La imperfecció de les bombolles, Llort

Cercar l’originalitat en literatura —com en qualsevol disciplina artística— és un error de principi que en general s’acaba pagant molt car. Obsessionar-s’hi, convertir-la en el centre neuràlgic de l’obra, pretendre l’originalitat per l’originalitat, a banda d’una mostra obvia d’inseguretat, és la millor manera d’apostar contra un mateix. Entre d’altres raons, per una de fonamental: l’originalitat —com l’esforç, el patiment, les condicions físiques, el gènere…— en la creació artística no és, ni pot ésser, mai un valor per ella sola. Ni una finalitat; ni, per més que sovint ho pugui semblar, un mitjà.

Ara bé, quan l’originalitat, més que no pas cercar-la o forçar-la, l’autor o l’autora se la troba —o, per a ésser més precisos, ve a trobar-lo o a trobar-la—, quan, més que no pas servir-se’n, la serveix, el resultat acostuma a ésser més que recomanable. Quan l’originalitat no és causa, sinó conseqüència, quan el com se sotmet al què, quan el fons i la forma s’emmotllen l’un a l’altre fins a esdevenir inescindibles —en definitiva, quan, i només quan, el (teòric) autor supera la immaduresa de la seva vanitat i aconsegueix alliberar-se de la tan presumpta com contraproduent necessitat de singularitzar-se, quan comprèn que el mitjà no tan sols ha d’adaptar-se al missatge, sinó ésser el missatge—, conflueixen les condicions propícies per a que es pugui cultivar una obra literària.

La imperfecció de les bombolles, LlortSi hom la llegeix amb aire desvagat, com aquell que s’asseu rutinàriament al sofà després de sopar a veure un xic la televisió, segurament considerarà que (Lluís) Llort, amb La imperfecció de les bombolles (Arola Editors, 2009) no ha dut a terme més que un brillantíssim exercici acadèmic, una mena de doctorat literari de final de curs, que aspira a obtenir una bona nota, on poder posar de manifest la seva indiscutible habilitat en el maneig dels diversos gèneres literaris: el pamflet, la sàtira, la novel·la romàntica, el best seller, el policíac…

Fins i tot algun astut crític —sentint-se potser al·ludit per algun dels sarcasmes corrosius que s’adreça directament al seu gremi (afirmant que recorren a “punyalades personalistes”, a “tòpics buits per no mullar-se, per passar-hi de puntetes”, pàg. 115), al bell mig del conjunt de constants apunts cínics que sembren el llibre d’una acidesa difícil de digerir— podria provar de fer un tan fàcil com ridícul joc de paraules afirmant que Llort s’ha disfressat de Narcís per oferir més aigua que no pas sabó.

Que s’ha ocultat al darrera de la irrebatible perfecció formal del llibre, d’aquesta mena de tour de force literari— tot creant amb calçador i arterament una obra pretensiosa “de les que demanen un esforç per part del lector, vaja, que si dius que no les entens sembles idiota i si dius que no t’agrada et diuen que no ho entens” (pàg. 144); inflada amb les “pedanteries” d’unes “històries miserables que pretén [presentar com] a universals” (pàg. 8)—, per a situar-los entre l’espasa i la paret i obligar-los a fer-ne una lloança excessiva. Excessiva per a una obra que no ofereix més que aire i fum: que l’aire que resta després que esclatin les imperfectibles bombolles; del fum de la vanitat creativa.

Estem plenament convençuts que els analistes literaris dels mitjans de comunicació l’encertarien del tot si duguessin a terme una crítica d’aquesta mena… si el que pretenen —a canvi de sacrificar la seva objectivitat— és mantenir a qualsevol preu les bones relacions que mantenen amb els editors! La majoria dels membres de la comunitat editorial, tan cínicament retratats per Llort no tan sols agrairien una crítica tan objectiva, sinó que la rebrien amb víctors i aplaudiments, tot pensant: «Ja li està bé: que el deixin ben verd, a aquest autor que ha volgut passar-se de valent i creuar les línies vermelles que mai no s’han de superar!».

Perquè, cal indicar-ho blanc sobre negre, en aquesta sorneguera Fira de les Vanitat del món del llibre, tard o d’hora a tots els membres que el composen els toca el rebre: als autors que estan convençuts que l’univers sencer gira al voltant del seu melic —“quan tothom (…) aprofita l’estiu (…) ells / elles / SPM escriuen sense descans, pel bé del país, de la cultura i de la glòria personal (sempre en un hipòcrita darrer terme)”, (pàg. 8)—, els premis literaris —“són com les competicions esportives que depenen d’un àrbitre que xiula un penalti que no ho és” (pàg. 116), els periodistes —“és fàcil comprar-los amb espècies («els regales, què et diré, una maleta mateix, i estan contents i agraïts com els negrets amb un boli de plàstic»)”, (pàg. 117)—, els…

Nogensmenys, fa la impressió que —si ens oblidem per un instant dels autors, als quals Llort dóna menjar a banda— d’entre els diversos elements que fan la seva puntual aparició en aquesta àcida dissecció de l’univers literari, són els (si més no, alguns) editors els que resulten més damnificats. L’editora que apareix a la novel·la no pot ésser més pragmàtica ni menys romàntica: “Una bona novel·la ha de tenir un gran principi, un final millor i una magnífica relació amb els mitjans. Aquesta és una de les claus de l’èxit: la relació amb els mitjans de comunicació” (pàg. 91); “tants anys en aquest món i encara no admets que només és un negoci?” (pàg. 194).

No creiem pas descobrir la sopa d’all, ni desvetllar cap secret inconfessable, si afirmem que —ja des dels llunyans temps d’Aristòfanes— una gran part d’aquells que són objecte de la ironia, per més que ho dissimulin tan bé com puguin, mai no veuen amb bons ulls haver esdevingut les dianes on apunten les sagetes deletèries i regeneradores de les sàtires literàries.

Sobretot quan la ironia no només és intel·ligent (si se’ns permet, quan l’humor esdevé el més seriós dels afers; la més delicada i, alhora, perillosa de les armes; recordem-ho: “la ploma és més poderosa que l’espasa”), sinó quan el (gens) inconscient autor s’atreveix a posar el dit a la nafra, quan no dubta en posar el cascavell al gat, quan diu —sense dir-ho, jugant jugant, rient rient, ridendi et jocandi— allò que tants pensen però ningú no ha gosat dir. Quan l’humor es posa al servei del mirall shakespearià i, tot i deformant-lo caricaturísticament, brinda la més fidel imatge de la realitat, de la societat que ens envolta.

Malauradament per a aquells que podien proposar-s’ho, qualsevol lectura de La imperfecció de les bombolles que tingui la pretensió de presentar-se com a honesta i minuciosa no podrà permetre’s el luxe de dur a terme una projecte tan barroer com reduccionista, ja que tant l’hàbil conjuminació de fons i forma com els dots literaris del seu autor ho impedeixen.

La qual cosa, probablement, explica el motiu pel qual ha passat tan desapercebuda: en no poder-la menystenir ni subestimar-la, la millor solució per a provar de desactivar la seva indesactivable càrrega explosiva consistia a ignorar-la; a deixar que les seves bombolles s’envolessin sense fer cap soroll. O el que és el mateix, causant el menor impacte possible —tot confiant que la volgudament innominada protagonista de Llort tingui raó en afirmar que “potser tot és massa efímer perquè valgui la pena provocar-ne l’esclat” (pàg. 215).

No fos cas que el comentarista o l’analista literari de torn es veiés obligat a dir —com ho fem nosaltres, amb tanta modèstia com claredat— que l’autor de Trenta-dos morts i un home cansat no tan sols sap escriure, sinó també —i ben segur que això és el que més d’un considerarà més greu i imperdonable— sap molt i molt bé què vol dir. Què vol dir i com ho vol dir. Potser —i heus ací l’inconvenient— massa i tot! Raó per la qual el seu tan fi com incisiu humor hagi condemnat la seva darrera novel·la a un tan cert com immerescut exili o ostracisme editorial.

Diguem-ho —o seria més adient emprar el terme “advertim-ho”?— ben alt i clar: llegir les seves Bombolles suposa una decisió tan encertada com arriscada. Encertada perquè ens divertirà tant com ens plaurà; arriscada perquè ens permetrà endinsar-nos —de la mà d’un bufó que no dubta en enganyar-nos… amb la veritat— en la cara oculta de la lluna del món editorial.

A fi de dir allò que vol dir i com ho vol dir, no dubta en emprar contra l’adversari les seves pròpies armes, elecció que li permet abastar una doble finalitat.

Per una banda —fent ús d’una mena de dominó literari composat per tot un seguit de peces desiguals, que tan sols van essent presentades a mesura que avancen els capítols— anar llaurant amb una sàvia dosificació un argument que creix i es reprodueix al mateix temps que es va desplegant: una escriptora que no escriu allò que podria escriure, allò que ella i només ella està destinada a escriure —“les renúncies són constants” (pàg. 214)— sinó allò que —i, per damunt de tot, com— la seva editora creu que s’ha d’escriure per triomfar econòmicament… i, en sigui o no conscient, fracassar personalment i literària.

Per una altra, posar de manifest, en una justificadíssima i arquetípica successió de gèneres literaris, que escriure depèn de què i depèn de com —escriure allò que (se suposa que) d’altres volen llegir i no pas allò que hom està destinat a escriure— no és tan difícil com habitualment se’ns ha volgut fer creure. Que les receptes literàries no tan sols acostumen a ésser més rendibles, sinó que ofereixen encara un altre més beneficiós avantatge: dominar-les suposa una inversió d’esforç i de temps molt menor que no pas capficar-se en aquest anar més enllà, en descobrir i conrear la teva pròpia i intransferible manera d’escriure.

Si no partim d’aquesta doble finalitat, no només no haurem entès allò que —segons el nostre humil parer— Llort es proposava transmetre’ns, sinó que tampoc serem capaços de comprendre, per exemple, per quina desconeguda —i, presumptament extravagant— raó inicia la seva novel·la escrivint en espanyol. Per què ho fa? La resposta ens sembla ben diàfana: per palesar que, massa sovint, autors i autores catalanoparlants renuncien a emprar el nostre idioma no pas per motivacions congènites o personals, sinó estrictament pragmàtiques —per no dir econòmiques: potser no tenen clar que llengua i ànima van aparellades, que són inextricables, però sembla que no tenen cap dubte que la pela és la pela!

És en aquest sentit que ens aventurem a asseverar que la incessant successió d’estils literaris que va presentant al llarg del llibre no tan sols no tenen una funció ornamental o accessòria, sinó que són un element tan essencial com insubstituïble.

Com pot acabar una novel·la escrita en espanyol que no té altre propòsit que esdevenir un best seller, sinó amb una tan impactant com vàcua frase del tipus “Burbujas en el aire oscuro del Japón” (p. 7)? Com podria destacar-se més el caràcter risible i alhora irrisori d’una novel·la romàntica que fent que la protagonitzin una venedora de salsitxes i un conco cornut de noms estrangers grandiloqüents?

I una novel·la social, com millor que presentant un empresari jueu sense escrúpols que obliga als seus empleats a escoltar ininterrompudament… discursos de Hitler? I els reality televisius, com millor que transcrivint l’agressiva, analfabètica i aculturalitzada interviu a què sotmet una entrevistadora estrella —d’aquelles que només cerquen l’audiència i l’auto-lluïment— a l’autora de best sellers? I a la literatura de gènere negre, com treure-li més partit irònic que convertint el seu final en un vidriòlic sketch tan inesperat com esbojarrat? I…?

Tot plegat no tant per una voluntat desmitificadora —malgrat que també hi és present— sinó més aviat catàrtica i alliberadora: tenyint la seva prosa d’un humor altament corrosiu —“el seu somriure es desfà sota l’acció de la sosa càustica” (pàg. 156)—, presenta una realitat que no podria ésser presentada de cap altra manera. Ho posa de manifest una frase paradigmàtica, que podria servir perfectament de definició del llibre: “Trepitjar la lona de la ironia, encara que estigui tacada d’agror, els fa sentir més còmodes” (pàg. 67).

Per acabar, si se’ns demana si considerem que La imperfecció de les bombolles és una obra mestra o imprescindible, haurem de respondre que no.

En primer lloc, perquè no hi creiem gens. En segon, perquè situar-se al nivell d’alguns veritables clàssics de l’humor —de les comèdies de Terenci, del recentment traduït Pickwick de Dickens, del Tristram Shandy d’Sterne, del Candide de Voltaire, de Gargantua i Pantagruel de Rabelais, d’un bon nombre de contes de Txèkhov, entre d’altres— és pràcticament impossible. I, en tercer —last but not least— perquè estem convençuts que no era objectiu de Llort aspirar-hi.

El que entenem que pretenia —fer-nos pensar tot rient; fer-nos riure tot pensant— ho aconsegueix amb escreix. La resta, com bé deia Rudyard Kipling, és tota una altra història…, que ja explicarem, si molt convé, en una altra avinentesa.

dimecres, 25 d’abril del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *