La trista història de la (in)cultura espanyola

Els catalans i catalanes no ens deixarem mai de sorprendre pel grau excels d’estimació que ens tenen els espanyols cultes: no hi ha una sola setmana en que almenys un articulista del país del costat faci una lloança encesa de la nostra bella llengua. Ens acullen, en entenen i, sobretot, ens tracten tan bé, què resulta del tot incomprensible que encara existeixin insidiosos conciutadans nostres que creguin convenient independitzar-nos i acabar amb l’imperialisme colonial espanyol.

Un matí ens llevem amb la fantàstica notícia que som més políglotes que mai, atès que a banda dels idiomes que parlàvem fins ara —català, espanyol, francès o anglès— i del que ens van afegir fa uns anys els nostres germans del sud —el valencià (quin goig, els darrers temps, poder fer la declaració d’hisenda en aquesta llengua!)—, n’hi podem afegir un altre, l’aragonès oriental de la Franja de Ponent. I pensar que el magnífic Jesús Moncada s’imaginava que escrivia en la nostra llengua!

Un altre matí, un dels més coneguts crítics de vins espanyol, José Peñín —el qual, amb una modèstia que l’honora, creà una guia amb el seu cognom—, ens culturalitza i ens obre els ulls al cosmopolitisme assegurant que (tradueixo, és clar) el gran problema dels vins de casa nostra no és la seva qualitat, sinó que “en comptes de cercar camins fàcils per a l’exportació”, els cultivadors catalans, obligats per les autoritats autonòmiques, s’entesten en fer servir “vocables amb apòstrofs de difícil lectura per al consumidor universal”.

Té tota la raó del món, al “consumidor universal” trobar-se amb una ampolla de vi etiquetada en una llengua tan poc “universal” —en realitat, siguem honestos, tan provinciana— com el català li suposa una dificultat insalvable. No pot evitar demanar-se, angoixat: «Què deu contenir, aquesta ampolla de tres quarts de litre, de vidre verd, amb un tap de suro, amb un líquid de color negre, amb la típica etiqueta del vi, que és al costat de la resta de begudes d’aquesta mena?»

Res més natural: si a l’etiqueta hi diu “vi” resulta impossible que el “consumidor universal” pugui entendre-hi res. Al cap i a la fi, el terme no s’assembla ni remotament als dels idiomes “universals”! Com se’ns acut, als catalans i catalanes, anomenar “vi” allò que els francesos anomenen “vin”; els anglesos “wine”; els italians, “vino” i els espanyols, els més universals dels universals, “vino”?

Si, al damunt, hi ha algun apòstrof —un element ortogràfic que només empren els idiomes d’estar per casa, com el francès o l’anglès—, l’ensurt ja esdevé patiment o tortura. No comprenem com l’OMS no s’ha afanyat a evitar el calamitós risc que això comporta, obligant a afegir a les ampolles catalanes de vi una nota adhesiva que avisi: «Les autoritats sanitàries adverteixen que el consum de begudes etiquetades amb apòstrofs pot ésser nociu per a la seva salut!”.

 La gent de Don Simón, tan “universals” ells, ben segur que ho agrairien.

dijous, 21 de juny del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Publicat a Tribuna.cat, el 21 de juny del 2012

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *