Pacte fiscal? El de Portugal!

Sovint s’ha repetit que els polítics viuen al seu món —aïllats a la seva torre d’ivori, prevalent-se de les seves més que generoses dietes—, fent-se només ells amb ells, sense cap mena de contacte amb la realitat quotidiana que viuen aquells que els han escollit. Com si es tractés d’actors i actrius damunt d’un escenari, van fent la seva, com si el que succeís al seu voltant no anés amb ells. Autisme polític elevat a l’enèsima potència.

El més greu és que, a casa nostra, ho segueixen fent fins i tot quan la immensa majoria dels espectadors ja fa temps que van abandonar el pati de butaques, asfixiats, i miren molt més enllà, a la recerca de l’aire nou que poden oferir nous horitzons. Altres horitzons que són —ja fóra hora que els anquilosats comediants del Parlament se n’adonessin!—, en veritat, els únics possibles.

Haver de seguir, dia a dia, les incessants negociacions de l’anomenat Pacte Fiscal —aquest monumental brindis al sol amb xampany esbravat que el tronat federalisme utòpic del PSC-PSOE (cada dia més PSOE i menys PSC) d’en Pere Navarro pretén encara aigualir més— produeix un desconcert permanent i una fatiga colossal. «Què si acordarem allò.», «Què si demanarem allò altre.», «Què si l’agència tributària.», «Que si la clau de la caixa.», «Què si el (semi)concert econòmic… », «Què si…»

És pot ésser més ineficaç i improductiu? Deixant de banda que ni el govern del PP ni els seus aliats nacionalistes espanyols del PSOE mai no acceptaran res que s’assembli, ni remotament, a un pacte fiscal català, quin sentit té perdre el temps d’una manera tan miserable si l’experiència —tan la recent com la històrica— ens demostra que l’estat espanyol incompleix, una vegada sí i l’altra també, no només els acords i pactes, sinó les lleis tan aviat com li convé!

Mentre seguim amb la pantomima del pacte fiscal ens veiem obligats a demanar ajuda econòmica a l’hisenda espanyola. A la mateixa hisenda que es nega a retornar-nos allò que és nostre: els 1.450 milions d’euros que ens deu del fons de competitivitat i els 759 que corresponen a la disposició addicional tercera de l’Estatut. Si ens els haguessin tornat, com legalment corresponia, potser serien ells els que ens haurien de demanar diners a nosaltres!

Si el malaurat Francesc Pujols —«Perquè seran catalans, totes les seves despeses, vagin on vagin, els seran pagades»— alcés el cap, no se’n sabria avenir! No tant sols no tenim res pagat, sinó que seguim essent l’únic país al món que demana en préstec… els seus propis diners!

Quina importància pot tenir la concreció final del pacte fiscal, si el govern espanyol l’incomplirà cada vegada que li interessi? I més quan la majoria dels catalans i catalanes tenen cada dia més clar que d’agència tributària només ens en cal una: la d’un país europeu, finalment descolonitzat, anomenat Catalunya.

Per quina raó, doncs, els nostres representants polítics s’entesten en fer-nos balafiar el temps inútilment i absurda, tot fent volar coloms que duen plom a les ales des de fa tres cents anys?

dimecres, 25 de juliol del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12

Publicat  a Nació  Digital, el 26 de juliol del 2012

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *