Fem Via (a la) Catalana cap a la independència

La d’avui és una d’aquelles jornades que restarà assenyalada en lletres d’or en els annals de la nostra història mil·lenària. Demostrarem —més al món que no pas a Espanya: ja fa més de cent anys que no escolta ni Joan Maragall— que volem ésser: que volem ésser una nació, un país independent, un estat dins de la Unió Europea. Però, sobretot, que volem ésser: que volem ésser nosaltres mateixos, que volem ésser allò que vulguem i decidir ésser.

És tan inqüestionable que la cadena humana serà un èxit —omplir quatre-cents quilòmetres ininterromputs amb centenars de milers de persones amb les mans enllaçades és una fita magnífica, que tan sols es pot comparar amb la Via Bàltica de l’any 1989— com que els mitjans espanyols i els quintacolumnistes catalans tractaran de qüestionar-la. Com sempre, sense raó i sense raons, prevalent-se de les més burdes i inconsistents mentides. De nou, provaran de vèncer enlloc de convèncer.

Segurament, tractaran de ridicularitzar-nos, presentant l’acció com si fos un joc sense cap ni peus, una vàcua representació teatral, un acte folklòric de caire testimonial, propi dels Dupont i Dupond. Ja ho han fet els dies previs. I hi insistiran. Però nosaltres hem de recordar la il·luminadora frase del gran Moahandas Gandhi: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”. (“First they ignore you, then they laugh at you, then they fight you, then you win.”)

Precisament per això, per assolir aquesta anhelada victòria que cada vegada tenim més a prop, convé no caure en les seves interessades provocacions. Per més que no ho vulguin admetre, saben que la Via Catalana cap a la independència suposarà, incontestablement, pujar un graó més envers el nostre alliberament nacional, per la qual cosa buscaran, amb lupa, qualsevol excusa per a deslegitimar-la.

Aprofitaran la més mínima oportunitat per a tergiversar la realitat, presentant allò que és un acte a favor de (Catalunya) com un acte en contra de (l’Estat espanyol) —o, perquè no?, per a equiparar-lo amb la kale borroka o amb el terrorisme.

Convé, doncs, que tinguem més seny que mai. Com l’any passat, convertim la Via en una festa cívica, en un cant a favor de la Catalunya lliure, pacífica, inclusiva i generosa que volem. Aquesta Catalunya que, tot just després de dir «Adéu, Espanya», dirà «Germans espanyols, sempre sereu benvinguts, a casa nostra!».

Onze de setembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *