La llebre amb ulls d’ambre: Una herència oculta, Edmund de Waal

Segurament un dels motius que atorga, si no sentit, almenys interès a la vida és la seva absoluta imprevisibilitat, la seva infinita capacitat de sorprendre’ns. Condició que és igualment agraïda en una obra literària: quan, tot d’una, ens arriba a les mans un llibre nou del qual no n’hem sentit a parlar —que no ha comptat, doncs, amb alguna d’aquestes modernes campanyes publicitàries que confonen art i mercaderia— i ens captiva, ens fa la impressió, encara que sigui tan sols per un breu, efímer instant, que el nostre planeta gira cap al costat correcte.

Poques experiències culturals hi ha més plaents que participar en la descoberta d’un tresor que, més o menys amagat, esperava la seva gloriosa oportunitat a la taula de novetats de la llibreria. Com ho és, sens dubte un relat tan exquisit i deliciós com La llebre amb ulls d’ambre: Una herència oculta, (The Hare whit Amber Eyes: A Hidden Inheritance), d’Edmund de Waal (Quaderns Crema, Barcelona, 2012) —un artista que abans de la seva inesperada eclosió com a escriptor únicament era conegut com a ceramista. Una obra amb entitat més que suficient per a no passar mai de moda, per a mantenir-se eternament contemporània.

La gènesi d’aquest excel·lent volum té lloc quan el futur escriptor es proposa esbrinar l’origen d’unes diminutes obres d’ivori japoneses, anomenades netsukes, que hereta d’un dels seus oncles: puc anar-ne explicant anècdotes fins que em mori […] o anar a buscar el què significa.”. Possibilitat que, un cop s’obre camí en el seu pensament —bo i seguint un impuls tan subtilment descrit per Proust a Du Côté de Chez Swann: “II éprouvait une volupté à connaître la vérité qui le passionnait dans cet exemplaire […]  d’une matière […] si chaude et si belle.”—, com més va, més sent com una necessitat. Més predestinat se sent a resseguir les traces de la seva història —o, més aviat, si se’ns accepta el mot, del seu recorregut biogràfic.

Recerca que en un principi no té altre objectiu que una prospecció estricament artística —potser fins i tot acadèmica—, però que ben aviat esdevindrà un afer molt més determinant, un quest personal envers l’origen no tan sols de la seva família —indissolublement arrelada a la tempestuosa història de l’Europa del segle XX— sinó de tota una societat, d’una manera de veure —i entendre— el món. D’aquella manera ingènua i il·lusionada, curulla d’esperances davant d’un futur millor que la Segona Guerra Mundial i el seu desenllaç s’encarregaren de frustrar per sempre més.

Una immersió, tan dolorosa com ineludible, en la història més recent, que li permetrà saber d’on ve, on va i, sobretot, qui és i per quina raó hi ha arribat —i, incidentalment, però afortunada, també ens ho facilitarà a tots nosaltres. Perquè, com bé anirà descobrint de Waal, la història dels objectes és també la nostra història: “La manera com es transmeten els objectes és de tot el que tracten els relats. […] ¿Què se m’ha transmès juntament amb aquests petits objectes japonesos?”, (pàg. 28).

 El que se li ha transmès, mitjançant una cabal hereditari mescla inescindible de genètica i d’aprenentatge, és una cosmovisió —o Weltanschauung— pròpia, que l’ha fet ésser qui és. Car, per a tractar de seguir la divisa dèlfica de Sòcrates —“Coneix-te a tu mateix”— el mitjà més directe i eficaç és investigar els nostres orígens (“Qui perd els orígens, perd la identitat”). El millor camí per a entendre — que no acceptar, i menys acríticament, com a predestinat i immutable— el present és coneixent el passat. Coneixent-lo en la seva major, insofrible, profunditat. En aquella irremissible veritat que deixà tantes petges en la pell i la sang no només del segle passat, sinó en la dels seus protagonistes.

Tant per als objectes com per a les persones, res més convenient que “descobrir quant —o, més aviat, quin, diríem nosaltres— espai ocupa al món, quina quantitat de món desplaça”, (pàg.34). Cal ésser coratjós, submergir-se en l’arqueologia de la pròpia existència, i ésser capaç de trobar una (certa) raó en els nostres fonaments més antics, una “una harmonia general fins i tot dins de la discordança”, (pàg. 95). Car, tot i el risc cert que comporta la decisió de cercar —i, en conseqüència, de saber—, el guany acostuma a ésser major, car esbrinar “era més que una manera de crear un escenari on viure. Era també una afirmació de la seva essencial identitat […], de la seva pertinença a un lloc concret”, (pàg. 118).

Tanmateix, a efectes literaris, el que és rellevant no és tant el seu propòsit, ans el seu resultat i, encara més, la seva plasmació narrativa. El primer repte l’assoleix amb escreix: transforma una experiència individual —una minuciosa i infatigable recerca del seu temps passat en universalment assimilable. El segon —potser el més difícil—, també: el seu relat abasta una qualitat literària elevadíssima; atrau tant pel què diu com per com ho diu.

És capaç de traslladar el seu mestratge en les arts plàstiques a la literatura. Demostrant, una vegada més, que la creació artística, ja sigui plàstica o literària, constitueix la més elevada mostra de les possibilitats —gairebé infinites— de l’esperit humà, aquella que li permet situar-se en un pla superior, vers la transcendència, vers d’aquest únic més enllà assolible: l’eternitat de l’obra feta.

Amb major raó quan la creació artística —o, millor encara, artesanal, feta amb les mans— sorgeix de manera espontània i immediata del més pregon de cada individu, com a irreprimible necessitat de comunicació o diàleg de dins a fora. Quan l’obra no és causa, sinó conseqüència; quan la creació prové de l’exteriorització de la irreemplaçable sensibilitat —inseparablement unida amb la sensualitat— individual que atresora cada persona. Quan són obres de veritat en les quals, com en la poesia, els seus autors hi han deixat retalls de la seva ànima, que les han fet sorgir del més pregon —i, en general, desconegut— d’ells mateixos.

El sublim festí literari que és aquest llibre convida a estimar l’art, a apassionar-nos-hi, a convertir-lo en una part inextricable de la nostra vida, a constatar una realitat tan obvia com habitualment negligida: literatura i arts plàstiques són arts germanes, són dos llenguatges paral·lels que es proposen un mateix objectiu, crear bellesa, però no pas per la bellesa en si, sinó com a vehicle de transmissió d’emocions o sentiments, convertir-se en diàleg entre l’autor i el lector o espectador: “els netsukes són uns contes breus relatats en ivori”, (pàg. 196). Relats amarats d’una “poesia incrustada”, producte de la “llibertat miraculosa”, (pàg. 68), de creació de cada artista.

Possiblement és per aquesta raó que el seu llibre, i la seva prosa, s’ha d’assaborir amb calma, a petits glops, tranquil·lament, deixant-se dur. Si cal —i en les creacions de mèrit, en les destinades a romandre, sovint (per no dir sempre) cal— aturant-se a paladejar l’escriptura, la narració, el pensament. Talment com si hom fos amarat pel renascut esperit de Marcel Proust —aquell magne creador de la Recherche que no tan sols fa una imprescindible aparició en la trama de La llebre amb ulls d’ambre, sinó que impregna tot el relat amb aquella parsimoniosa i encisadora prosa, que convida a ésser llegida i, sobretot, rellegida.

Com si passegéssim vagarívolament per l’ombrívola frescor dels viaranys de Guermantes, convé que ens immergim sense pressa en el tan exuberant com addictiu llibre de de Waal, deixant-nos seduir per la natura, per l’esperit del bosc, pel seu silenci ple de vida (i de delícia) —“Aquestes peces japoneses estan fetes per a la conversa plena de digressions, per a la distracció. […] afegeixen alguna cosa molt particular a la manera de viure”, (pàg. 82)— per aquesta embriagadora prosa que ens convida a assaborir l’art —“és una defensa en clau a favor del diàleg entre una determinada classe d’art antic i l’art més nou”, (pàg. 90)— i la vida —“quan parlava del seu viatge a Nova York i el descrivia com una mena de baptisme en què havia passat d’una vida a una altra, havia sigut en certa manera un viatge cap a dins d’ell mateix”, (pàg. 251).

Comencem pel seu magnífic prefaci, tenyit per un no-sé-què d’irresistible temptació, d’incitació a la lectura, continuem amb les mil i una increïbles anècdotes que el farceixen i acabem el nostre enriquidor pelegrinatge bo i acompanyant l’autor en el recorregut per l’Europa de la meitat del segle passat —“No vull escriure una saga de tons sèpia i posar sobre el paper una narració elegíaca mitteleuropea de la pèrdua”, (pàg. 26)— tan plural, complex i omnicomprensiu: “No m’interessen les coses primes”, (Íd); “Ja no sé si aquest llibre és sobre la meva família, sobre la memòria, sobre mi mateix, o si continua sent un llibre sobre aquests petits objectes japonesos”, (pàg. 366).

En definitiva, capbussem-nos en una obra del tot aconsellable, traduïda admirablement per Carles Miró, que ens parla, per damunt de tot, del record i la memòria, però que també ens adverteix dels nefastos perills que pot comportar l’irresponsable exercici de la desmemòria, i més quan és induïda: “Com puc escriure sobre aquella època?” es demana, (pàg. 270), quan reviu la maquinària genocida en què el feixisme convertí l’antisemitisme i la xenofòbia, quan es produïa “l’estrany desmantellament d’una col·lecció, d’una casa i d’una família”, (pàg. 274) —i d’una ciutat, d’un país, d’un continent i d’un món sencer, hi afegiríem nosaltres.

És evident que a […] la regió oriental del reich, els objectes s’han de tractar amb molt de compte. […] I mentre tot això passa, als antics propietaris d’aquests objectes els trenquen les dents i les costelles. Els jueus importen menys que les coses que posseïen. És una feinada haver-se de fer càrrec de tots aquests objectes, cuidar-los i trobar-los una llar alemanya digna. És una feinada organitzar una societat sense jueus. Viena torna a ser «una estació experimental per a la fi del món».

La llebre amb ulls d’ambre, Edmund de Waal, pàg. 278-278, traducció de Carles Miró

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, l’11 de gener del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

One thought on “La llebre amb ulls d’ambre: Una herència oculta, Edmund de Waal

  1. carme arenas says:

    interesantissima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *