L’última nit, James Salter

Tal i com ja he comentat en alguna ocasió, pocs plaers hi ha comparables per a un lector o lectora que submergir-se en el llibre d’un autor que no coneix i quedar-ne captivat fins a l’extrem de cuitar a consultar per Internet la seva bibliografia, a fi de tractar de recobrar (una part) del temps perdut. Quan et succeeix una cosa així, quan el ressò d’un dels principis socràtics —“Només sé que no sé res”— et demostra, una vegada més, que la modèstia no és una virtut, ans una necessitat, no pots evitar demanar-te: «Com és possible que no hagués sentit a parlar abans d’un narrador tan magistral?».

L'última nit, James SalterDesprés de llegir L’última nit (Last Nigth), de James Salter, traduït per Alba Dedeu, em costa d’imaginar com podria haver començat millor el seu periple literari L’altra editorial, el nou projecte d’Eugènia Broggi: a la (meva) llista dels grans narradors d’aquest inici de segle XXI —en la qual, per limitar-me a la llengua anglesa i a autors traduïts al català darrerament, com a mínim hi hauríem d’incloure Alice Munro, David Bezmozgis i George Saunders— (em) caldrà afegir-hi, a partir d’ara, l’escriptor de Nova York.

Si no fos per la fantàstica i intensa força narrativa del conte que dóna nom al volum —destinat, juntament amb “El meu Senyor, tu”, a formar part de qualsevol antologia del gènere breu que pretengui atorgar-se alguna representativitat de qualitat literària—, que justifica amb escreix que fos l’escollida pel títol del volum, segurament el que més li escauria seria o bé un d’ascendència tolstoiana —La infelicitat conjugal— o bé un de caire existencialista: L’oportunitat perduda.

Perquè els contes de Salter ens parlen de la família, de les relacions matrimonials (i extra matrimonials), però, per damunt de tot, de les ocasions perdudes, d’aquells temps balafiat que no es pot recuperar: “fins i tot la seva roba amagava la persona que havia estat”, (pàg. 107); “el passat, com una onada abrupta, l’havia envestit”, (pàg. 117)

Els matrimonis que ens presenta són, tots ells, desgraciats, decadents, amb molt més passat que no pas futur; formats per parelles que ja fa temps que han deixat enrere “la cambra central de la seva vida”, (pàg. 108), i que, sense tenir-ne consciència, han permès que la seva darrera oportunitat d’ésser més o menys feliços —“desbordava felicitat, però aquella felicitat que coneix els seus propis límits”, (pàg. 97)—se’ls escapolís entre les mans: “La Noreen li estava donant una última oportunitat. L’Arthur sabia que havia d’aprofitar-la”, (pàg. 104).

Incapaços de fer un bon ús de la seva llibertat, privats del coratge suficient per afrontar la condemna a ésser lliures que definí Jean-Paul Sartre, no acabaran mai de decidir-se a fer allò que de veritat volen fer i “no havien fet mai”, (pàg. 49), de trencar amb la mentida i decantar-se per la veriutat i la sinceritat —tres dels conceptes omnipresents, amb diversos sinònims, al recull—, es veuran forçats a reconèixer, l’un rere l’altre, que “la meva vida no ha tingut cap sentit”, (pàg. 51).James Salter

Fins i tot quan, la felicitat sembla garantida, quan la parella de casats s’entén tan bé que “Era fàcil trobar coses que li agradessin. Teníem els mateixos gustos, els havíem tingut des del principi”, (pàg. 71), com succeeix amb “Donació”, hi ha algun engranatge secret que no gira com cal, que els aboca a la incomprensió, al fracàs, a la decepció i a la solitud. Entre d’altres raons, perquè “tothom menteix sobre la pròpia vida”, (pàg. 69) i, per tant, “et penses que coneixes algú, et penses que perquè sopes amb una persona […] la coneixes, però en realitat no és així. Sempre és una sorpresa. No saps res de res”, (pàg. 17).

Salter és un gran, immens coneixedor de l’ànima humana, que ens ofereix un esplèndid retrat de la societat d’aquest inici de segle i, sobretot, de les persones desorientades, desencisades i desencantades que hi viuen —o, més aviat, que assagen infructuosament de (sobre)viure— “la seva vida de veritat”, (pàg. 68), defugint la “vida superficial”, (pàg. 101), en la què les “mans d’un destí”, (pàg. 106), els ha immers; que tenen molt clar què farien “si es tractés d’escollir […] entre la vida i una mena de vida fingida”, (pàg. 115), però que es limiten a passar-hi “sense pensar i aleshores un matí s’acabava”, (pàg. 129).

Un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor —“senzill com una mort”, (pàg. 105)—, d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa i ensems bellíssima —“les coses són en plural”, (pàg. 78); “irradiava felicitat com si fos calor”, (pàg. 100); “els seus pensaments s’agitaven amb fúria, com trossos de paper al vent”, (pàg. 104)—, sense cap voluntat d’épater, trencar ni innovar res i que, tanmateix, et deixa a l’esperit aquella petja indeleble que només els més grans artistes i creadors són capaços de deixar-te: la sensació que, en acabar de llegir-lo, alguna cosa ha canviat en tu.

dimecres, 12 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Altres anàlisis literàries de James Salter:

♠ Això és tot.
♣ L’art de la ficció.

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *