Espanya no ens surt a compte

Alguns, des que tenim ús de raó —confio que se’ns permeti la immodèstia de creure que, en un moment o altre, en puguem tenir—, hem tingut clar que, per més que els nostres documents d’identitat així ho indiquessin, d’espanyols no n’érem pas —ni n’érem ni en podríem ésser mai. I no tant per motius sentimentals o espirituals —l’ànima espanyola i la catalana són tan diferents com el Cacaolat i el brandi Soberano—, sinó perquè no ens en deixaven ésser.

El caràcter integrista i colonitzador espanyol mai no ens ha acceptat com a catalans, mai no ha admès la nostra manera d’ésser, el nostre tarannà diferent. No ens han volgut pas com el que érem —com el que som i que cada dia que passa correm més el risc de deixar d’ésser— sinó harmonitzats i diluïts, per grat o per força, en el totum continuum castellà. Ens ha volgut no ja sotmesos, sinó destruïts, privats de tot allò que constitueix la nostra essència, allò que ens fa catalans i catalanes —i no pas tibetans i tibetanes, per dir una nacionalitat a l’atzar.

Els exemples d’aquesta política de dissolució i assimilació del fet català han estat tan evidents al llarg de la història que no cal que perdem el temps esmentant-los. N’hi ha prou amb comprovar com s’han escarrassat per a prohibir qualsevol selecció nacional catalana. I més en aquests dies, quan aquella selecció que anomenen la roja —quan en realitat, caldria denominar la coja, atès que no representa en cap cas la pluralitat (teòrica) de l’estat espanyol, sinó una selecció Grande y Libre— esdevé el centre de tot.

Però, des de fa un temps, la perspectiva ha canviat. A banda d’una raó emocional, n’ha aflorat una altra de pragmàtica, per a plantejar-nos amb convicció separar-nos dels nostres colonitzadors espanyols: Espanya no ens surt a compte! En realitat, mai no ens hi ha sortit, car sempre hi havíem sortit perdent, però ara que l’estat espanyol està posant la Unió Europea a la vora del precipici, ja ningú no pot dubtar-ho.

El que ens convé, encara que sigui només a nivell pràctic, és abandonar tan aviat com ens sigui possible el vaixell que s’enfonsa. Perquè, tinguem-ho ben present, el Titànic no és pas Barcelona, i per extensió, Catalunya —com assenyalava amb un cert oportunisme Félix de Azúa l’any 1982— sinó l’Estat espanyol.

I els catalans i catalanes, que no tan sols som els que hem pagat una gran part del transatlàntic, sinó que som els únics que seguim remant-hi, mentre tants d’altres prenen el sol a coberta, hem de procurar que no ens enxampi a la sentina quan s’enfonsi.

Abans que el seu naufragi ens converteixi en les seves primeres víctimes, el millor que podem fer és entonar l’hora dels adéus que la camaleònica Montserrat Nebreda —amb una inspiració més que palesa de l’Adéu Espanya d’en Joan Maragall— ens recomanava recentment. Desitjar-los tota la sort del món, però dir-los adéu… deixant de remar pels interessos d’aquells que mai no s’han interessat per nosaltres!

dimarts, 19 de juny del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Publicat a Opinió Nacional, el 22 de juny del 2012

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *