A l’ombra de les noies en flor, Marcel Proust

Per acostar-se a La recherche, el primer que cal és prescindir de les prevencions que puguem tenir-hi i alliberar-nos de la reverència quasi mítica que ens acostuma a provocar. Una reverència, en gran part, injustificada: la prosa de Marcel Proust, per més que escrita en un seguit d’interminables subordinades, no és en absolut complicada; amb un xic d’atenció es pot seguir perfectament, com si seguíssim el flux atzarós dels nostres pensaments. Una altra cosa és si n’haurem tret tot el fruit que en podríem treure, en una primera lectura i sense haver llegit l’obra sencera.

Possiblement no, entre d’altres raons perquè el més convenient és anar-la paladejant, anar-la assaborint tast a tast, sense presses, amb un esperit més de gourmet que no pas de gormand, aturant-nos cada vegada que la delicadesa d’una frase o d’un paràgraf ens commou i ens captiva; ens desvetlla una emoció que crèiem condormida.

Quan es produeix aquesta màgia —i es produeix sovint— el millor que podem fer, en comptes de provar infructuosament d’entendre o de racionalitzar el que hem llegit —“davant de tots els esdeveniments que en la vida […] es refereixen a l’amor, el millor que es pot fer és no intentar comprendre”, (pàg. 99)—, és deixar-nos dur pel seu influx irresistible, per la seva acuïtat emotiva, que ens trasbalsa tan pregonament. Llegim-ho de nou i permetem que la seva força lírica i sentimental ens transporti allí on ens hagi de transportar. Sentirem, com poques vegades, que la literatura pot esdevenir una de les arts més sublims.

 

A l’ombra de les noies en flor, (À l’ombre des jeunes filles en fleurs), Edicions 62, juny del 2013, traduïda amb subtil elegància per Valèria Gaillard, la formen dues parts ben diferenciades; tant que, en realitat, haurien d’haver aparegut separades. Si no ho van fer no fou per voluntat de l’autor, sinó perquè Grasset, el primer editor, considerà una temeritat publicar en un sol volum les 800 pàgines del primer tom acabat de Proust, per la qual cosa “Al voltant de la senyora Swann” quedà relegat al segon. La qual cosa explica que les noies en flor que li donen títol no apareguin fins al terç final.

La primera part narra la història de la descoberta de l’amor —dels “sentiments que experimentava per tot allò que tenia a veure amb Gilberte Swann”, (pàg. 22)—, d’aquell primer amor que ens desvetlla l‘espiritualitat més pura i elevada que mai experimentarem: “m’obligava a repetir tota estona el nom de Gilberte, com aquell llenguatge nadiu que els vençuts s’esforcen a mantenir per no oblidar la pàtria que no reveuran mai més”, (pàg. 96).

 

Aquell amor primigeni, amarat d’inseguretat, dubtes i indecisió que deixa una marca indeleble, que ens obnubila i ens fa patir —“no hi havia ni un sol moment al dia que no estigués immers en aquesta ansietat que és tanmateix tan difícil de suportar durant una hora”, (pàg. 206)—, que ens trasllada a un món desconegut, on, inexperts, no tenim altre remei que avançar a les palpentes, tement que la pols daurada del somni se’ns escapoleixi d’entre els dits.

Descobriment de l’amor que duu aparellat, de manera inextricable, el de la bellesa, i la capacitat humana d’abastar-la mitjançant l’art —“La felicitat que sentiria per no haver-me de separar de Gilberte m’inspirava el desig […] d’escriure unes belles línies”, (pàg. 24) —i, el que és molt més determinant, de la meravellosa (i insospitada) possibilitat d’esprémer fins la darrera gota la vida, duent-la més enllà, transcendint-la: “el geni, fins i tot el gran talent, prové menys d’elements intel·lectuals i de refinaments socials superiors als dels altres, que de la facultat de transformar-los, de transposar-los”, (pàg. 164).

Possibilitat que tan sols es podrà dur a terme si hem viscut prou i de veritat, si som capaços de complir les exigències que tan escaientment reclamava Rilke en Els quaderns de Malte: “Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, molts homes i coses […]. Cal tenir records, […] ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. […] Només quan es tornen sang dins nostre, […] indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar […] en brolli la primera paraula d’un poema”.

En la segona part, “Noms de país: el país”, l’escenari canvia per complet quan el protagonista deixa París i marxa a passar l’estiu a Balbec, on seguirà duent a terme el constant viatge d’aprenentatge existencial —“Al capdavall, el plaer específic del viatge és […] convertir la diferència entre la partença i l’arribada […] en tan profunda com es pugui, sentir-la en la seva totalitat”, (pàg. 275) — que anirà conformant la seva personalitat.

Una vida que, en el fons, és tant la del seu jo individual com la del nosaltres que ens uneix (i ens identifica) com a espècie humana; llegint Proust, no és tant l’argument o el cas concret, l’anècdota vital —si se’m permet anomenar-la així— sinó la vida mateixa, en tota la seva extensió i amplitud, en tota la seva pluralitat i contradicció enriquidora, digna d’ésser viscuda. Llegir-lo, a banda d’un plaer incomparable, és, també, assaborir —o, potser, re-assaborir— (millor) la vida.

Una vida que és, essencialment, heraclitiana, en canvi constant —“havia obert les meves cortines, impacient per saber quin era el Mar que jugava aquell matí a la vora de la riba, com una nereida. Perquè cap d’aquells mars romania idèntic més d’un dia. L’endemà n’hi havia un altre que de vegades se li assemblava. Però mai vaig veure dues vegades el mateix”, (pàg. 349)— de permanent descobriment i autodescobriment: “assaboria […] [el] plaer d’haver extret de mi mateix i portat a la llum alguna cosa que romania amagada en la penombra”, (pàg. 387).

Descobriment que tan sols és factible si afegim a la necessitat de viure amb intensitat ja esmentada la immersió en nosaltres mateixos —“jo em refugiava en el més profund de mi mateix, m’esforçava per emigrar a uns pensaments eterns, per no deixar res de mi mateix, res de viu, en la superfície del meu cos”, (pàg. 299)—, tenint tothora present que “tot són aparences i només existeix en funció del nostre sublim jo”, (pàg. 484), i que, per tant, l’únic camí que ens pot permetre “poder realitzar l’obra que potser portava dins meu”, (pàg. 475), és el capgirament cap endins.

Una introspecció que permet a l’autor brindar-nos unes pàgines magnífiques, on la recerca del temps perdut gairebé l’immobilitza —“Quan, al matí, el sol venia de darrere l’hotel […] semblava […] convidar-me a seguir […] un viatge immòbil i variat a través dels indrets més bonics del paisatge accidentat de les hores”, (pàg. 311); “es veia aquí reduïda a un moviment tan lent, que s’assemblava a la immobilitat”, (pàg. 461)— quan decideix cedir el guiatge de l’escriptura a la memòria fluctuant, que avança i s’endarrereix, que es troba i es retroba en el caòtic desordre assenyat del pensament inconscient, involuntari.

 L’autor francès transforma la seva prosa en una autèntica delícia, en pura poesia, en “una mena de metamorfosi de les coses representades, anàloga a aquella que en poesia s’anomena metàfora”, (pàg. 506), amb un mestratge i un domini que no té res de causal, atès que, tal i com ja havia advertit en Contre Sainte-Beuve —“je crois que la métaphore seule peut donner une sorte d’éternité au style”— la literatura és, per damunt de tot, llenguatge, estil.

Un estil que ens ofereix en aquest volum algunes de les més esplèndides pàgines proustianes. Pàgines —entre d’altres, les que ens presenten Bergotte (pàg. 153 i ss) i les consagrades a les fabuloses noies en flor (pàg. 450 i ss)— que justificarien no tan sols la lectura (i relectura) d’aquest fantàstic volum, sinó la totalitat d’À la recherche du temps perdu. I dic, expressament, justificarien perquè, òbviament, l’obra es fa estimar per una gran quantitat de raons suplementàries.

Entre d’altres —que fóra impossible d’enumerar aquí— perquè, tot transformant la realitat, ens transforma amb el seu art admirable, amb “alguna imatge singular d’una cosa coneguda, imatge diferent d’aquelles que tenim el costum de veure, singular i, tanmateix, autèntica i que, per aquest motiu, és doblement corprenedora, perquè ens sorprèn, ens fa sortir dels nostres costums, i a la vegada ens fa entrar en nosaltres mateixos recordant-nos una impressió”, (pàg. 510).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de desembre del mmxiii

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann

A l’ombra de les noies en flor I

I dels següents:

El cantó de Guermantes I
El cantó de Guermantes II
♣ Sodoma i Gomorra l

 

PS: atès que, paral·lelament a l’edició d’Edicions 62, Viena Edicions n’està publicant una altra, amb una traducció igualment magnífica de Josep Maria Pinto, transcric a continuació tant el text original (1er), com la de Gaillard (2n),  i la de Pinto (3er) (aquesta darrera, dividida en un parell de volums: A l’ombra de les noies en flor I i A l’ombra de les noies en flor II).

D’aquesta manera, cada lector o lectora podrà fer-se una idea sobre quina li agrada més o li sembla més fidel.

“pour tous les événements qui dans la vie et ses situations contrastées, se rapportent à l’amour, le mieux est de ne pas essayer de comprendre”
davant de tots els esdeveniments que en la vida […] es refereixen a l’amor, el millor que es pot fer és no intentar comprendre, (pàg. 99)
per a tots els esdeveniments que, en la vida i les seves situacions contrastades,tenen a veure amb l’amor, el millor és no tractar de comprendre, (Vol. I, pàg. 93)

“sentiments éveillés en moi par tout ce qui concernait Gilberte Swann”
sentiments que experimentava per tot allò que tenia a veure amb Gilberte Swann, (pàg. 22)
els sentiments que em desvetllava tot allò que es relacionava amb la Gilberte Swann, (Vol. I, pàg. 18)

“je me contraignais à redire tout le temps le nom de Gilberte, comme ce langage natal que les vaincus s’efforcent de maintenir pour ne pas oublier la patrie qu’ils ne reverront pas.”
m’obligava a repetir tota estona el nom de Gilberte, com aquell llenguatge nadiu que els vençuts s’esforcen a mantenir per no oblidar la pàtria que no reveuran mai més, (pàg. 96)
m’obligava a mi mateix a repetir tota estona el nom de Gilberte, com aquella llengua natal que els vençuts s’esforcen a mantenir per no oblidar la pàtria que no tornaran a veure, (Vol. I, pàg. 91)

“il n’y avait plus une seule minute par jour où je ne fusse dans cette anxiété qu’il est pourtant si difficile de supporter pendant une heure.”
no hi havia ni un sol moment al dia que no estigués immers en aquesta ansietat que és tanmateix tan difícil de suportar durant una hora”, (pàg. 206)
no hi havia ni un sol minut al dia en que no estigués en aquella ansietat que tanmateix és tan difícil de suportar durant una hora, (Vol. I, pàg. 206)

“Le bonheur que j’aurais à ne pas être séparé de Gilberte me rendait désireux […] d’écrire une belle chose”
La felicitat que sentiria per no haver-me de separar de Gilberte m’inspirava el desig […] d’escriure unes belles línies, (pàg. 24)
La felicitat que sentia pel fet que no m’haguessin de separar de Gilberte em feia venir ganes […] d’escriure alguna cosa que estigués bé, (Vol. I, pàg. 20)

le génie, même le grand talent, vient moins d’éléments intellectuels et d’affinement social supérieurs à ceux d’autrui, que de la faculté de les transformer, de les transposer.”
el geni, fins i tot el gran talent, prové menys d’elements intel·lectuals i de refinaments socials superiors als dels altres, que de la facultat de transformar-los, de transposar-los, (pàg. 164)
el geni, com també el gran talent, no vénen tant d’elements intel·lectuals i d’afinament social superiors als d’altres persones, com de la facultat de transformar-los, de transposar-los, (Vol. I, pàg. 158)

“Mais enfin le plaisir spécifique du voyage […] c’est de rendre la différence entre le départ et l’arrivée […] aussi profonde qu’on peut, de la ressentir dans sa totalité”
Al capdavall, el plaer específic del viatge és […] convertir la diferència entre la partença i l’arribada […] en tan profunda com es pugui, sentir-la en la seva totalitat”, (pàg. 275)
Però de fet, el plaer específic del viatge és […] fer que la diferència entre la sortida i l’arribada sigui […] tan profunda com es pugui, sentir-la en la seva totalitat, (Vol. II, pàg. 11).

j’avais ouvert mes rideaux dans l’impatience de savoir quelle était la Mer qui jouait ce matin-là au bord du rivage, comme une néreide. Car chacune de ces Mers ne restait jamais plus d’un jour. Le lendemain il y en avait une autre qui parfois lui ressemblait. Mais je ne vis jamais deux fois la même.”
havia obert les meves cortines, impacient per saber quin era el Mar que jugava aquell matí a la vora de la riba, com una nereida. Perquè cap d’aquells mars romania idèntic més d’un dia. L’endemà n’hi havia un altre que de vegades se li assemblava. Però mai vaig veure dues vegades el mateix, (pàg. 349)
havia obert les meves cortines amb la impaciència de saber quin era el mar que jugava aquell matí a la vora de la riba, com una Nereida. Perquè cap d’aquells mars no es quedava mai més d’un dia. L’endemà n’hi havia un altre que, de vegades, se li assemblava. Però no vaig veure mai dos cops el mateix, (Vol. II, pàg. 83)

“et je goûtais […] du plaisir d’avoir extrait de moi-même et amené à la lumière quelque chose qui y était caché dans la pénombre.”
assaboria […] [el] plaer d’haver extret de mi mateix i portat a la llum alguna cosa que romania amagada en la penombra, (pàg. 387)
assaboria […] [el] plaer d’haver extret de mi mateix i dut a la llum alguna cosa que s’hi amagava en la penombra, (Vol. II, pàg. 121)

“je me réfugiais au plus profond de moi-même, je m’efforçais d’émigrer dans des pensées éternelles, de ne laisser rien de moi, rien de vivant, à la surface de mon corps”
jo em refugiava en el més profund de mi mateix, m’esforçava per emigrar a uns pensaments eterns, per no deixar res de mi mateix, res de viu, en la superfície del meu cos, (pàg. 299)
em refugiava en el més profund de mi mateix, m’esforçava a emigrar en pensaments eterns, a no deixar res de mi, res de viu, en la superfície del meu cos, (Vol. II, pàg. 34)

 “tout n’est plus qu’apparences et n’existe plus qu’en fonction de notre sublime nous-même”
tot són aparences i només existeix en funció del nostre sublim jo, (pàg. 484)
tot plegat no són més que aparences i ja no existeix sinó en funció del nostre sublim jo, (Vol. II, pàg. 216)

“pouvoir réaliser l’œuvre que je portais peut-être en moi,”
poder realitzar l’obra que potser portava dins meu, (pàg. 475)
poder fer realitat l’obra que potser duia dins meu, (Vol. II, pàg. 207)

“Quand le matin le soleil venait de derrière l’hôtel […] il semblait […] m’engager à poursuivre […] un voyage immobile et varié à travers les plus beaux sites du paysage accidenté des heures”
Quan, al matí, el sol venia de darrere l’hotel […] semblava […] convidar-me a seguir […] un viatge immòbil i variat a través dels indrets més bonics del paisatge accidentat de les hores, (pàg. 311)
Quan, de matí, el sol venia de darrere l’hotel […] semblava […] [que] m’invitava a prosseguir […] un viatge immòbil i variat a través dels llocs més bells del paisatge accidentat de les hores, (Vol. II, pàg. 46)

“était ici ramenée à un mouvement tellement lent qu’il se rapprochait de l’immobilité.”
es reconduïa a un moviment tan lent, que s’assemblava a la immobilitat, (pàg. 461)
es veia aquí reduïda a un moviment tan lent que s’acostava a la immobilitat, (Vol. II, pàg. 193)

“une sorte de métamorphose des choses représentées, analogue à celle qu’en poésie on nomme métaphore”
una mena de metamorfosi de les coses representades, anàloga a aquella que en poesia s’anomena metàfora, (pàg. 506)
una mena de metamorfosi de les coses representades, anàloga a aquella que en poesia anomenem metàfora, (Vol. II, pàg. 237)

“quelque image singulière d’une chose connue, image différente de celles que nous avons l’habitude de voir, singulière et pourtant vraie et qui à cause de cela est pour nous doublement saisissante parce qu’elle nous étonne, nous fait sortir de nos habitudes, et tout à la fois nous fait rentrer en nous-même en nous rappelant une impression”
alguna imatge singular d’una cosa coneguda, imatge diferent d’aquelles que tenim el costum de veure, singular i, tanmateix, autèntica i que, per aquest motiu, és doblement corprenedora, perquè ens sorprèn, ens fa sortir dels nostres costums, i a la vegada ens fa entrar en nosaltres mateixos recordant-nos una impressió, (pàg. 510)
alguna imatge singular d’una cosa coneguda, imatge diferent de les que tenim el costum de veure, singular i tanmateix veritable i que a causa d’això és, per a nosaltres, doblement corprenedora perquè ens sorprèn, ens fa sortir dels nostres hàbits, i a la vegada ens fa entrar en nosaltres mateixos tot recordant una impressió, (Vol II, pàg. 241)

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *