El perill de la llengua (im)pròpia

El fet que en Pau Vidal hagi escrit un article tan entenimentat sobre el debat als mitjans de comunicació que inicià Narcís Garolera als Marges i que fou replicat, segurament amb major contundència —gairebé bel·ligerància— que no caldria per l’habitualment assenyat Oriol Ponsatí-Murlà, em permet el luxe d’evitar controvèrsies innecessàries —i possible relliscades filològiques— i de poder-me centrar en allò que entenc una mica.

Essent com és tan greu el risc que el català acabi esdevenint, per deixadesa dels uns i condescendència dels altres, un (empobrit) dialecte més del castellà —sentir que tant els mitjans públics de comunicació com els polítics nostrats diuen, amb tota naturalitat, “jefe”, “despreniment”, “decepcionar”, “tamany”, “aconteixement”, “hi havien”, “tenir que”, “hi han”, “acte seguit”, “al dia següent”, o empren “doncs” o els gerundis incorrectament, ens hauria de preocupar, i molt—, com a analista literari em satisfà d’allò més comprovar que hi ha una nova fornada d’escriptors (i de traductors) que comencen a fer servir el català com si fos una llengua normal.

Ells són, des del meu modest punt de vista, la nostra darrera esperança. I ho són, sobretot, perquè, en ésser la primera generació de casa nostra que s’ha format sense estar sotmesa al jou de l’educació en castellà i castellanitzada, poden superar, tot negligint-lo, l’eternament irresolt conflicte entre el català light i el català heavy, entre el català “que ara es parla” i el català acadèmic.

Si deixem de banda el goig artístic que ens suposa, una de les majors satisfaccions de llegir les obres (i les traduccions) dels autors que ara voregen o superen per poc la quarantena és comprovar amb quina naturalitat i autenticitat flueix la nostra llengua entre les seves mans. Mentre els que han viscut la repressió cultural franquista segueixen —seguim— (massa) preocupats per evitar caure en cap dels dos extrems de la balança (el botiflerisme lingüista servil i el classicisme engavanyador), ells fan el que han de fer: s’alliberen d’una responsabilitat que no els pertoca, que ha llastat més del compte tants i tants autors catalans, i es dediquen a escriure; i, escrivint tan bé com poden, fan avançar la llengua.

Converteixen, doncs, en normal, a la nostra terra, allò que ho és, des de l’albor dels segles, en les altres: creen les seves obres literàries i deixen les decisions filològiques a aquells que els pertoca. En primer lloc, perquè és el que els correspon; en segon, perquè en fer la seva feina d’escriptura, van assenyalant als acadèmics, quin és —o, almenys, pot ésser— el camí que ha de seguir la llengua.

Una llengua que, per descomptat, ha de fugir de l’encarcarament, però que, per damunt de tot, ha d’ésser la nostra llengua, i no pas una embastardida varietat subsidiària del castellà.

És en aquest sentit, doncs, que considero que malgrat algun excés de zel qüestionable —malgrat que alguns preferim emprar malgrat que i no pas a pesar de— el crit d’atenció d’en Garolera no tan sols no ha estat d’allò més adient sinó, necessari —per no dir imprescindible.

Publicat al Núvol, el dimecres, 14 de maig del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *