Manifiesto federalista dels intel·lectuals espanyols

El gran problema del manifest signats pels 300 (teòrics) intel·lectuals espanyols i publicat el darrer diumenge a El País no és pas el que hi diuen —tot i que fa la impressió, de nou, que l’hagi redactat el desorientat assessor de la campanya d’en Pere Navarro— sinó com ho diuen: talment com si tots els catalans i catalanes fóssim ximples. I no només una mica ximples: no únicament ens deixem manipular per la perfídia de CiU, sinó que cal que vinguin de fora a obrir-nos els ulls.

Quanta raó tenen: què faríem sense ells? Com ens en podríem sortir sense comptar amb els seus gens interessats consells, davant del “creixent secessionisme estimulat per Convergència i Unió, des del Govern de la Generalitat, així com per altres forces polítiques d’afinitat nacionalista”? Com ens defensaríem, pobrets de nosaltres, front el “nacionalisme exacerbat” dels independentistes que “converteixen la seva particular idea d’Espanya en el boc expiatori sobre el que carregar tots els malestars”, quan és tan sols una “exigua minoria” la que “des de la resta d’Espanya es proposa fer tres quarts del mateix amb la seva idea de Catalunya”?

Com ens adonaríem —el milió i mig d’enzes acabats que vam omplir els carrers de Barcelona l’Onze de Setembre—, si no ens diguessin que ens deixem enganyar miserablement per un “programa de construcció nacional” que no només “rebutja la presa en consideració de les propostes d’entesa [entre (la resta d’)Espanya i Catalunya]” sinó que, aplicant un gooebbelisme de darrera fornada, silencia o relega “a tots aquells ciutadans catalans que no subscriguin aquell programa de secessió”?

On aniríem a parar, si aquesta colla d’intel·lectuals altruistes no ens expliquessin que ni CiU ni la resta de formacions polítiques que “exacerben i absolutitzen” un “debat nacional i nacionalista”, violentant “la llei democràtica, feta per tots i per a tots” es dediquen a prendre’ns el pèl, atès que no creuen en la necessitat que Catalunya esdevingui un Nou Estat Europeu? Com comprendríem, ànimes càndides i provincianes, que es limiten a “concórrer, una rere l’altra, a les cites electorals amb programes edulcorats, indolors i sense cap cost polític, social o econòmic” amb l’única pretensió d’eludir “les seves greus responsabilitats en l’errada gestió de la present crisi econòmica”?

A banda d’una consideració de sentit comú i lògica elemental —a cap ximple no li agrada que li diguin o recordin que és ximple—, no s’entén que aquests 300 eximis intel·lectuals espanyols, si creuen que els catalans i catalanes som tan i tan bètzols com per a deixar-nos manipular tan fàcilment i barroera, s’entestin en voler que seguim formant part d’aquest seu Estat espanyol*, tan il·lustrement superior, intel·ligent i infal·lible?

dimecres 7 de novembre del mmxii

* Perdó, volíem dir “Espanya”: no aconseguim alliberar-nos de la tendenciosa “construcció nacional” convergent.

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

 

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *