CNT, la força obrera de Catalunya, Ferran Aisa

En explicar-se la història catalana del primer terç del segle passat, i encara més la de la Guerra Civil espanyola, una de les organitzacions que ha acostumat a rebre una consideració més negativa —quasi unànime— ha estat la CNT.

El gran sindicat anarquista ha esdevingut una mena de cap de turc —per no dir d’ase dels cops— genèric, un comodí perfecte, adaptable a qualsevol circumstància, utilíssim per carregar-li gairebé en exclusiva el feixuc llast de la responsabilitat dels fets més luctuosos d’aquells temps: començant pel pistolerisme, seguint per la radicalitat de les revoltes obreres dels anys vint, passant pels excessos dels primers mesos del conflicte bèl·lic i acabant amb els Fets de Maig del 1934 —aquesta “guerra dins la guerra [en què] les diverses opcions ideològiques s’enfrontaven posant en perill la rereguarda”, (pàg. 304), que comportà la definitiva dinamització del govern republicà català.

En aquest sentit, la publicació de CNT, la força obrera de Catalunya, (Editorial Base, Barcelona, 2013), de Ferran Aisa, en una col·lecció tan prestigiosa com Base Històrica, esdevé tan oportuna com recomanable per tractar que la Confederació Nacional del Treball recobri el lloc queli hauria de correspondre, per mèrits propis, en la nostra història: el d’una importantíssima organització “amb una filosofia humanista” que “pretenia transformar la societat en una altra de llibertat i de justícia”i que volia que aquesta societat nova ho fos per a tothom” , (pag. 57).

Amb aquest objectiu, l’historiador segueix el continu, complicat i sempre conflictiu esdevenir de la CNT des de la seva fundació, l’any 1910 al Palau de les Belles Arts de Barcelona, fins a la fi de la Guerra Civil, que provocà un “exili confederal […] molt llarg” i “una clandestinitat molt dura” que s’endugué “la història del proletariat català i espanyol al bagul dels records”, (pàg. 319). Una existència condicionada i conformada per la seva coincidència amb una de les èpoques més convulses i tenebroses que es recorden.

Malgrat que no assoleix l’objectivitat que seria desitjable —la qual cosa potser faria convenient que és llegís juntament amb La rereguarda en guerra, de Martín Ramos, que està afectada pel mateix handicap però a la inversa: convertint el PSUC en Abel i la CNT, en Caïm— aquest llibre ofereix una possibilitat magnífica de conèixer no només la gènesi i evolució de “la força obrera (llibertària) de Catalunya” sinó, també, d’alguns dels seus representants més destacats — Salvador Seguí, Buenaventura Durruti, Ángel Pestaña, Joan García Oliver…— normalment negligits, quan no damnificats, en la història del nostre país.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el  24 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Tagged with 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *