Lletres, Vol. I, Plini el Jove

Per desgràcia, amb una gran part de les obres clàssiques de l’antiguitat s’esdevé el mateix que amb les pel·lícules en blanc i negre que s’emeten per televisió: causen rebuig o aversió en comptes de desvetllar l’interès que, legítimament, correspondria. Aquest prejudici —que a voltes té raó d’ésser (no són poques les obres gregues i romanes que no conservem més que una utilitat acadèmica o arqueològica) però que en d’altres ocasions no té cap fonament objectiu— priva a molts lectors i lectores del goig d’assaborir llibres bells, plaents i instructius.

Plini el Jove, Lletres. Vol. ILletres, Vol. I, de Plini el Jove, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1927, ens permet traslladar-nos a inicis del segle I de la nostra era per conèixer de primera mà com vivien, com pensaven i com actuaven els nostres avantpassats.

I fer-ho acompanyats d’un escriptor que unia a les seves dots com a advocat les d’orador i d’artista. O, més aviat, d’artesà: alguns dels seus comentaris fan creure que sotmetia els seus al·legats i, encara més, els seus escrits a una profunda elaboració i revisió, plenament conscient de la seva funció i la seva responsabilitat.

Responsabilitat perquè, com molt bé esmenta Marçal Olivar, el seu curador i traductor, aquestes epístoles “no són […] lletres privades […] sinó lletres eminentment literàries, i escrites amb vistes a la seva publicació”, (pàg. X), amb “una tendència vers el període ampul·lós i, tal vegada, excessivament carregat de figures i sentències”, (pàg. XI). La seva voluntat és, doncs, si no d’adoctrinament —car potser el terme seria un xic exagerat, davant la seva constant modèstia (sovint, més retòrica que no pas creïble)— sí alliçonadora o amb voluntat de modelar el comportament dels que el llegeixin.

Sense que això signifiqui, ans al contrari, que no s’hi impliqui del tot, que —(im)modèstia a banda— no es mostri tal com és, que no xopi la ploma en la seva sang: “no em sembla mai haver escrit mai res amb tant d’ardiment”, (Pàg. 3). Per bé que siguin unes lletres de caire literari, producte d’una calculada i mesurada maceració, destinades més al públic que no pas als seus teòrics receptors, la imatge i la figura espiritual de Plini no podria quedar més patent, més palesa.

Com digué Montaigne a la introducció als seus Essais —je suis moy-mesme la matiere de mon livre”—, l’objecte del seu llibre és per damunt de tot, ell mateix: “a manca dels camps que no tinc em conreo literàriament a mi mateix”, (pàg. 96). O, per dir-ho amb major precisió, oferir-nos la imatge que ell desitjaria que en restés.

Assegurar-se, doncs, no tan sols la pervivència —una, per no dir la major, de les seves obsessions: “hi ha res més limitat, més breu, que la vida més llarga a què poden arribar els homes”, (pàg. 42); “ja que no ens és permès de viure llargament, deixem almenys alguna cosa que sigui testimoni de la nostra vida”, (pàg. 72)— sinó aquella que li interessa de preservar.

Perquè, no en té cap dubte, “¿quina cosa més gran pot ésser donada a l’home que la glòria, la lloança i la immortalitat?”, (pàg. 91). Una glòria i una immortalitat a la qual, malgrat la seva presumpta modèstia, està més que profundament convençut d’estar destinat (i de merèixer), tant com a jurista, com a declamador (dues condicions íntimament lligades), com a escriptor, i, encara més, com a persona. Per això, té tothora present que, per més que “les coses que [escrivim] tal vegada no […] seran pas immortals” hem d’escriure-les “com si haguessin d’ésser-ho”, (Íd.).

Per tot plegat, tot i que agrairíem que en ocasions deixés una mica de costat la seva habitual auto-adulació (el conreu hagiogràfic de la seva posteritat) i el seu to un xic massa sentenciós —“les coses més escaients deixen de semblar-ho quan comencen a repetir-se”, (pàg. 107)—, assertiu —“la vergonya afebleix els senys dreturers i l’audàcia referma els perversos”, (pàg. 98)— i, fins i tot, proselitista —“amb quant més de braó reposa el fruit de la virtut en la consciència que no en la fama”, (pag. 12)—, la lectura de les epístoles d’aquest savi patrici romà és força recomanable.

Tant per conèixer-lo a ell com, sobretot, el seu temps; aquell temps que, malgrat les distàncies, cronològiques i geogràfiques, acabem sentint tan i tan proper.

dilluns, 9 de juny del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *