Quan la seguretat genera inseguretat

Per desgràcia, ja ens hem avesat a llevar-nos cada matí i esperar, fins i tot abans que puguem alçar les persianes, que el govern espanyol o el català ens donin el bon dia anunciant-nos una nova retallada. Retallada que afectarà, no cal dir-ho, els sectors i serveis públics.

Ho manifestà prou palesament l’ínclit Mariano Rajoy: «Demano un petit esforç: no hi ha diners per a pagar els serveis públics!» («Pido un pequeño esfuerzo: no hay dinero para pagar los servicios públicos!»). Ho podia dir més alt però no més clar: no es tracta pas que no hi hagi diners per a pagar res, no… No hi ha diners per a pagar… els serveis públics! Per a pagar altres coses —des de l’AVE a Galícia fins el tan imprescindible armament militar— sí que n’hi ha. També, no cal dir-ho, per a seguir mantenint una família real que té —històricament (ho deu dur als gens)— tan bona relació amb les armes de foc…

Aquesta setmana n’hem tingut una nova mostra, en ocasió de la tan publicitada cimera del Banc Central Europeu a Barcelona. En època de crisi, esperàvem que la contenció s’apliqués igualment a la despesa policial innecessària, que se sabés calibrar bé l’equilibri entre cost i efectivitat, aprofitant l’oportunitat per a evidenciar que les contínues i cada dia que passa més asfixiants retallades en benestar social —sanitat i educació, sobretot— eren tan imprescindibles com coherents.

I bé que ho evidenciaren: mentre Felip Puig, el Conseller de l’Interior, desplegava 4.500 Mossos d’Esquadra, el Ministre d’Interior espanyol n’hi va afegir 3.500 més. Amb 8.000 agents al carrer i uns quants helicòpters sobrevolant-la, la capital del Principat afegí als seus múltiples atractius turístics un de nou: passejar per un parc temàtic militarista no tenia res a envejar a envejar el túnel del terror del Tibidabo.

És possible que se’ns titlli de pessimistes o de crítics —o el que és pitjor, d’antipatriotes— però hem de reconèixer que aquell innegable excés de seguretat, més que no pas tranquil·litzar, intranquil·litzava. Estàvem en estat de setge i, en un tal estat, tots —menys els dilectes membres del Banc Central Europeu, que tan magníficament han fet la seva feina, els darrers anys— som sospitosos.

En la propera ocasió, recomanem que es convidi a afegir-s’hi a l’exèrcit —el servei de l’estat espanyol que, sens cap mena de dubte, lidera (en renyida lluita amb el senat i la monarquia) la flagrant, feridora i indignant desproporció entre cost i utilitat— i que es dicti un toc de queda terminant: prohibit sortir de casa. Aquell que no el compleixi, serà detingut i se li aplicaran els tan beneficiosos com gens discutibles efectes de la llei antiterrorista.

Així, Barcelona seria, per fi, una perfecta bassa d’oli. Una bassa sense vida —i, per tant, sense sentit— però bassa d’oli. Perquè, és clar, què hi ha de més important que garantir la seguretat? El respecte als drets humans, potser? Quines idees que se’ns acudeixen, a alguns, a vegades…

dissabte, 5 de maig del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *