Viatge d’un moribund, Joan Sales

En la presentació que en féu a l’AteneuSam Abrams afirmà que Viatge d’un moribund, de Joan Sales (Club Editor, gener del 2013) és un llibre “d’una gran excel·lència artística, […] [que] comença d’una manera potser discreta i va guanyant en pes i intensitat”. En veritat, el que ens ofereixen les primerenques composicions poètiques de l’escriptor, editor i reescriptor és, per damunt de tot la facultat d’assistir a la seva arqueologia lírica. Una gran part dels versos inclosos en el Llibre Primer gairebé hem de prendre’ls com a proves d’artista, com a assajos que van sedimentant el pòsit del seu fer i el seu pensar poètic.

Ultra d’ésser un xic més críptics del que potser convindria —Màrius Torres, en la seva imprescindible carta de 9 de desembre del 1941 (reproduïda per primera vegada completa en aquesta edició) comentava que “fins i tot quan encara no n’hem comprés el sentit, ens fan estremir de cap a peus!”, (pàg. 104)—, a nivell formal s’encallen: algunes rimes resulten tan forçades —“llanguir / cristal·lí”, “dolça / espolsa”, “calla / palla”,”caute / flauta”, “tofa / aclofa”…— que arriben a posar en perill la lectura fluïda —i intel·ligible— dels versos.

Per fortuna, Sales va esmolant progressivament el seu enginy poètic i, a partir del desè vers del recull (Una substància rara), el fons i la forma —el cos i l’esperit que converteixen la poesia en una art literària suprema— van encaixant i ajustant-se, fins que, sobretot a partir de l’any 1937, l’artifici formal esdevé pràcticament invisible. Paral·lelament, el llenguatge líric augmenta palesament la seva força i la seva intensitat: “Els rítmics capaltards / es dessagnen. Les hores moren a les campanes”, (vers 16); “la dura beutat de les coses eternes / que s’ignoren a si mateixes”, (18); “sóc més vell que els meus records”, (23)…

Al final del Llibre Primer, doncs, l’autor d’Incerta Glòria ja ha assolit pràcticament del tot la veu poètica, la seva manera d’escriure —i d’entendre— el fet poètic. El magnífic vers 26, (El pòsit), n’és una incontrovertible constatació: “—Cadascú de nosaltres és un abisme càlid. / Ens anem deposant damunt el propi fons / com en els oceans el llim suau i càlid. / Com, en el fons del fons, es deposen els mons / i sempre el Temps és més voraç i més esquàlid”.

A partir d’aquest instant el poemari anirà incrementant paulatinament la seva qualitat en tots els àmbits i aspectes, tant formals —harmonia i musicalitat, cadència, domini lingüístic, art versificadora— com temàtics —vida, mort, record, oblit, presència, absència, supervivència, sentit o manca de sentit de l’existència…—, abastant ja una remarcable sublimitat en el Llibre Segon, versos 27 a 55, i assolint en el Llibre Tercer, versos 56 a 91, una categoria poques vegades igualada —i difícilment superada— en la poesia catalana, almenys, del segle passat.

En el Llibre Segon, que inclou íntegrament les seves poesies haitianes, escrites a San Pedro de Macorís, destaca ja, amb una llum poderosa, el mestratge de l’escriptor en la composició, el domini en la construcció formal, obtenint una increïble amalgama entre la simplicitat i la pregonesa que, ultra amb Baudelaire, l’agermana alhora amb Rimbaud (per la seva aparent, i treballada, naturalitat) i amb Antonio Machado (per la fondària filosòfico-existencial de les seves asseveracions —en ocasions categòriques, tot i que dialogants).

Control formal i temàtic que es posa de manifest, primordialment, en l’acuradíssima excelsitud de l’acabament dels versos. Sens dubte, Sales és un dels millors finalitzadors —si se’m permet el mot— de la poesia catalana, un artista majúscul en la delicada i exquisida art del desenllaç poètic, que en les seves destres mans habitualment esdevé brillant, enlluernadora. Complint, amb magnificència, un dels principis fonamentals que la poesia comparteix amb la narrativa curta: un conte o un vers seran encara millors quan el seu final no únicament clou amb habilitat i intel·ligència l’obra, sinó que la culmina, i justifica: “Sols tu saludes l’horitzó amb joia al cor, / de tots els bestiars marcats per la mort.”, (v. 35); “l’estrenyeràs contra el teu cor /i el seu bes et darà la mort.”, (46)…

Per altra banda, el seu domini líric és fantàstic, i algunes de les seves troballes, fastuoses: “viuen del que moro i moren del que visc”, (38); “em semblava estar mort i que des del taüt / sentís la veu d’una germana”, (42); “pol·len que queda dels moments perduts”, (44)…

Tot i que l’obvia grandesa d’aquest Llibre Segon faci creure que la seva poesia no es pugui ja elevar més amunt, l’autor barceloní no assolirà el seu cimal fins el Tercer, que engloba les seves composicions mexicanes: els poemes d’aquest llibre —principalment (però no pas exclusivament) els del seu nucli: del 58 al 67— per la seva perfecció i la seva intensitat, esdevenen antològics. Raó per la qual resulta incomprensible que cap d’ells no s’hagi recollit en les Antologies poètiques teòricament canòniques. (Greuge que solament ha estat compensat —i només en part, pel fet d’incloure-hi un sol vers: Bous davant del mar— en la recent Paraula Encesa, publicada a finals de l’any passat per Viena Edicions).

Si el nostre fos un país normal, no ja políticament, sinó culturalment, com ho és França o, encara més, la Gran Bretanya, seria del tot impensable que cap persona amb una formació acadèmica mitjana no fos capaç de recitar de memòria —juntament amb el Canigó maragallià, les Estances ribianes o els sonets foixians— algunes de les poesies d’aquest genial Llibre Tercer.

Més que no pas maldar per definir-les o explicar-les, la qual cosa fóra tan infructuosa com absurda —quan una poesia es pot explicar deixa immediatament d’ésser-ho—, crec que és preferible (i més escaient) transcriure’n una —com a convit a la lectura de la resta. Potser fer-ho no sigui gaire ortodox, però considero que l’ocasió —i la necessitat imperiosa de reivindicar una poesia tan imperdonablement negligida com la de Sales— me’n concedeix la llicència:

EL PRIMER HIVERN

A la Nuri.
Jo no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
MÀRIUS TORRES

Ja expulsats de l’Edèn pels designis eterns,
quan va venir, tot rúfol, el primer dels hiverns,
els nostres primers pares veien a grans volades
fugir cap a migjorn les nacions alades.

L’honor dels rius, els salzes, els xops, trèmuls i verds,
van perdre el seu fullatge al tall ardent del cerç
i anaven arribant del nord llunyà corrues
de nuvolades grises i d’esgarriades grues.

Cada dia més baix el sol i més tardà,
semblava un ull malalt que no tindrà demà.
—Adam, ¡perdut és per sempre tot el que desitges!

Quan eres sol al món, teu era el Paradís…
Jo no vull ésser fort ni vull ésser feliç;
més dolç que un goig a soles és una pena a mitges.—

Tot amb tot, cal remarcar-ho, essent com són esplèndids els poemes un per un, individualment, el més meravellós del Viatge d’un moribund, i el que li confereix la seva colossal magnitud, és que el conjunt, el tot del llibre és també esplèndid —de fet, encara més esplèndid. Com bé saben els poetes majors —els poetes de veritat, per dir-ho curt (i clar)—, un poemari no és —no hauria d’ésser— una mena de calaix de sastre casual que aplega una quantitat determinada de poemes, sense lligam els uns amb els altres.

Per més que en la majoria dels casos no es tingui present —no tan sols quan es tracta de lectors i lectores, sinó també d’escriptors que confonen versificar amb fer poesia—, un llibre de poemes és l’aplec d’un conjunt de versos que formen, i conformen, una unitat —millor encara, una comunitat— temàtica i formal. Una comunitat, teleològica, que els justifica i determina, de tal manera que si la part és important, la suma, el conjunt és essencial. Per a seguir amb la metàfora dels mobles, un poemari no és un calaix de sastre, sinó un armari dividit en múltiples calaixos, que han d’encaixar perfectament.

D’aquesta realitat Sales n’és absolutament conscient: tant en el Llibre Segon com en el Tercer, si cada poema, individualment, posseeix un vigor i una lluminositat magnífica, en ésser llegit com a part del conjunt, esdevé encara més magnífic. Són versos unitàriament complerts que es complementen —i s’acaben de completar— en la globalitat de la què formen part.

En síntesi, doncs, no puc més que lloar la recuperació d’aquest tan extraordinari llibre de poemes de Joan Sales i recomanar, amb fervor, la lectura (relectura i gaudi) “[d’]aquests versos antics, que he escrit damunt la muda / certitud que tinc del traspàs!”, (v. 81).

Publicat pel Núvol el 13 de març del mmxiii

 © Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *