Ja podem anar fent declaracions de sobirania, ja…

Comentava ahir en Carles Camps Mundó en un més que interessant article publicat al Núvol la incongruència enorme —i inadmissible— que suposa que els mateixos representants polítics que es presenten, un dia sí, l’altre, també, com a adalils de l’independentisme, emprin la llengua espanyola al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Avui hem pogut constatar que aquesta indignant mostra de submissió a “la veu del seu amo”, de nefasta mentalitat d’esclau, d’automarginació i de reconeixement d’inferioritat, la comparteixen tant algun Conseller com —només ens faltava aquesta!— la màxima autoritat del país, el President de la Generalitat, Artur Mas. “¡Así nos entendemos todos!”, que deia aquell altre —i continuen dient els seus hereus.

Certament, això de renunciar a l’ús de la llengua pròpia i afavorir la de l’altri —prescindir de la llengua provinciana per servir-se de la universal— és, en el millor dels casos, una ben curiosa manera de defensar la sobirania d’una nació, d’evidenciar la categoria d’estat que alguns es conformen amb assolir. Potser ara començarem a entendre perquè el Molt Honorable es nega a pronunciar la paraula maleïda —independència— i recorre a tota mena de subterfugis…

Tanmateix, per més greu i lamentable que sigui aquest fet, per desgràcia segurament la manifestació més flagrant de la incapacitat dels polítics catalans de concebre la independència —i, encara més, d’aplicar-la— la van posar palesament de manifest la setmana passada el mateix cap de Convergència i Unió i el del PSC, Pere Navarro, quan (tot i que no són capaços de posar-se d’acord amb allò que clama la majoria de la població catalana: celebrar una consulta) no dubtaren en aliar-se per acceptar l’indignant xantatge que els promotors de Barcelona World —la nostra Terra Promesa particular o País de Xauxa: o rebaixa o faixa!

Si seguir mantenint fidelitat canina a l’estat colonitzador és denigrant —i psicològicament preocupant—, ho és mil vegades més agenollar-se davant dels grans poders econòmics, fent patent que aquell concepte evanescent d’els que manen de debò no és una frase feta, o obsessió dels quatre esquerranosos inadaptats cridaners de sempre, sinó la més real de les realitats.

Entre d’altres raons, perquè bé hem de creure —malament iríem, sinó!— que, una vegada arribem a ésser independents, ens podrem anar alliberant paulatinament del nostre feixuc i anihilador complex d’inferioritat davant dels espanyols, dels tres-cents anys de dependència absoluta, que ens han desacostumat a decidir per nosaltres sols.

Per contra, si no som capaços d’obtenir, per damunt de tot, una veritable independència econòmica i social, si no podem decidir (amb absoluta llibertat, sense condicionaments ni traves de cap mena) com volem viure, si hem de seguir sotmesos a la dictadura de l’accionariat de les grans companyies, per què l’hauríem de voler, la independència?

dijous, 3 d’abril del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *