L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació, Anna Murià / El gall canta per tots dos, Agustí Bartra

En El principi de la poesia, Allan Poe posava l’èmfasi en l’essència poètica afirmant que “si goséssim mirar dins les nostres pròpies ànimes descobriríem immediatament que […] ni existeix ni pot existir cap obra […] més supremament noble que un veritable poema, un poema per se, un poema que és un poema i res més que un poema, un poema escrit únicament per ell mateix”.

Certament, la poesia —com qualsevol obra d’art— no tan sols ha d’ésser del tot autònoma, ha de sostenir-se o valer-se per ella mateixa, sinó que ha d’ésser compresa —o, millor dit, sentida, car s’adreça més als sentiments que no pas al pensament— i interpretada per i en ella mateixa. Ha de constituir un tot, una unitat completa, que comporti alhora les seves claus interpretatives.

En un món ideal on la cultura i el coneixement fossin el nucli i l’arrel de l’existència humana, el diàleg permanentment obert entre l’autor i el lector que fonamenta la veritable poesia no només no requeriria torsimanys, sinó que els rebutjaria. Però en el nostre, on la cultura no és més que una enlluernadora joia desada al calaix, que solament fem lluir en ocasions especials, la realitat és molt menys arcàdica: sense les crosses de la crítica la poesia no podria, no ja envolar-se, sinó caminar.

L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació, Anna MuriàMenys encara quan, per raons inversemblants que res no tenen a veure amb criteris qualitatius, alguns autors de primeríssima categoria han estat arraconats, convertint la seva reivindicació, més que no pas en una necessitat, en un deute pendent ineludible. Deute que, pel que es refereix a l’obra d’Agustí Bartra, Anna Murià cregué —més per militància artística que no pas personal— li calia satisfer. I ho féu, sobradament, amb L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació, Abadia de Montserrat, Barcelona, 2012.

Com bé argüeix D. Sam Abrams en la seva tan esplèndida com acurada introducció, la “lectura oberta” de l’escriptora “volia reïficar o institucionalitzar la figura de Bartra com a «clàssic» tal com havia fet Ferraté amb Riba o Castellet amb Espriu o Gimferrer amb Foix”, (pàg. 14), posant en evidència que el poeta “pertanyia a l’alta modernitat internacional i que difícilment encaixava en els valors estètics de la literatura catalana del segle XX”, (pàg. 17).

En aquest punt, i de bell antuvi, cal destacar el gran encert del títol, o més aviat, del subtítol de l’obra: Assaig d’aproximació. Tant per la seva íntima relació amb el poeta com per la seva elevadíssima qualitat literària, Murià es podria haver permès el luxe de pontificar, de situar-se au dessus de la melée i convertir la seva visió, en la visió. Per contra, bo i remarcant que era una aproximació optà per una tan desacostumada com honorable modèstia.

Modèstia que, de tan excessiva —“Què vaig a fer? (…) L’estudi escrit de tota l’obra d’un poeta sense cap de les condicions que exigeix l’assaig crític: ni pensament científic, ni bases erudites, ni objectivitat, ni anàlisi serena, ni perspectiva”, ens anuncia al Prefaci—, acabà essent contraproduent, en oferir la —del tot falsa— impressió que no tenia la vàlua suficient per a dur-la a terme. Quan en realitat ningú no comptava amb les condicions, les possibilitats i els coneixements per a enfrontar-se amb èxit a un repte tan exigent com complex.

Murià, com a creadora, era conscient que la poesia —com a sublimació artística— ha d’ésser polièdrica, polisèmica i que, consegüentment, oferir una visió categòrica —i, no diguem ja, amb ínfules d’infal·libilitat— d’una obra no tan sols no contribueix a augmentar-ne el seu valor, ans el redueix, li nega la seva la seva grandesa, la seva universalitat i la seva eternitat.

Amb el seu capteniment analític, alliberat de la funció classificadora entomològica que acostuma a llastar la missió crítica, més que interpretar, ens ensenya a veure; més que no pas a trobar, a descobrir. En comptes d’imposar-nos la seva lectura, la seva mirada ens obre els ulls: “L’obra de Bartra és una literatura de cara a la vida, dins de la vida i amb la vida a dins” (pàg.61); “La vida és tot, una totalitat tan absoluta que seria ociós definir-la. La vida se sent, es veu, es respira, es toca, es viu i no s’explica”, (pàg. 62).

Com Diògenes, navega la poesia del seu company, escandallant-la amb la seva llum per a que hi trobem el reflex de l’home Bartra: “Tota la seva obra, tota, prosa i vers, és el «Poema de l’Home», (pàg. 29); aquest home no pas individual, i per tant contingent, sinó universal, etern, que inclou “la humanitat sencera”, (pàg. 40). En paraules de l’escriptor: “No hi ha sinó un home que és tots els homes”, (pàg. 30); “En mi canten la vida / i l’esperit de l’home” (pàg. 39).

Malgrat els absurds perjudicis amb què fou rebuda, la categoria de la interpretació crítica d’Anna Murià no tan sols és excepcional —tal i com dictamina Abrams— sinó que, sense cap pretensió d’univocitat, sap veure i mirar molt més enllà i molt més endins que la majoria dels crítics. La seva és una lectura insòlitament pregona i intensa, un guiatge d’una colossal acuïtat, que il·lumina poderosament l’obra bartriana amb una claror esbalaïdora. I, mercès a la seva claror, la podem veure —i entendre— molt millor. I, el que és més important, la podem treure de l’inhòspit pou de foscor i d’oblit immerescut on jau sepultada, miserablement i injusta, des de fa tant de temps.

 El gall canta per tots dos, d’Agustí Bartra Ho palesa, amb escreix, la recent reedició, per part de Meteora, del seu darrer poemari: El gall canta per tots dos (Agustí Bartra, Editorial Meteora, Barcelona, 2012), igualment a càrrec de D. Sam Abrams, qui en fa una encesa i entusiàstica reivindicació: “destaca per la seva extrema originalitat, humanitat, passió, intel·ligència i excel·lència artística”, (pàg. 5); “Poques literatures al món tenen el privilegi de comptar amb un llibre d’aquesta magnitud sobre la gran aventura final de la vida”, (pàg. 20).

Per bé que sigui una obra breu, desigual i possiblement inacabada —en morir, Bartra “encara estava treballant en l’últim poema i mirant de tancar l’original segons un esquema que ell mateix havia concebut un temps abans”, (pàg. 5)— la seva vàlua poètica, i alhora existencial, és indiscutible. Fins a tal punt que podríem asseverar que esdevé no tan sols el seu testament literari, sinó també una perfecta síntesi de tota la seva producció poètica.

Una síntesi que és, ensems, un tan deliciós com enriquidor tast de la més excelsa poesia. Aquella que, segons exposava Rilke a Lou Andreas-Salomé, en carta d’abril de 1903, “posada a recer de qualsevol forma d’atzar, sostreta a qualsevol manca de claredat, arrencada del temps i lliurada a l’espai, ha esdevingut perdurable, apta per a l’eternitat”. Confirmant plenament, doncs, l’anàlisi de Murià: “Res no mor realment a la natura bartriana, […] tot retorna eternament”, (pàg. 60); “La vida no acaba en la mort, continua, sempre fugisserament, ella mateixa en la metamorfosi”, (pàg. 66-67).

Particularitat que assolirà encara major relleu quan la imminència de la mort —que és la immanència de la vida— es va fent més i més present: “L’ús reiterat de recursos de la lírica i la cançó tradicional —ens informa el curador— […] és la manifestació artística de la voluntat de Bartra de voler renéixer davant de l’embat de la malaltia, la decadència i la mort”, car “tal com explica Konuk Blasing […] cada vegada que un poeta escriu un poema líric, amb els sons del seu text està invocant i convocant la memòria més remota i originària de la llengua que guarda la humanitat”, (pàg. 15-16).

Idea posada de manifest ja per Charles Baudelaire l’any 1861 en un article sobre Theódore de Banville: “Qualsevol mode líric de la nostra ànima ens obliga a considerar les coses no pas en el seu aspecte particular, excepcional, sinó en els seus trets principals, generals, universals. És aquesta consideració la que serveix per a explicar la comoditat i la bellesa que el poeta troba en les mitologies i en les al·legories. La mitologia és un diccionari de jeroglífics vius, de jeroglífics coneguts per tothom”.

I represa per Murià al seu assaig, quan, tot partint d’un principi cabdal del poeta («La veritat és mite i el mite és veritat»), aclareix que aquesta sentència “exposa de forma sintètica per què Bartra ha volgut sempre fer-se seus, per reelaborar-los, els mites antics, i admetre’n i crear-ne de nous. […] En possessionar-se dels mites antics, els ha modernitzat o bé els ha fet atemporals.”, (pàg. 156)

Reflexió que —en aquesta generació i regeneració circular o etern retorn que és la creació artística— l’agermana a la seva vegada amb Richard Wagner, el qual en una carta de 1860, adreçada al crític francès Frédéric Villot, opinava que: “En el mite les relacions humanes es despullen gairebé per complet de la seva forma convencional i intel·ligible només a la raó abstracta; mostren allò que la vida té de veritablement humà, d’eternament comprensible, i ho mostren d’aquella manera concreta, aliena a qualsevol imitació, que dóna a tots els veritables mites el seu caràcter individual, que es reconeix a primer cop d’ull”.

I que li permet recobrar una nova transcripció bartriana —“El mite, per al poeta, és la veritat mateixa que s’ofereix per a ésser viscuda des de dins, amb una idea de temporalitat i d’eternitat a la vegada. A tot el món hi ha signes i evidències de la voluntat mítica del nou home auroral.”, (pàg. 155)— tenyida per una tan vigorosa com indiscutible adscripció nietzschiana: l’Home nou que ha de venir, una volta hagi superat el crepuscle dels ídols, brindarà una nova aurora a la humanitat.

Inspiració i admiració del filòsof alemany que no tan sols deixà una de les petges més indelebles en la poesia i el pensament de Bartra —sobretot en el concepte “circular i cíclic” (pàg. 76) de l’existència— sinó també en l’estructura del mateix assaig de Murià, què, invertint la lògica analítica convencional, parteix del general —de l’estudi del conjunt de l’obra— per a arribar al particular —a l’anàlisi obra per obra. Una construcció en espiral o deconstrucció: de l’individual al general per a tornar a l’individual.

Com a conclusió gosaríem asseverar que L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació no és només un llibre d’un altíssim nivell acadèmic, sinó que per la seva pregonesa i la seva exhaustivitat, està destinada a esdevenir un referent tan fonamental com imprescindible. I no únicament —deixeu-nos-ho dir— per a l’estudi de l’obra bartriana, ans per al de la creació poètica en general.

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

  

 Llicència de Creative Commons

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *