Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, Howard Buten

És ben possible que el primer que ens sobti d’aquest llibre d’Howard Butten, Quan jo tenia cinc anys em vaig matar (When I Was Five I Killed Myself), Blackie Books, novembre del 2013, amb traducció d’Albert Folch) sigui tant la seva portada com, sobretot, el seu títol: en veure’l, no pots evitar agafar-lo; i en tenir-lo entre les mans, començar a llegir-lo. Com podries esbrinar el secret que amaga, si no ho fas? Secret que, almenys en teoria, es desvetlla ja a la segona pàgina, on t’explica com i per què es va matar als cinc anys. Tanmateix, no el descobriràs —o, més aviat, l’entendràsde veritat si no arribes fins els darrers capítols.

Perquè la mort del protagonista als cinc anys és una metàfora de la manera què té de veure el món un nen diferent —“Ruydard, em passa alguna cosa. Sóc diferent de tots els altres”, (pàg. 62)— de 8 anys, que, segons ens explica d’entrada ell mateix, ha estat reclòs en un Centre d’Internament Infantil per raons tot just apuntades: “M’han portat aquí pel que li he fet a la Jessica”, (pàg. 5). Raons que tan sols ens anirà desvetllant progressivament l’autor, mitjançant la visió (i el que és més important, el llenguatge) del mateix infant, permetent-nos saber quina fou la greu malifeta que li comportà un càstig tan sever, que l’allunyà de casa seva i dels seus, convertint-lo en una amenaça que cal tenir sota supervisió constant: “Ets un nen malalt. Com més aviat em deixis ajudar-te, més aviat et posaràs bé i te n’aniràs a casa”, (pàg. 8).

Sens dubte que, com succeïa amb El curiós incident del gos de mitjanit, de Mark Haddon, amb el què comparteix més d’una similitud, el millor d’aquest llibre —que ja havia publicat Empúries l’any 1989— és precisament l’enfocament a través dels ulls, i per consegüent, de la ment, de Burton, un infant afectat per la Síndrome d’Aperger, que veu —i, per tant (i sobretot) viu— el món des d’una perspectiva que ben poca relació té amb la normal, amb aquella que considerem ortodoxa.

Perspectiva d’una rigidesa extrema, gens dúctil o adaptable —“La mare em va dir que no creués mai Seven Mile Road sense una persona gran o m’hi atropellarien”, (pàg. 164)—, que es crea una realitat pròpia que ben poc té a veure amb la convencional —“Vaig fer veure que la meva era real”, (pàg. 166)—, amb una sensibilitat extremada —“La pluja regalimava pels costats i vaig pensar: «La casa també està plorant»”, (pàg. 142)— i un acusadíssim, irrenunciable sentit del deure i de la responsabilitat: “El pacient mostra símptomes que impliquen un complex de salvador”, (pàg. 36); “Sabia que l’havia de salvar”, (pàg. 167).

Un món propi, fantàsticament descrit per Butten “utilitzant la veu d’un nen”, com molt encertadament destaca la introducció, en la ment del qual la fantasia és indistingible de la realitat quotidiana o convencional: “Mentre mirava les cortines de la Jessica la vorera es va obrir sota els meus peus. […] Hi havia una trentena de metres de profunditat i dinosaures i foc”, (pàg. 23); “Al zoo vaig fer com que era dalt d’un arbre menjant-me el dinar que havia matat amb un ganivet i a baix hi havia humans que eren l’enemic”, (pàg. 68).

La qual cosa encara fa que el nen se senti més desemparat i atemorit en un centre d’internament —“he pensat en el dentista i m’he adormit plorant, perquè em fa molta por, i la mama ni tan sols és aquí. Vull tornar a casa”, (pàg. 57)— on els crits i els càstigs semblen ésser les úniques pautes de tractament possibles: “I em cau bé, tio, no crida mai”, (pàg. 65). Un lloc trist, sobri i utilitari —“Cap cortina, cap alfombra. Cap calaixera. Cap tele. Les finestres tenen barrots com a la presó”, (pàg. 5)— on sent molt més feixuga la seva solitud i aïllament habituals.

Solitud, aïllament i incomprensió que són especialment destacades en un nen com ell de caràcter autista però que l’autor fa extensible a tots els nens, en general, siguin com siguin. En aquest sentit, el protagonista esdevé una metàfora —o, per dir-ho, potser, amb major precisió, una metonímia— de la majoria dels infants que, per més que facin, no són entesos pels adults —una gran part dels quals, no és ja que no els entenguin, sinó que no tenen el costum d’escoltar-se’ls. “Em va dir que hi ha algunes coses que els nens no poden entendre”, (pàg. 65), diu Burton, quan, de fet, són els adults els que no saben (o, el que és pitjor, no volen) entendre els nens.

És per això que convé emfatitzar l’encert i l’enginy que ha tingut l’escriptor americà en recrear literàriament el punt de vista infantil, que veu el món des d’un angle —o des d’una alçada, mental i cultural, per emprar terme relacionat amb les mides— que els adults difícilment compartiran: “No sé que vol dir oralment. Em sembla que té alguna cosa a veure amb el pipí”, (pàg. 29); “Portes Obertes és quan véns a l’escola a la nit amb els teus pares i fas cua per saludar els teus professors i senti’ls-hi dir mentides de tu”, (pàg. 82)…

Des d’aquest punt de vista, doncs, que Quan jo tenia cinc anys em vaig matar esdevé un cant a favor del diàleg entre generacions, entre infants i adults. I, per damunt de tot, entre pares i fills. O, per tractar de definir-ho amb major escaiença, un toc d’atenció de Butten —cal tenir present que la seva especialitat professional és la psicologia— davant els greus conflictes i trastorns que provoca entre els fills la desatenció dels seus pares. Un toc d’atenció que té un quelcom d’advertència però un molt de plany o crítica. Un molt —probablement, un massa i tot— que hauria convingut de polir o esmussar considerablement, a fi d’evitar que, en certs moments, el missatge sembli imposar-se a la novel·la, a la creació artística.

Això no obstant, malgrat que en aquest aspecte coixegi un xic més que no fóra convenient, a totes aquelles persones que tinguin relació amb criatures, ja sigui com a mares i pares, com a educadors o com a monitors de lleure, els aniria d’allò més bé llegir aquesta obra, que transmet tan magníficament —situant-nos al seu lloc i fent-nos compartir els seus pensaments— la perspectiva d’aquelles criatures que, un dia no gaire llunyà, vam ésser.

Perquè —si estem d’acord amb Aristòtil, i creiem com ell que “tots els homes per naturalesa desitgen saber” (Metafísica, 980a)— per saber, abans que res, cal conèixer!

diumenge, 24 de novembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *