Reforma laboral 2012

Que una nova reforma laboral era imprescindible és una evidència tan palmària que a ningú amb dos dits de front se li passarà pel cap negar-ho. El mercat laboral espanyol, sense cap necessitat de dopar-se, ha aconseguit de nou superar el rècord absolut d’atur europeu, amb un 22,9 %. Passant per damunt de la depauperada Irlanda (14,6 %) i la pràcticament sentenciada Grècia (18,8 %), doblant amb escreix la mitjana de l’Eurozona (10,3 %) i quedant a anys llum de les economies capdavanteres: França (9,8 %) i Alemanya (5,5 %).

La prioritat de l’executiu espanyol, doncs, havia d’ésser, inexcusablement, la lluita contra la desocupació, contra la incessant destrucció de llocs de feina. La darrera gran solució del PE —formació política antigament coneguda com a PSOE— havia estat aplicar una política conservadora, eufemísticament definida com a flexibilització laboral, que, presentada com a propiciadora de la contractació, en realitat facilitava —i, sobretot, abaratia— l’acomiadament dels treballadors.

Els magnífics resultats que s’auguraven no es van fer esperar: la indústria productiva espanyola —perdó per l’oxímoron!— feu un espectacular salt endavant… cap a l’abisme i la taxa d’atur prosseguí encara amb major embranzida la seva cursa vertiginosa i indeturable envers el no-res; envers la desforestació empresarial definitiva.

En aquestes condicions, és clar, al PP no se li podia acudir cap idea millor que seguir apostant, amb tanta intel·ligència com clarividència, per la mateixa fantàstica i eficaç recepta. La nova reforma, certificada el passat divendres 10 de febrer per un Reial Decret-llei de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, ha aprofundit encara més la flexibilització laboral. Fins a uns extrems tals que els termes “contracte de treball” i “conveni col·lectiu” esdevenen poc més que conceptes abstractes, de caràcter més conceptual o filosòfic que no pas real o legal.

No cal ésser un vident de TDT nocturn per a pronosticar que aquestes mesures, que faciliten més l’extinció dels contractes vigents que no pas n’estimulen l’augment, comportaran una nova onada —o, més aviat, tsunami— de destrucció de llocs de treball.

Si, malgrat el que indica l’exposició de motius del Reial Decret Llei —“pretén crear las condicions necessàries per a que l’economia espanyola pugui tornar a crear ocupació”—, aquest és l’objectiu, l’han encertada de ple.

Si no és aquest, potser que tinguin presents els tan beneficiosos efectes que va suposar per a l’economia productiva espanyola la darrera reforma laboral (anti)socialista de juny del 2010 (Reial Decret-llei 10/2010 de 16 de juny de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball): en aquells moments hi havia un total de 3.982.368 persones a l’atur; l’abaratiment del comiat ha comportat que el nombre de desocupats hagi augmentat en 600.000 individus, arribant al gener d’enguany a 4.599.829.

Quant de temps caldrà balafiar, quants nous sacrificis caldrà imposar a les classes més desafavorides i quants estrepitosos fracassos consecutius caldrà que es produeixin abans que les grans eminències financeres hispàniques s’adonin que el gran problema de l’economia productiva espanyola no és la flexibilitat contractual, sinó l’estrangulament del finançament? Potser fins que l’atur superi el 25 % de la (teòrica) població activa?

Què el gran déu de la llibertat de mercats ens agafi a tots confessats!

dilluns, 13 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *