Eduald Puig reviu a Terrassa

Malgrat que la poesia no pugui morir mai, és trist quan mor un poeta —amb major raó quan es feia estimar pels seus familiars i amics. Però encara és més trist que calgui que ens deixi per a que sigui objecte d’un homenatge. Malauradament, en aquest pobre país nostre la poesia i l’alta cultura únicament són qüestió d’obituari.

Preveient una assistència generosa, els Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa han preparat la sala grossa per a l’ocasió. Envoltats de pintures per totes bandes, l’art de la llum i el color acullen el del so i la paraula. Les cadires estan convenientment endolades, com el piano —talment una papallona expectant amb les ales obertes— que ens ofereix la música del seu silenci, com si sentís la temptació de dir-nos alguna cosa que no sabem.

Per començar en Jaume Aulet duu a terme una breu introducció: “Diuen, no sé qui ho va dir, que els poetes mai no moren. Els novel·listes sí que moren. Quan llegeixes una novel·la no veus el novel·lista, sinó els seus personatges. Però quan llegeixes una poesia, hi veus el poeta. Per això no moren i queda la seva obra. En el cas de l’Eudald, també. La meva funció, avui, és la de moderador, però si voldria explicar alguna cosa sobre ell. Sobretot que, com he comentat en un article del Núvol, el va ser qui em va inocular el verí de la literatura.”

Acaba referint que té la sensació d’haver perdut, amb ell, un guiatge i explicant que l’objectiu de l’acte és oferir un homenatge a l’obra i a la persona d’Eudald Puig, per la qual cosa es divideix en dues parts: la primera, centrada en l’obra; la segona, en la persona.

Jordi Llavina enceta la glossa de l’obra indicant que va conèixer el poeta mitjançant un missatge de Facebook, quan tenia molt presents dos dels seus poemaris: La vida entredita —que contribuí a premiar com a membre del jurat de l’Agustí Bartra—i La vida cremada. “Em demanava si podia llegir un llibre seu de proses poètiques que, després d’un parell de canvis de títol, es deia La casa de la muntanya. El primer poema diu: «Només voldria la pau del riu i la llum dels turons.» És un llibre, per dir-ho genèricament, més lluminós. Per una banda, proposa el retorn al Paradís Perdut, el mateix que apareix al seu recordatori: el país de la infantesa. També es parla del descobriment de la naturalesa.”

Tot seguit remarca que una de les coses que sempre l’ha atret de la poesia d’Eduald Puig és la seva concreció lèxica, que en aquest llibre li sembla paradigmàtica. Com a conclusió, entén que no tan sols és del tot imprescindible publicar aquest “corol·lari tan bo de la seva obra” sinó aprofitar l’avinentesa per a publicar, en un sol volum, les seves Obres Completes, ja que cadascun dels seus títols, tot i espaiats en el temps, té “un pes fonamental en el continuum de la literatura catalana dels últims trenta anys”.

Pren el relleu David Castillo rememorant tant la seva contradictòria relació amb la ciutat que acull l’acte, que li desvetlla tant records grats com ingrats, com la seva amistat amb Eudald Puig: “Per a mi era un dels grans poetes de Catalunya: no tenia competidor. Segurament si mireu les antologies de la poesia contemporània catalana la demostració que ara el millor és que… no surt a cap!”.

En entrar en contacte amb la seva poesia, li causà un impacte tan gran que en publicar el seu primer poemari en català, Tenebra, féu servir un dels versos del poeta egarenc com a cita inicial. Afegeix que “ell sempre comentava que la seva autèntica pàtria era aquell territori on amb el seu germà i el seu pare anava d’excursió. Passejant per la zona de Manlleu, se sentia molt sensible, com si l’haguessin ferit, en veure tots aquells territoris devastats, i això incrementava aquesta fragilitat on viu tota la seva obra.”

Entre d’altres anècdotes, recorda quan li demanà un pròleg per a La vida entredita, i, en preguntar-li: «Per a quan el vols?», en una mostra paradigmàtica del seu caràcter imprevisible, li respongué: «Podria ser per demà?». Per acabar, i com a mostra del sentiment que li desvetllava aquest home “que es feia estimar” que era l’Eudald Puig, recita un fragment d’un poema elegíac que li ha dedicat.

Arribat el seu torn, Llorenç Soldevila comença establint que podria dir que, per a ell, “Terrassa és l’Eudald”, tot i que mentiria en part, car “Terrassa són uns anys esplendorosos de la meva vida on vaig coincidir amb una sèrie de persones d’una gran volada intel·lectual: Agustí Bartra, Anna Murià, Feliu Formosa, Jaume Cabre, Vicenç Villatoro…”. Per més que el va conèixer treballant com a professor, considera que l’Eudald no hauria d’haver fet, atès que “era un ocell per volar lliure en els hàbits més alts que poden donar la creació literària”.

Tot i que, creu que n’hi havia molts d’Eudalds: “L’Eudald de l’institut, que creava acòlits, n’era un; però n’existia un altre: aquell que passava llargues vetllades conversant, molt enriquidores. Parlar amb ell de Rilke, de Proust era un gaudi, perquè era un home d’un cervell molt àgil, molt despert, molt llegit, i amb una capacitat de conversa.”

Explica que la literatura memorialística de Puig té dos paisatges: “l’osonenca de Manlleu, amb unes certes extensions cap a Santa Maria de Corcó, i aquesta Terrassa molt central, de l’institut a la Plaça Vella. Aquestes són les seves dues grans geografies”.

Enllesteix llegint dos fragments d’El traç d’un any, titulats, respectivament, “Dies malaltissos” i “Lectura en les paraules”.

Després que els seus dos nebots interpretin un intermezzo musical d’un dels seus poemes, s’inicia la segona part de l’acte: tres glosses breus personals sobre l’Eudald.

Pep Solà relata que el conegué durant una recerca sobre Joan Vinyoli, amb el qual mantingué una correspondència molt estreta, quasi una confidència, malgrat els 25 anys de diferència que hi havia entre l’escriptor barceloní i el terrassenc. Destaca que Puig oscil·lava entre dues tendències: la recerca de la puresa i el desig d’abismar-se. “Hi ha un poema de La vida entredita el final del qual em penso que arrodoneix molt aquesta darrera idea: «M’abismo dintre meu i dic mots de santa claror». Enllesteix assegurant que “trobarem a faltar la persona i les seves converses: era la mena de persona que li preguntaves: «Com va tot?», i te deia: «Bé, si no entrem en els detalls…».

A continuació el germà del poeta, Llorenç Puig, adverteix que li serà difícil ésser breu, però que imagina que, essent qui és, se’l disculparà: “Podria explicar, no una, sinó cinquanta mil anècdotes!”. Creu que no és possible destriar l’obra i la persona ja que “a part de la família, la seva vida era la poesia: vivia per la poesia”; una poesia definida per quatre trets principals: el paisatge de Manlleu com el seu paradís perdut; el pas irreversible del temps; l’admiració per la natura, esdevinguda gairebé un panteisme místic; i l’angoixa existencial. Angoixa que el duia a demanar-se contínuament «Què hi faig, jo, aquí?», a trobar sempre alguna raó per sentir-se infeliç i a cremar les naus, malgrat que després se’n penedís. Acaba assenyalant, amb un deix mescla de tristor i melangia a la veu i al rostre, que “els últims anys potser vivia massa dels records…”.

Ramon Bosch posa èmfasi en el fet que aquest artista referencial de la poesia catalana que era l’Eudald Puig —“Com ha comentat en Castillo, és un referent a nivell de llenguatge i de depuració del llenguatge”—resulta molt difícil de definir com a persona: “en molts moments era encantador, dolcíssim, però en el fons no sabies ben bé que li passava; l’angoixa ho fa això: t’esquerda la vida!”. Raó per la qual esdevé més que complicat que “puguem parlar de la seva personalitat: a El traç d’un any ell mateix diu, «De jos, n’hi ha molts: un per cada dia!».

Després que el piano hagi pogut finalment compartir amb tothom el seu secret —acompanyant amb les seves notes la càlida interpretació d’algunes peces de la chanson française que tant estimava el poeta—conclou l’acte de l’emotiu comiat d’Eudald Puig amb un tan fervorós com sincer aplaudiment.

Només cal esperar que alguna editorial reculli el testimoni llançat i es decideixi a publicar la seva Obra Completa —que ja reclamava amb tot mereixement en vida, però que ara tots hem de reclamar, encara amb major força i raó, amb i per ell. La seva obra honorava un país i una cultura…, sabrà el país, per torna, mostrar-se digne d’ell?

Podrem fer-lo renéixer cada dia, rellegint-lo per palesar que la seva vida era poesia, i la seva poesia, vida?

Publicat al Núvol, 9 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *