La immersió lingüística, més necessària que mai

Si —per algun despistat sense ànim colonialista— hi havia encara algun dubte de la ineludible necessitat del tan lloat i eficient sistema d’immersió lingüística al nostre país, la interlocutòria d’ahir de la Secció Cinquena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Cataluña [sic] el va esborrar per complet. No només pels (teòrics) raonaments jurídics que aporta, sinó per com els aporta. O, més concretament, per l’idioma en què els aporta.

Com no hauria d’ésser absolutament imprescindible la normalització lingüística d’un país quan el màxim tribunal del mateix és incapaç de redactar en la seva llengua pròpia els escrits judicials? Si dels vint-i-dos alts magistrats únicament una —no pas casualment la discrepant, la que considera que la immersió escolar segueix essent tan necessària com sempre— és capaç de fer la redacció en català? Ni tan sols en un procediment tan emblemàtic com aquest són capaços d’emprar el nostre idioma?

A banda de mostrar-nos severament intransigents en la defensa del model d’immersió, potser hauríem d’arrencar, de manera simultània, una altra campanya: «Volem jutges i magistrats catalans!».

Si més no, magistrats que, provinguin d’on provinguin, sàpiguen on vénen, que tinguin un mínim de sensibilitat plurinacional i l’plurilingüe, que tinguin present les paraules del vers de Miguel de Unamuno: «La sangre de mi espíritu es mi lengua / y mi patria es allí donde resuene/ soberano su verbo» —que el sempre pedagògic Antoni Rovira i Virgili adaptà com a divisa: “La sang del nostre esperit ha d’ésser la llengua catalana”.

Si els digníssims magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no són capaços de comprendre-ho, si no són capaços d’entendre que la llengua és el nostre tret d’identitat més irrenunciable, com podem esperar que sàpiguen calibrar amb mesura i equitat un assumpte tan crucial com aquest?

Si no són ni tan sols capaços de redactar en català la seva interlocutòria, com podem esperar que siguin conscients que la fi del sistema d’immersió lingüística a les escoles —a banda de posar en perill la cohesió social que tostemps ens ha caracteritzat— suposaria sentenciar a mort la nostra llengua —i, per tant, el nostre esperit?

O potser —es podria demanar, en veu alta, algun o alguna compatriota nostre escarmentat—és exactament això el que es proposen?

divendres, 9 de març del mmxii

   Xavier Serrahima 2012

Publicada a Tribuna.cat, el 12 de març del 2012

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *