeix—, car “Si no t’enfrontes a les coses amb l’actitud correcta, sempre et quedaràs a la superfície”, (pàg. 95). I en aquest cas, quedar-se a la superfície significa quedar-se molt i molt lluny, molt i molt a l’escapça. Ras i curt, significa no haver-hi entès (quasi) res.

Del que cadascú hi hagi d’entendre, és clar, perquè llegir de manera unívoca aquest llibre —que convida amb tant convenciment com coratge a la llibertat de pensament—, seria, segurament, el major dels errors possibles.

dimarts, 10 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *