Deu de desembre, George Saunders

Cal advertir-ho d’entrada, a fi d’evitar mals entesos, el primer que provoca Deu de desembre, (Tenth Of December), el nou llibre de relats de George Saunders, Edicions de 1984, 2013, és una indefinible sensació d’estranyesa, quan no d’incomoditat. La impressió, que anirà augmentant a mesura que anem avançant, que allò que estem trepitjant és, des d’un punt de vista literari, terra incògnita; un territori desconegut —hostil, en ocasions— que no sabem ben bé com afrontar. Potser, fins i tot, que no sabem hem d’afrontar.

Un terreny inhòspit, pràcticament impossible de comparar amb res que haguem vist abans, que ens obliga a seguir endavant amb una extrema atenció o cautela, temorosos que no ens succeeixi com a Robin, el protagonista de la narració que dóna títol al volum, i se’ns esquerdi sota els peus el fràgil gel que creiem que ens sustenta. Quan, en realitat, l’escriptura de l’autor d’Amarillo ho pot ésser gairebé tot —original, diferent, inesperada…— menys fràgil. A la inversa, ens plagui més o menys, concordi o no amb els nostres gustos artístics, té una consistència i una potència de primeríssima magnitud. Malgrat la seva versatilitat, és sempre una i la mateixa, inconfusible, intransferible, inimitable —immediatament recognoscible.

Perquè, a banda de la temàtica, allò que defineix i determina amb més força la seva obra és l’estil —esplèndidament traduït per Yannick Garcia, l’ús del llenguatge, lliure i alliberat, en la seva màxima naturalitat; sobretot quan reflecteix el pensament dels personatges, amarat d’una veracitat absoluta, talment com si ens haguéssim traslladat dins dels seus cervells i accedíssim directament a les seves “converses mentals”,  (pàg. 18), a la seva “veu mental”, (pàg. 18), amb totes les seves vacil·lacions i contradiccions: “No sé què vol dir. Vaja, sí que ho sé, però no hi estic d’acord. Vaja, que sí que hi estic d’acord, però podria no haver dit res”, (pàg. 163); “¿M’havia passat, feia poc, que per res del món no pretenia fer la Cosa A, però de sobte em descobria fent la Cosa A sense saber quan m’hi havia posat?”, (pàg. 196).

Amb aquest llenguatge ens immergeix en un món suburbial i desolat, mancat de cap mena d’esperança, per on deambulen llastimosament les seves humiliades i ofeses criatures, girant tothora damunt d’ells mateixos, com baldufes escrostonades, amb un present decadent i enfosquit —“Una vida que […] semblava reduir-se a una tirallonga in crescendo de bastonades”, (pàg. 106); “La mama, el papa i la tieta Toni deixaven el pati cul per amunt, de drogats que anaven, (pàg. 181)”—, sense nord ni futur, que sobreviuen tan sols (des)confiant que els seus sacrificis permetin que els seus fills assoleixin una vida millor: “Senyor, […] ajudeu […] la canalla. […] No vull que quedin marcats per la distància que ens separa dels altres”, (pàg. 123).

Perquè, per més que tinguin una vida miserable, per més que l’únic que aconsegueixin desvetllar en els que els envolten sigui llàstima o compassió —o, més aviat, una mescla inextricable entre burla i compassió: “Llavors va ser quan la senyora Dees se la va mirar amb un deix de compassió, (pàg. 15)”; “En Roosten no era gens conscient que tot allò ho feien per caritat”, (pàg. 96)— els personatges de Saunders són —i en aquest punt la petja de Dostoievski és acusadíssima: “La bellesa salvarà el món”, afirma el príncep de L’idiota— increïblement generosos: “Al cap i a la fi l’amor devia ser això: que t’agradi algú tal com és i fer coses per ajudar-lo a ser encara millor”, (pàg. 48).

Tinguin per escenari el més fosc del present o el més esgarrifós i orewellià futur distòpic, sempre, fins i tot en les situacions més extremades i perilloses, acaben decidint-se (o, més exactament, acaben acceptant que un instint primigeni indominable decideixi per ells) a ajudar als altres. A l’hora de la tria definitiva, triomfa l’amor al proïsme: el bé dels altres s’imposa al seu. Sense cap enorgulliment ni fer-ne ufana, senzillament, perquè és l’única opció que creuen (moralment) admissible: “Suposo que una mica de mala espina sí que pots donar. Però, ¿saps què? Hi ha altres coses que et defineixen, tens el que es diu valor moral. Quan saps que una cosa està ben feta, la fas, costi el que costi”, (pàg. 103).

La qual cosa no significa, en cap cas, que l’autor pretengui oferir-nos un missatge —la literatura, més que no pas missatge, és mitjà— i, encara menys, inequívoc, sinó plantejar-nos preguntes (o, més aviat, ajudar-nos que ens les plantegem), sense prejutjar les respostes: “¿La vida és divertida o espantosa? ¿La gent és bona o dolenta?”, (pàg. 152).

Paradoxalment, per més lamentable i decrèpit, desesperançat que sigui el retrat del món (o, més aviat, submón: el subsòl dostoievskià) que dibuixa, al final de la lectura et resta un sorprenent, confús, inexplicable sentiment d’esperança, del valor, insubstituïble i irreemplaçable, de cada existència humana.

Una sensació evanescent, inaprehensible —que sembla ésser del tot incompatible amb el que acabes de llegir— que fins i tot la manca de sentit de la vida té un sentit; un sentit, tanmateix, que tan sols podrem assajar d’abastar si no pretenem anar més enllà —ni de nosaltres mateixos, ni de l’existència: “Explico als nens que la vida passa volant, hem de fer que cada moment valgui la pena, viure cada dia com si fos l’últim. […] Si algun error he comès en aquesta vida és ser massa passiu. No vull que cometin els mateixos errors que jo. […] Quan estiguin a punt d’anar-se’n, no es penediran del que han fet, només del que no han fet”, (pàg. 152).

Un resultat inesperat, atès que la seva escriptura —una nova paradoxa en una obra curulla de contrastos i contradiccions, que acaben encaixant els uns amb les altres—, malgrat que resulta senzilla de llegir, que flueix agradablement, esdevé difícilment accessible: que no sabem ben bé per on —ni com— emprendre. Ens temem, amb prou fonament, que hi entendrem ben poc; que els nostres esforços —car, diguem-ho alt i clar, aventurar-se en els relats saunderians exigeix un esforç, i no pas menor— no seran degudament recompensats.

La —o, si més no, una de les possibles respostes— a aquest dilema, a aquest risc (que, d’altra banda, hem d’estar disposats a assumir cada vegada que ens acarem a qualsevol creació literària de mèrit) és, potser, que no es tracta tant d’entendre com d’entrar-hi; de deixar que siguin els nostres sentits i sentiments els que reaccionin a la seva escriptura, que ens sacsegi i ens faci reaccionar, que provoquin en nosaltres algun efecte sensible —positiu o negatiu, tant és.

I, per damunt de tot, que ho facin sense artificis o manipulacions espúries; que sentim, amb una evidència cartesiana, que l’autor no escriu així empès per l’ambició de fer-se un lloc en l’Olimp de les lletres, sinó perquè ha d’escriure així, perquè, encara que s’ho proposés, no podria fer-ho de cap altra manera. En definitiva, perquè és, i no pot deixar d’ésser, la seva manera d’escriure.

En aquestes condicions, que crec poder afirmar que són les de Saunders, cal que veiem la difícil accessibilitat no pas un com problema, sinó com un repte. Un repte, no cal dir-ho, que podem o no decidir acceptar. Un repte que ens exigirà el millor de nosaltres mateixos i, com a mínim, una segona relectura. Una segona —tercera?, quarta?,…— lectura que ens permetrà constatar que el gel damunt el què caminem no tan sols és consistent, sinó, ja que no transparent, almenys translúcid: començarem a veure, encara que sigui mig a besllum, que la vida transcorre, amb una empenta indeturable, sota la crosta d’un text exigent.

Per tant, si volem tenir l’opció d’ésser degudament recompensats —sense tenir-ne cap seguretat: podem acabar estimant l’autor o rebutjant-lo, amb idèntica intensitat, i per idèntics motius, segons el nostre tarannà—, hem d’estar disposats a cercar les condicions adients (un lloc tranquil i llarga estona per davant) i a posar-hi molt de part nostra —“És per la ment que se m’obre Natura”, deia Mestre Foix—, si volem extreure’n el màxim profit: “De vegades et fa l’efecte que no hi ets tot, però al final t’adones que estaves equivocat. ¿Ara, per què t’has de fer mala sang per això, si, capficant-te, et perdràs la bellesa de l’instant?”, (pàg. 107).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 14 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *