Mai no sé què fer fora de casa, Neus Canyelles

En una lletra adreçada a l’escriptora Hortense Allart, el 22 de juny de 1847, George Sand afirmava amb molt de senderi que “Cap home, i cap dona, i cap existència no ofereixen a un artista apassionat pel seu art un subjecte executable en la seva realitat. […] [És] la simplicitat del públic vulgar la que vol sempre veure en una novel·la la història veritable i el retrat al natural d’algú que coneix*”.

Segurament, si l’autora de Leila hagués llegit el darrer Premi Mercè Rodoreda (Mai no sé què fer fora de casa, Edicions Proa, febrer del 2014, de Neus Canyelles) s’adonaria del perill que suposen aquest tipus de generalitzacions.

El personatge que, amb l’excusa de recrear setze cèlebres contes universals, protagonitza els relats no tan sols és un prototipus que podríem conèixer —i reconèixer— la majoria dels lectors i lectores (una dona de quaranta anys, “divorciada i [amb] dues filles petites”, pàg. 19, acostumada a viure pels altres i desavesada a viure per ella mateixa), sinó un ben poc dissimulat alter ego de la pròpia autora.

En la seva literatura —ordenada, senzilla, assequible, però intensa ensems— el component autobiogràfic hi té un pes cabdal, decisiu. En comptes de seguir les directrius de Hamlet i sostenir el mirall davant la natura per veure què s’hi reflecteix, Canyelles, volent-ho o no, s’ha mantingut fidel al seu tarannà —“només visc en un exili interior”, (pàg. 127)— i ha emprat el mirall per reflectir-hi la seva pròpia imatge, amb prou feines un xic camuflada: “Havia aconseguit romandre oculta rere la pantalla de l’ordinador”, (pàg. 104).

Sovint s’ha afirmat que, d’una manera o una altra, la majoria dels autors acostumen a escriure una vegada darrera l’altra el mateix llibre; l’autora mallorquina va una passa més enllà i, conscientment o inconscient—“Quines màscares del jo hi ha en els meus relats?”, (pàg. 173)—, escriu volta rere volta el mateix llibre amb el mateix personatge. Per fortuna, aconsegueix transcendir-se mitjançant la literatura i convertir allò que hauria d’ésser estrictament individual en general, en el paradigma del (mal) viure de les dones de tota una generació: “tornem a pensar per què ens hem obstinat a fer alguna cosa inútil durant tots els anys de la nostra existència”, (pàg. 67).

Dones que converteixen la quotidianitat en tota una experiència. Perquè la primera impressió que rebem és que les seves narracions expliquen ben poc, que passaran per damunt nostre com un ruixat d’estiu, ràpids i sense deixar petja. Tot és tan senzill, tan natural, tant de la vida nostra de cada dia, que no sabem ben bé on agafar-nos. Fins un tal extrem que és possible que estiguem temptats de deixar-les, atès que ens pot fer la sensació que ni avancen massa ni, el que és més greu, ens aporten gaire.

Segons el meu parer, aquesta impressió es produeix per la connexió de dues raons. En primer lloc, perquè allò que creiem més simple és el més complicat: sigui com sigui, i per més trivial o adotzenada que ens pugui semblar —“se li acostaven tan sols per curiositat, per por de morir sense haver experimentat alguna cosa que les allunyés de la quotidianitat”, (pàg. 20)—, res no hi ha més enrevessat, incomprensible, inaprehensible i inexplicable que l’existència nostra, que la vida del dia a dia de tots i cadascun de nosaltres.

En segon lloc, i encara més rellevant, perquè, per més que es presenti sota l’aparença formal d’un “recull de contes breus”, (pàg. 112), amb punts de contacte que els relacionen, Mai no sé què fer fora de casa és, en el fons, una novel·la —potser, la novel·la que la seva autora mai no hauria pensat que pogués escriure. Més que no pas una petita peça autònoma, cada nova narració suposa una baula més en un seguit de capítols disfressats de narracions. La qual cosa comporta que únicament poden —fins i tot gosaria dir que han de— ésser entesos i apreciats en la seva justa mesura per acumulació o al·luvió de totes elles.

Tant és així que, si, en condicions normals, les obres literàries de mèrit recomanen (almenys) una segona lectura, aquesta no tan sols l’aconsella, sinó que gairebé l’exigeix: “La vertadera existència és la que transcorr oculta”, (pàg. 25). I l’exigeix, per damunt de tot, per la seva condició homogènia, indivisible, inindividualitzable: cada relat tan sols obté exacte i major valor, sentit i justificació, en el conjunt; en la mesura en què forma part inescindible d’un tot; d’un tot complet que, per la seva banda, també —i només— assoleix la seva configuració final, la seva vàlua i el seu lloc amb la suma de totes i de cadascuna de les seves parts o capítols.

Si la llegim —i, encara més, rellegim— partint d’aquesta perspectiva, entenc que la nostra possible incomprensió —o, fins decepció— inicial es transformarà en interès i atractiu, en traurem tot el seu profit i l’assaborirem al màxim.

Comprovarem com la figura de la dona protagonista, que ens pareixia aparèixer força desdibuixada a l’interior de cada narració particular, ha anat creixent paulatinament en volum i en importància; constatarem que la seva figura, que de bell antuvi semblava tot just moure’s en un segon pla —“Imagina’t que ets al teatre. […] Tu ets una actriu que fas un paper. T’ha tocat el paper de la inadaptada, la que es troba fora de lloc”, (pàg. 43)—, quasi entre les bambolines d’aquesta casa seva que es resisteix a abandonar, ha anat ocupant sigil·losament el seu lloc, fins a ocupar el centre de l’escenari, omplint —i atorgant sentit— amb la seva presència totes i cadascuna de les pàgines del llibre.

Haurem assistit a un miracle com només el pot dur a terme la literatura: convertir la més feble, solitària, insegura i desprotegida de les dones en el més ferm i perfilat personatge de l’obra.

 divendres, 25 d’abril del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* Aucun homme, et aucune femme, et aucune existence n’offrent à un artiste épris de son art, de sujet exécutable dans sa réalité. […] [C’est] la naïveté du public vulgaire qui veut toujours voir dans un roman l’historie véritable et le portait d’après nature de quelqu’un de sa connaissance.

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *