Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, Mohsin Hamid

No cal posseir grans coneixements acadèmics o literaris per afirmar que la novel·la és un gènere en constant evolució. Un gènere pràcticament indefinible, una mena de calaix de sastre que ho admet gairebé tot. Un gènere que el segle XX dinamità i que el XXI està tornant, a poc a poc, al seu punt de partida. Un punt de partida evolucionat però almenys mínimament recognoscible. Les seves fronteres segueixen —per fortuna— obertes, però la voràgine experimental ha anat remetent.

Coneixedor d’aquesta realitat, que converteix l’originalitat en un mitjà i no pas en una virtut absoluta —ni tan sols aconsellable com a principi—, Moshin Hamid recorre amb la tan sorprenent com agradable Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent (How To Get Filthy Rich in Rising Asia), Edicions de Periscopi, 2013, amb traducció de Carles Miró, a una enginyosa paròdia dels llibres d’autoajuda a fi de posar de manifest que en ple segle XXI únicament és possible maldar per escriure un bildungsroman si se’l subverteix i, tot subvertint-lo, se’n replanteja alhora el seu sentit i la seva (dubtosa) raó d’ésser.

Al llarg de dotze capítols, que constitueixen els dotze consells que ofereix el teòric llibre d’autoajuda, assistirem al càustic i ensems versemblant periple vital d’un pagès hindú de l’extracció més humil —des de la qual normalment no hauria tingut altra expectativa que la de limitar-se a veure-ho tot “des de la perspectiva d’un cuc de terra”, (pàg. 15)— que té com a exclusiu objectiu de la seva existència una quasi quimèrica ambició: “Jo vull ser ric”, (pàg. 73).

Acompanyar el seu innominat protagonista en aquesta obra sorneguera que empra l’humor com l’explosiu més eficaç i devastador que es coneix —“Els civils rics, al seu entendre, són una subcategoria dels lladres. Fa generacions que roben tant com volen”, (pàg. 127)— ens permetrà saber si factible anar ascendint incessantment en l’escala social índia, fins a tocar el cel del paradís capitalista en la terra amb les mans, o si el fràgil cristall dels somnis està d’entrada condemnat a esberlar-se tan aviat com els imprudents dits que ho intenten entren en contacte amb la duresa de la realitat quotidiana de Maiakovski.

I, sobretot, quines són les penyores i els sacrificis que hom ha d’estar disposat a pagar a canvi no ja d’abastar els somnis, sinó, tot just, d’acostar-s’hi; de posar-se en camí sense saber si al final del viatge t’espera un verger virgilià o el més calamitós dels abismes: “No se t’acut que l’amor de la teva dona potser se t’està escolant entre els dits i que, un cop l’hagis perdut, el trobaràs a faltar”, (pàg. 109).

Plantejament que ens duu a les oïdes el poderós ressò melòdic de l’inoblidable Karl Siebrecht de L’home que volia arribar lluny; talment com si Hamid l’agafés prestat i el fes viatjar tan geogràficament com temporalment. Que fes saltar cent any el protagonista de Fallada a fi d’experimentar els efectes que produirien en ell un tan insòlit i intempestiu trasllat, per comprovar que mentre l’espai físic pot canviar quantitativament una persona —un pària de l’Índia i un desclassat a l’alemanya d’entreguerres a Alemanya, si no són germans, almenys podrien ésser cosins—, el canvi de segles els altera qualitativament: “Unes quantes hores en un autobús que va de la zona rural remota a la zona rural central fan l’efecte que s’han travessat mil·lennis”, (pàg. 19)

Siebrecht vol ésser ric; l’(anti)heroi de Hamid no tan sols ho vol ésser fastigosament sinó al preu que calgui. Si el primer està disposat a sacrificar la seva vida per aconseguir el seu objectiu, el segon, ho farà passant per damunt de tot i de tothom. Si la primera víctima de totes les guerres és la veritat, la víctima definitiva de la Segona Guerra Mundial fou l’honestedat, el mínim de cavallerositat indispensable. Hobbes s’imposà, definitivament, a Rousseau: “No es pot arribar a ser fastigosament ric sense una certa falta d’escrúpols, sigui a l’Àsia o en qualsevol altre lloc”, (pàg. 95); “Tenir influències és com tenir ales. Amb influències es pot volar. Les influències són la manera que els petits es tornin grans i els grans enormes”, (pàg. 140).

Però, el que segons el meu parer ha descobert millor l’escriptor pakistanès és el valor de la diversitat de la literatura, la seva riquesa i la seva obertura, la seva infinita pluralitat d’interpretacions: “És quan algú el llegeix que aquest llibre es transforma en llibre, i en cada milió de lectures diferents un llibre es transforma en un milió de llibres diferents”, (pàg. 79). La lectura, doncs, entesa com una part ineludible de la creació —o co-creació— literària. La literatura com un art que només culmina quan entra en contacte amb el lector —amb cada lector. La lectura participativa, creadora —i recreadora.

O el que és el mateix, un convit a deixar de banda aquest intent d’anàlisi literària, agafar el llibre que en debades assagem de delimitar —o qualsevol altre de mèrit que tingueu al vostre abast— i constateu que la (bona) literatura és aquella art sublim que et brinda la possibilitat d’anar molt “més enllà de tu mateix” , (pàg. 174).

 Publicat al Núvol, el diumenge 4 d’agost del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *