Culpa, Ferdinand von Schirach

Quan ja fa massa temps que la literatura i el màrqueting es confonen —de fet, que la (teòrica) literatura ha esdevingut màrqueting— i que és més important que l’autor sigui conegut que no pas que tingui coses a dir (i sàpiga com dir-les: cal no oblidar mai que en literatura el què i el com són indissolubles; és el com del què)— res més agraït que escriptors que saben el que duen entre mans i que van fent camí, discretament, però amb passa segura.

Un d’aquests creadors, que ja ens sorprengué més que agradablement a finals de l’any passat amb Crims, la seva opera prima, és Ferdinand von Schirach. Culpa, (Schuld), Editorial Empúries, Barcelona, 2012, traducció de Carme Gala, el seu nou recull de narracions —confirma els valors que justificaren que s’hi confiés: el seu estil entreteixit amb frases curtes, directe, pur i net, depurat, sense guarniments innecessaris, d’una simplicitat tan treballada com eficient ens introdueix altra volta amb pols ferm i mà experta de cirurgià en el inconegut món de la justícia i la delinqüència.

Dels límits humans que, d’aquella caiguda que, per les més insospitades i imprevisibles de les raons (que mai no justifiquen, però si permeten entendre) pot abocar qualsevol persona —“Eren homes completament normals, ningú no hauria cregut que pogués passar una cosa així”, emfasitza ja a la primera pàgina— a la comissió d’un crim.

Advocat en exercici que es nodreix de la seva experiència per escriure, ni jutja ni defensa, explica, amb esperit notarial o registral. Les històries —algunes d’elles d’una extrema cruesa, però presentades amb una delicadesa i una humanitat (gairebé gosaríem dir, una estimació) excepcional, cercant l’ésser humà que s’oculta darrera cada acte criminal— se sostenen  i prenen sentit per elles mateixes.

Són tan plenes de vida, de veritat, que trasbalsen. Trasbalsen, emocionen i fan pensar. Conscient com és d’aquest fet —i no pas per descuit, com un judici precipitat podria deduir— l’autor elimina tot el que és superflu, esdevé un transcriptor o amanuense. Un amanuense empàtic i respectuós, amarat de cristianisme originari: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”.

Tenint molta cura, això sí, de guardar-se un roc a la faixa, per a sorprendre’ns al final de cada narració. I de fer-ho, com en ell és connatural, sense estridències ni esfereïments, amb la sàvia naturalitat d’aquell que sap que en literatura —com en la vida— una insinuació a temps, un matís subtil, quasi imperceptible, en el moment precís, un silenci, val més que no tot un devessall de paraules.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 22 de març del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *