Certesa de la llum, Laia Llobera

Si provéssim de definir un gènere tan mal·leable i evanescent com el de la poesia, potser podríem indicar que és l’art de (provar de) dir en paraules el que no es pot dir (en paraules); l’art d’aprehendre l’inaprehensible. L’art, màgica, de lluitar contra l’impossible.

Certesa de la llum, Laia Llobera, Labreu Edicions, març del 2014Amb Certesa de la llum, Labreu Edicions, març del 2014, Laia Llobera posa de manifest que el simple fet de proposar-s’ho, de posar al servei del que es vol una encertada combinació de capacitat, traça, esforç i perseverança, si no permet superar tots els límits i saltar totes les barreres, almenys sí que ofereix l’oportunitat d’acostar-s’hi tant com sigui possible; que el primer pas per arribar allí on vulguis anar consisteix en convertir una de les més cèlebres divises del Maig del 68 en el teu far: “Soyez réaliste, demandez l’impossible”.

La seva és, sens dubte, una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. És una autora que mira cap enfora des de dins —“la vida et viu”, (pàg. 31)— i cap a dins des d’enfora: “has fet un freu de tu”, (Íd.); que assaja de conèixer el món tot coneixent-se. Que es proposa “indagar”, (pàg. 67), anar més enllà —“furgo en l’aire”, (Íd.), que no es conforma amb el que es veu, amb les aparences, sinó que vol arribar al fons de tot; no en té prou amb la contingència, amb el que és efímer o accidental, canviant, sinó que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, (pàg. 45), la substància o l’essència.

No allò que sembla, sinó el que és: “Buscaves la llavor de les essències”, (pàg. 62); “Voldries abastar/ […] l’esclat infinit/[…] fragments/ de l’essència”, (pàg. 13). Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible. El màxim a què podem aspirar, doncs, “per les comes de la incertesa caminant, abraçats al laberint”, (pàg. 25), és a atansar-nos-hi, a obtenir alguna imatge, un reflex, una besllum de clarícia: “res      no posseeixes”, (pàg. 33). I fer-ho, sempre, en moviment: “tan sols en el curs avancem/ tan sols fent camí/ collim flors”, (pàg. 75).

Llobera, perquè sap molt bé que en poesia el mitjà és el missatge, però que precisament per aquesta raó el mitjà mai no es pot imposar al missatge, treballa amb molta cura el llenguatge, se submergeix de cap “al llac de les paraules”, (pàg. 19), poleix fins als seus límits “la matèria narrativa”, (pàg. 26), la sotmet a un constant i successiu procés de depuració —“a poc a poc necessites/ dir molt menys/ a poc a poc el      silenci/ et vivifica”, (pàg. 76)—, amb l’objectiu de menar-la a la seva arrel més pura i despullada —a la mateixa essència textual que cerca en el contingut—, prescindint de tot allò que li és sobrer: signes de puntuació, articles, conjuncions…

La seva meta sembla ésser, doncs, assolir una síntesi absoluta, tant en l’aspecte formal com temàtic, cercant de dibuixar —o, més aviat, esbossar— sobre el llenç del paper allò que resta quan s’ha anat eliminant tot el que era superflu, tot allò que no era del tot imprescindible; anant al fons de tot: a la cosa mateixa, per expressar-ho en termes platònics.

I dic, “dibuixar” perquè com bé remarca Antoni Clapés al seu oportuníssim pròleg sintètic, per “la particular disposició tipogràfica d’alguns versos […] [el lector] no es podrà estar de mirar el volum, inicialment, com si fos una pintura o una partitura de mots”, (pàg. 5).

Una distribució que, segons el meu parer no tan sols té una funció estètica o visual, sinó —també i tan important com aquesta— poètica; ofereix la possibilitat d’una doble o triple lectura: el vers en un primer moment fa la impressió de dir una cosa (una sola cosa), però en enllaçar-la amb la paraula que s’ha separat tipogràficament o amb el vers posterior, ens en diu una altra. I totes dues —i heus ací gran part de la seva força, i del mèrit de la poetessa— són vàlides; vàlides i complementàries, enriquidores.

En definitiva, aquest tan recomanable poemari —que crec que traspua una poderosa aroma del gran Salvat Papasseit, tant des del punt de vista formal com textual: “la sínia, la grua     l’estel”, (pàg. 17)— constitueix la constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

dimarts, 13 de maig del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *