La nostra vida vertical, Yannick Garcia

A casa nostra —em refereixo a aquell territori extens que definia amb tanta exactitud en Josep Pla: «El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí, sembla que fa bon dia”— sembla que el gènere del conte estigui condemnat a progressar fent salts, en comptes de fer-ho de manera gradual i paulatina.

Des de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es racó, les Rodalles Valencianes d’Enric Valor es passà, en un primer salt, lògic, a les Pàgines viscudes d’en Folch i Torres; més tard, després de la petja indeleble d’un estel refulgent com Joaquim Ruyra, arribà el mestratge de Pere Calders, Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo, que només fou substituït per Quim Monzó, la llarga ombra literària del qual es projectà, indiscutible i dominadora, fins ben entrat el segle actual, on ningú feia la impressió de gosar protagonitzar el proper salt qualitatiu evolutiu fins que Francesc Serés i Pere Guixà s’hi atreviren.

Amb La nostra vida vertical, L’Altra Editorial, març del 2014, en Yannick Garcia s’afegeix amb decisió, convicció i embranzida a aquesta voluntat de progressió, d’anar experimentant sense temor els límits sempre oberts de la narració, d’explorar les seves possibilitats encara verges i inconegudes.

I ho fa —i aquest és el seu major mèrit, des del meu modest punt de vista— tenint molt present que per evolucionar, en primer lloc, cal conèixer i assimilar d’allò més bé la tradició i, en segon, que evolucionar només per evolucionar, que épater per épater, no tan sols no té cap sentit, sinó que és un perillós i incontrolable parany que, les més de les vegades, acaba enxampant i devorant el propi autor: “Com més gran és la necessitat de deixar petja per a la història […] més ens consumeix la podridura”, (pàg. 72).

És en aquest sentit que entenc que cal agrair-li que hagi estat capaç de cavalcar al fil de la navalla, d’abocar-se amb coratge als abismes, de maldar per anar més enllà, però essent capaç de vèncer la temptació — gairebé irresistible, que segurament devia sentir, almenys, en alguna que altra ocasió— de franquejar-los, de llançar-se al buit; de no anar ja més enllà, sinó molt més enllà: allí on, sota la falsa aparença de la modernitat i la innovació —del virtuosisme, tan inútil com absurd, que perverteix allò que tracta de sublimar—, tan sols hi regna el no-res. Aquest (pur) no-res que és poc més que un foc d’artifici, que esclata, enlluernador, en un inici, que passa de pressa i, el que és més greu, que no deixa cap rastre: “Calia renovar l’aire. […]. Però de debò, no només com un propòsit buit”, (pàg. 105).

L’autor d’Amposta —la Catalunya nova, per fortuna, cada dia navega més a pleret en l’oceà de la nostra literatura— sap molt bé no només on vol arribar sinó, el que és fonamental, on pot arribar. I, sense dubtar-ho, ho fa: arriba més lluny que la majoria dels autors de casa nostra, però mai (o gairebé) més lluny que no convindria —ni li convindria. I dic “gairebé” perquè, segons el meu parer, “Interludi: Ull partit té un problema”, la narració més acusadament experimental (composta en exclusiva per frases interrogatives), és l’única que no manté el nivell d’alta qualitat del recull. Malgrat la seva perícia, no reïx a avançar com caldria. L’estil s’ha imposat a l’argument, llastant-lo, desequilibrant-lo, reduint-lo.

Sense que aquesta davallada puntual signifiqui —i aquest extrem cal remarcar-lo amb rotunditat— cap menyscapte per la resta del volum, ans al contrari: per contrast, encara confereix més llum i valor a la resta de les narracions, veritablement destacables, en les quals la conformitat entre forma i fons (que se serveixen, es justifiquen i complementen l’una a l’altra) és d’admirar.

Entre d’altres raons, crec jo, perquè Garcia no es considera a ell mateix un geni literari —l’única via que permet arribar a esdevenir-ne, algun dia— ni un superdotat, sinó algú que sap escriure (i molt bé, per cert) però que té consciència que en l’escriptura, com en la invenció, un 1 % és inspiració i un 99 %, transpiració. I cada narració, un cop creada, l’ha anat treballant i treballant, escrivint i reescrivint, esculpint i reesculpint, amb el cisell a la mà, amb paciència i dedicació —quasi gosaria dir amb disciplina, si aquest terme no estigués contaminat de connotacions negatives—, fins aconseguir la (seva) peça perfecta; la (seva) conformació ideal entre l’escultura i l’arquitectura de tots i de cadascun dels relats.

D’aquest conjunt de relats tan diferents però tan similars alhora. Perquè, com succeeix amb els grans autors Txèkhov, Borges, Calders, Monzó… —i no tinc en absolut la intenció de cometre la (perillosa i contraproduent) irresponsabilitat d’equiparar-lo amb ells, atès que això suposaria carregar-lo amb un feixuguíssim llast que li dificultaria prosseguir amb llibertat el seu camí—, el seu estil és únic i inconfusible. Tant que les seves narracions serien immediatament identificables allí on les trobessis.

Els seus contes comencen in media res, al bell mig d’una situació, d’un espai i un temps del qual no en sabem res, d’una acció (o, més aviat, inacció o necessitat de decisió) que ha començat força temps abans i que viu un moment crucial, extraordinari, que suposarà un punt d’inflexió en la vida del o dels personatges. Un moment extraordinari que —llevat d’algunes excepcions, de caràcter més fantàstic— alhora, paradoxalment, és ordinari, car ens podria haver esdevingut a qualsevol de nosaltres.

Garcia ens situa enmig de la foscor més absoluta, en un escenari desconegut i inidentificable —“Jo no tenia ni idea d’on paràvem (com s’orientaven, amb tanta blancor, aquella gent)” (pàg. 112)—, talment com si ens haguéssim llevat un matí i sofríssim un atac sobtat d’amnèsia i fóssim incapaços de recordar res ni reconèixer ningú. I a poc a poc, el que ens envolta va prenent relleu, va aflorant el seu cos i volum; vas sabent on tens la teva dreta i la teva esquerra i, més tard, on són el nord, el sud, l’est i l’oest; amb habilitat, va dosificant-te la informació, facilitant-te, xicra a xicra, la brúixola de cada conte (particular i irrepetible), que et permet anar-te creant tu mateix la carta de navegació que et faculta per avançar.

Les seves narracions són precisos trencaclosques, formats per acumulació de peces sàviament separades, que, a mesura que les anem encaixant al seu lloc, que anem omplint els seus buits, van dibuixant de manera gradual una imatge, cada volta més i més es diàfana: “S’havia passat molt anys intentant encaixar-hi, agafar la forma de la peça que necessitava aquell trencaclosques”, (pàg. 102).

Són com aquells llibres de l’Ull Màgic que es van fer tan cèlebres als anys 90, en els quals no veies més que un conjunt de colors damunt una pàgina, que només prenien forma i relleu, en unes tres dimensions espectaculars, sí eres capaç de concentrar-te i fixar la vista.

O, més exactament, com aquells passatemps infantils on cal unir amb una línia contínua tot un seguit de punts numerats: en un principi, damunt del full només hi ha un conjunt de punts presumptament deixats caure a l’atzar, sense sentit ni significat, però a mesura que vas resseguint-los amb el llapis, va prenent més i més contorn la figura, fins aparèixer la imatge oculta; que ja hi era, però que tan sols podria prendre nova vida amb la nostra col·laboració.

En definitiva, tots aquells i aquelles que no tan sols no sentin al·lèrgia a la literatura com a activitat exigent i participativa, com a constant (ineludible) diàleg obert entre autor i lector, sinó que l’agraeixin i la desitgin, faran bé en contribuir a fer aflorar les tan interessants com inesperades —i, ensems, familiars— imatges del darrer Premi Documenta.

dissabte, 29 de març del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *