Quo usque tandem abutere, Duran i Lleida, patientia nostra?

No són pas pocs els polítics que culpen de l’abstenció i de la desafecció electoral als mateixos votants, afirmant —en un to que és més d’amenaça que no pas de recomanació— que, si no exerceixen el seu dret a vot quan els pertoca, després no tenen dret a queixar-se.

No tan sols s’expulsen totes les responsabilitats sobre l’indeturable creixement de l’abstenció, sinó que tergiversen la realitat, ocultant els (d)efectes perniciosos del règim electoral vigent, que combina una primera barrera d’accés (només entren al Parlament les formacions que obtenen un mínim del 3 % dels vots), un gens democràtic i inaccessible sistema de llistes tancades (que fomenta la opacitat, l’amiguisme i el nepotisme i el control directe dels elegibles) i un mètode de repartiment d’escons, el d’Hondt, que afavoreix les majories.

Essent totes aquestes limitacions desastroses, i més quan se superposen, la més nefasta de totes és la de les llistes tancades: no som els electors els que decidim quins són els membres de cada formació política que preferim, votant-los un a un, i per l’ordre que creiem més convenient, sinó que ens veiem forçats a votar, in toto, una “llista tancada”, nomenada anteriorment pel partit.

En general, això és ben trist, car el que es valora no és tant el mèrit o, el que encara és més important, el servei al públic o a la societat, sinó la capacitat dels candidats a sotmetre’s a les directrius dels que capitanegen el partit. Però ho és més quan els que encapçalen les llistes no són capaços de mostrar-se coherents, de complir amb les seves obligacions i assumir les seves responsabilitats.

L’amic Duran Lleida afirmà, l’any 2000, estar disposat a dimitir si les investigacions judicials demostraven que el seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, s’havia finançat il·legalment. Una vegada el vergonyós i indefensable acord entre la fiscalia i els acusats pel cas Pallarols obliga a UDC a “respondre com a responsable civil en qualitat de partícip a títol lucratiu” d’una part dels 388.000 euros d’indemnització pactada, el cap de files del partit no només no compleix la seva paraula, sinó que oculta el cap sota l’ala i s’escuda en un asèptic comunicat de pa sucat amb oli que pretén, en debades, excusar el que és inexcusable. Seguirà prevalent-se de les llistes tancades?

Què en pensarien, aquells homes de seny que signaren el “Manifest fundacional” d’UDC —que establia, com a principi V: “Volem l’autoritat i la llei, segons les més pures exigències del dret natural i de les finalitats socials.”— en comprovar com poden els seus successors arribar a pervertir i manifassejar el seu ideari?

Segurament, il·lustrats ells, recordarien les paraules que Ciceró adreçà a Lucius Sergius Catilina: “Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?” (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la paciència nostra?”).

    dimecres, 9 de gener del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *