Escolta, Parlament, la veu del poble

Escolta la veu —o, més aviat, el clam— d’un poble que ha cridat, unànimement, independència! Que ha assistit multitudinàriament a una manifestació per a expressar el seu desig d’esdevenir “Un nou estat d’Europa”. Que, al bell mig d’una magnífica festa de civisme ha dit, amb veu alta i clara, que vol decidir, que vol ésser l’amo del seu propi destí; que no permetrà que siguin d’altres els que decideixen per ell ni li imposin el seu criteri.

Escolta, Parlament —i on diem Parlament hi diem, també, President— la veu alta i clara de tot un poble que afirma que ja no s’hi valen dobles lectures, jocs malabars de paraules, escombrar cap a casa o tractar de dur l’aigua cap al molí propi. Escolta la veu que crida, com una sola persona: independència! Independència i res més que independència, sense ambigüitats ni vergonyes, amb la cara ben alçada, la joia al cor i el somriure al rostre. Deixant enrere els dubtes i els temors que durant tant de temps l’han tenallat, amarada de somni i amb la resplendor de l’esperança d’un demà millor —i més lliure— als ulls.

Escolta la veu, President, de tot un poble unit —unit en una mescla de tons, sons i colors diversos i integradors, en una pluralitat plena i enriquidora, que parla en llengües distintes un mateix llenguatge i es proposa un idèntic objectiu—, que canta més que no crida, que dansa més que no es manifesta, que ja no es dol, sinó que vol. Que vol decidir, que vol llibertat però, sobretot, President Mas, que se l’escolti.

Escolta, President, la veu clara, alta i il·lusionada d’un poble que vol que se l’escolti i que se l’atengui. D’un poble que vol i sap el que vol. D’un poble que n’està més que fatigat —quan no fart— de mitges tintes i de mitges veritats —que són les més immenses de les mentides. Escolta la veu d’un poble que no vol quedar-se, una vegada més, a mig camí. A mig camí d’enlloc; a mig camí d’un camí sense camí, que si duu enlloc és a la frustració.

Escolta, President, la veu d’un poble que no reclama pas arribar “a un acord econòmic” amb l’estat espanyol, com has volgut fer veure que et creies que vol, sinó, simplement i única, independència: anar més enllà, dir «Adéu, Espanya», fer-li una cordial abraçada al país germà, desitjar-li sort i esperar que ens vulgui fer de padrí en el nostre nou viatge nord enllà, com el més fraternal dels germans. Iniciar un camí al seu costat però en un vaixell nou.

Escolta, vicepresidenta Ortega, la veu d’un poble, escolta-la bé! Escolta la veu d’un poble que no ha sortit pas al carrer en requesta d’un “nou sistema de finançament”, del “pacte fiscal” ni de res que s’hi assembli. Ni un sol clam, ni un sol crit, ni una sola consigna s’hi referien. En realitat n’hi havia —insistent i incessant, impecable i implacable, imperiosa i incisiva, indeturable i indefugible— una de sola: “independència!”.

Escolta, Oriol Junqueras —tu que has estat capaç de posar ordre allí on no hi havia, i agafar amb fermesa el timó d’una nau que anava de gairell i amenaçava naufragar i li has fet redreçar el rumb—, la veu d’un poble que vol avançar unit i al mateix pas, vers un horitzó comú, deixant les lluites fratricides, els debats estèrils i les confrontacions esquerra /dreta per a un cop haguem arribat a la tan somniada Ítaca.

Escolta, Pere Navarro —tu i tot el PSC, nou i vell, PSC-PSOE, PSOE-PSC o PSC— la veu d’un poble que no vol ni pot creure en promeses impossible de federalismes espanyols utòpics que ens clouen una volta i altra les portes de l’esperança als nassos. Escolta la veu d’un poble que, tot i somniant, toca de peus a terra i és conscient que l’únic que pot provocar a Catalunya “un enfrontament civil de conseqüències incertes i alarmants” és capficar-se a provar una vegada més un impracticable “nou encaix i un nou marc de relacions” amb Espanya.

Escolta, Parlament —i escolta bé, amb les orelles ben esbatanades (i esguarda millor, amb els ulls oberts com fars)— la veu d’un poble! Escolta, Parlament, la veu d’un poble que et parla amb la veu del cor! Escolta la veu del poble! Escolta-la… i atén-la!

dimecres, 12 de setembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *