Un viatge a l’Índia, Gonçalo M. Tavares

A mesura que avançava el segle XX —més o menys a partir del moment en què Marcel Duchamp va subvertir la Comuna de París convertint-la en un lavabo— l’experimentació artística anà esdevenint més i més una caricatura esperpèntica d’ella mateixa: en comptes d’innovar, d’explorar nous camins, com havien fet Picasso o Joyce, semblava que la majoria dels artistes confonien abstracció amb buidor i es proposaven la tasca infructuosa de dur a terme la definitiva, impossible cabriola

És per aquesta raó que alguns —i jo el primer— acostumem a prendre’ns amb prevenció les obres que es presenten com a transgressores (sobretot quan la transgressió ha esdevingut una finalitat i no pas un mitjà). Per fortuna, hi ha autors que, més que servir-se de l’experimentació, la serveixen. Un viatge a l’Índia (Uma Viagem à Índia), de Gonçalo M. Tavares, Edicions del Periscopi, maig del 2013, n’és un tan magnífic com agraït exemple.

D’entrada, en veure que no tan sols ha dividit el seu llibre en cants, sinó que ha escollit una estructura similar al vers lliure per a escriure’l, amb un to que fa impressió d’ésser grandiloqüent, sentenciós i categòric, no podem més que imitar les tortugues i recloure instintivament la nostra testa dins la closca, demanant-nos: «Haurem de patir, per enèsima vegada, les ànsies de vàcua notorietat del darrer jove escriptor que vol enlluernar-nos amb la seva (pretesa) genialitat?»

Tanmateix, si ens alliberem d’aquesta prevenció i ens submergim en la seva prosa, ben aviat ens adonarem, amb plaer (i alleujament), que el portuguès ha aconseguit, amb enginy, dur-nos exactament allí on volia: quan esperem una delicatessen —tan exquisida com insubstancial, que degustarem tan de pressa com oblidarem—, ens trobem amb una novel·la (?) realment personal, que converteix l’epopeia en una poderossíssima —i sorneguera— càrrega de profunditat contra la feixuguesa i la transcendència; contra la literatura salvadora o terapèutica: “No es tracta aquí de trobar la immortalitat / sinó de donar un cert valor al que és mortal”, (pàg. 19).

Certament, com qualsevol obra de mèrit, diu molt, enriqueix al lector o lectora amb el seu recorregut, però, tot i la seva contundència, tot i la diàfana, intransferible i irrenunciable visió del món que ens brinda, ho fa de manera franca, oberta i dialogant —obrint el debat més que no pas tancant-lo. “Els ulls són fets també per ser vistos: no són fets només per veure”, (pàg. 199); “La mirada d’un home és més important per a aquest home que les coses que aquest home mira”, (pàg. 294) —assevera en sengles frases de benvingut ressò machadià.

En aquest sentit, el recurs a un estil que recorda tan explícitament a Així parlà Zaratrusta —igual que les seves inequívoques referències a l’Odissea homèrica i a l’Ulisses joyceà (no és pas per casualitat que el personatge s’anomeni Bloom) o una certa aroma al Siddharta de Hesse— no podria ésser més escaient per al seu objectiu: escriure l’única epopeia possible al segle XXI: l’epopeia “ínfima”, (pàg. 407), antiepopèica —i, alhora, antipoètica: “Un fracàs excel·lent produeix innombrables formes d’aixecar-se”, (pàg. 155).

El viatge que ens forneix l’autor és molt més en el temps —en el present, però encara més en el passat, en la memòria— que no pas en l’espai; un viatge més espiritual que no pas geogràfic. Els successius escenaris no són més que incitadors del record, de la rememoració que aporten els objectes i els paisatges; de les reminiscències que, com descobrí Proust, ens fan reviure. Atès que —l’ombra de Kavafis és allargada— el fonamental no és tant arribar, sinó el que s’aprèn al llarg del camí: “assenyat, havia entès que l’important era trigar molt de temps a arribar on volia arribar”, (pàg. 216).

Raó per la qual —tal i com se’ns adverteix de bell inici: “que se’ns perdoni aquesta altra desviació: seran tantes, estimat, prepara’t!”, (pàg. 29)— el viatge no tan sols és llarg, sinó també lent: “En Bloom, ell, vol arribar a l’Índia més vell de l’edat que té. Triga, per tant”, (pàg. 208); “què és explicar una història sinó allargar la distància entre la primera paraula i l’última?”, (pàg. 250).

Perquè en el segle XXI, com en el XX, el vertader viatge només pot ésser —o és, sobretot (per dir-ho amb major precisió, i menor rotunditat)— un viatge de descoberta a l’interior de nosaltres mateixos: “I allà va començar el viatge interior d’en Bloom cap a l’Índia”, (pàg. 226). A l’interior d’aquest home —Bloom— que és, alhora (i heus ací el gran secret) tots els homes; aquest jo que —com en tota gran literatura— és un nosaltres.

És per això que Un viatge a l’Índia —que com més avança esdevé més addictiu, més irrenunciable— és tan complet com difícil de definir: una novel·la?, una epopeia?, un llibre de viatges?, una paròdia?, una amonestació?, un presagi?, una advertència? Sens dubte el seu valor consisteix en el fet que (tot i alguna davallada puntual, una indefugible sensació de dejà vu en alguns instants, i una certa tendència a la reiteració) és tot això i més, encara.

Un retrat molt exacte —tot i que canviant, mal·leable, polièdric, plural i divers— de la societat del nostre temps. O, per dir-ho amb major precisió, dels únic herois plausibles en aquest inici de mil·lenni: aquells que, potser sense ésser-ne conscients, viatgen no pas per saber, sinó per trobar-se a ells mateixos; per descobrir, com els romàntics alemanys, que el seu viatge d’aprenentatge només acabarà —o, més aviat, començarà de nou (i de veritat)— quan retornin a casa.

En definitiva un llibre més que recomanable —esplèndidament traduït per Pere Comellas— per a tots aquells que sàpiguen que únicament és possible assolir la seriositat si som capaços de riure’ns de nosaltres mateixos —sobretot quan, com Tavares, sabem fer-ho amb intel·ligència. Una obra que ens descobreix la feixuga lleugeresa de l’existència. I que, per tant, convencerà als snobs d’haver trobat la Terra Promesa —i a la resta del món, de la conveniència de seguir cercant-la.

dilluns, 8 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *