Una dona, Sibilla Aleramo

Convé celebrar que dues editorials hagin coincidit en la voluntat de donar a conèixer una autora tan poc coneguda a les terres de llengua catalana —valenciana i lapaoniana— com era fins fa ben poc Sibilla Aleramo. Poc després que Lleonard Muntaner publiqués el seu recull de cartes — Cartes (1916-1918) amb Dino Campana, ens arriba la que es considerada la seva novel·la major, Una dona (Una Donna), Adesiara, Martorell, 2013. I ho fa amb una notable traducció d’Alba Dedeu, a la qual, tanmateix, no podem deixar de demanar: «Per quina raó empres, sempre, els dos signes d’interrogació, l’inicial i el final, encara que no calgui?».

Tot i que, potser, si volem ésser rigorosos, hauríem de precisar que es tracta d’una novel·la i una requisitòria; o, més exactament, d’una novel·la que acaba esdevenint una requisitòria —una arborada reivindicació de la figura de la dona.

El títol potser no enganya gens, però segurament sí la seva classificació com a novel·la: fins al capítol XIII, l’autora ens ofereix una més que interessant novel·la, d’arrel pregonament autobiogràfica, fonamentada en la defensa del sexe femení, però encarnada en un argument; cap al final del capítol, fa la impressió que tem no haver assolit prou el seu objectiu —“[¿És que no l’escriuria mai ningú], un llibre que mostrés per primera vegada al món sencer l’ànima femenina moderna, i que fes vibrar per primera vegada de remordiment i de desig l’ànima de l’home, d’aquell trist germà…[?]”, (pàg. 133)— i la ficció va compartint —per no dir cedint—paulatinament el seu lloc a la transmissió de la tesi.

Amb la qual cosa, per descomptat, l’obra perd gran part de la seva vigor narrativa: la voluntat proselitista de l’autora, tot i carregada de bones intencions, és tan palesa —en algunes ocasions, fins i tot gosa usurpar la veu de la protagonista: “I, pensativa, em demanava si algun dia aconseguiria expressar una paraula memorable per a la salvació dels altres”, (pàg. 215)— que arribes a oblidar que el que estàs llegint és —o, si més no, era— una novel·la, una creació literària amb pretensions artístiques; més aviat sembla un diari íntim, un quadern on reflectir-hi els pensaments propis —més encara, una arenga feminista, tan necessària en el moment de la seva publicació, l’any 1906, com contraproduent literàriament.

És una veritable llàstima, perquè les primeres 130 pàgines del llibre són apassionants i es llegeixen amb goig i avidesa. Des d’un bon inici ens captiva i ens atrau amb força, la història d’aquesta dona “lliure i forta”, (pàg. 5) que malda per lluitar contra el seu destí de dona —“Estimar, cedir i sacrificar-se! ¿Era aquest el seu destí, i potser el de totes les dones?”, (pàg. 89)—, i per bastir la seva personalitat individual en un món ideat tan sols per i per als homes —“l’única cosa que li causava perplexitat, acostumat com estava a considerar la dona com un ésser naturalment submís i servil, era la meva independència”, (pàg. 36)—, on la mentida, l’engany i la hipocresia s’han consolidat com a norma de conducta habitual: “¿Qui gosava admetre una veritat i fer que la seva vida s’hi conformés?”, (pàg. 123).

Aquesta dona amarada d’una fermíssima “fal·lera de viure”, (pàg. 90), que vol ésser —que vol ésser per ella sola, no pas com a simple apèndix, primer del seu pare, després, del seu marit i, al final, del seu fill—, que desitja tenir una vida pròpia —en el seu cas, tan i tan propera a la cambra pròpia que reivindicava Virginia Woolf (amb qui l’autora italiana comparteix un perfil biogràfic amb força paral·lelismes) —però se sent impotent, constreta pel doble subjecció que suposa la societat i el seu caràcter, hereu del dubte i la indecisió, del voler i de l’haver de, d’aquest etern dualisme interior femení que es converteix en la més ferma i segura de les cadenes.

Un dualisme que, en gran manera, ha contribuït a perpetuar al llarg de tant de temps la literatura que els homes han escrit per a les dones: aquelles “lectures romàntiques que en l’adolescència m’havien agradat tant”, (pàg. 117), creades pels “poetes i els novel·listes” que no tan sols “no havi[en] sabut crear una gran figura de dona”, (pàg. 170), sinó que les mantenia en la seva posició subsidiària, tot impedint que adquirissin “tota sencera” cap “idea de la realitat”, (pàg. 146), fent-les somniar en “aquell espòs de les llegendes”, (pàg. 43), que mai no arribaria.

Si als homes —almenys a alguns— la lectura de llibres els ha fet sortir al carrer, per a iniciar la seva descoberta existencial, provant d’emular els seus herois literaris, amb fortuna o embogits, com El Quixot, a les dones les ha fet somniar en un príncep blau i en vides idíl·liques, quan el que els esperava, normalment, era un “marit […] [que] no tenia cap mena de gust innat, […] absolutament ignorant pel que feia a l’art, [que] no resultava un company agradable, i [que] sovint m’arribava a corrompre les sensacions més espontànies”, (pàg. 111).

Un espòs que, en el millor dels casos, transforma la seva vida en un simple i decebedor “pas dels dies”, (pàg. 62), i, en el pitjor, en una malaltia inguarible, en un naufragi sense solució —o sense altre solució, com descobriren Emma Bovary i Anna Karènina, que l’autodestrucció.

Reiterem, doncs, que és una llàstima que, a mesura que el llibre progressa, Aleramo s’hagi anat decantant més en la seva missió alliberadora de la dona, en allò que entén que és forçós i necessari —“jo no demano fama, demano que m’escoltin”, (pàg. 236)— i hi hagi sacrificat allò que hauria de prevaldre sempre en qualsevol creació humana: la fidelitat, per damunt de la tesi, a “la ficció de l’art”, (pàg. 170).

 Publicat al Núvol, el 4 de juny del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *