L'Onze de Setembre reclamem el Pacte Fiscal

El Govern presidit per Artur Mas l’encerta de ple novament en fer una crida ciutadana a aprofitar l’Onze de Setembre per a reclamar el Pacte Fiscal. Artur Mas no pot tenir més raó: el millor que pot fer “la societat catalana” és centrar tots els seus esforços reivindicatius en dur a terme “pronunciaments explícits a favor del pacte fiscal” que facin patent que “és un objectiu de consens a Catalunya”, de manera que “Madrid entengui que no és una petició només d’un govern, d’un parlament o d’uns partits, sinó que és una reclamació d’un país sencer”.

Certament, res ens convé més que ens sentin “a Madrid”. Tant el govern espanyol com l’oposició —que fins fa tot just quatre dies era el govern— han demostrat, des de la fundació del Reino de España, común e indivisible, tenir una oïda d’allò més sensible per als nostres afers. Cada vegada que hem sortit al carrer per a reivindicar quelcom, no tan sols ens han “sentit” sinó que s’han afanyat a correspondre les nostres tan assenyades reclamacions.

Els darrers exemples no podrien ésser més evidents ni determinants. Després de la colossal manifestació del 10 de juliol del 2010, quan gairebé un milió de catalanes i catalans sortírem al carrer per a cridar ben alt i clar —malgrat les travetes habituals d’aquest PSC que cada dia és més PSOE— que “Som una nació! Nosaltres decidim!”, els espanyols cuitaren a prendre’n nota. No només estiraren les orelles als il·lustres membres del Tribunal que havia convertit l’Estatut en una miniatura de fireta, sinó que corregueren a canviar la constitució per a donar-hi cabuda a les nostres aspiracions nacionals.

Estem d’acord, president Mas: res millor que ens sentin “a Madrid”… Què sàpiguen que la societat civil catalana considera absolutament imprescindible el pacte fiscal aprovat pel Parlament. O, potser, no fos cas que s’enfadessin, per quina raó no ens limitem a demanar que ens respectin les romanalles de l’Estatut que van ésser tan generosos de consentir? O, no siguem massa ambiciosos, que no anul·lin el règim autonòmic?

I, si encara és massa, que segueixin acceptant el català com a llengua oficial al nostre país —perdó, regió? Si no pot ésser, que ens la deixin parlar a dins de casa, almenys? O, si tampoc no ho accepten, almenys que ens permetin ballar sardanes un diumenge de cada quatre.

divendres, 17 d’agost del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *