Gala dels Premis Gaudí

El més sorprenent de la gala dels Premis Gaudí és que hagi provocat sorpresa. Què no era lògic, potser, esperar que el seu nivell humorístic seria més aviat discret? Què no ho era, també, esperar que algun dels damnificats s’ho prendrien malament? Què no era previsible que algun que altre polític es posés en evidència, demostrant que li encanten les burles… sempre que es dirigeixin envers els altres?

Què té d’estrany que es tendís a la broma simple, poc elaborada, immediatament accessible, que provoca la rialla fàcil però no deixa petja ni fa forat? Com ens pot sobtar que presidís la superficialitat, el toc epidèrmic, i no pas la pregonesa càustica? Quant temps fa que la immensa majoria dels humoristes catalans van optar per imitar l’humor de Hollywood, directe i pel broc gros, i no pas el britànic, subtil, enginyós i armat amb una demolidora càrrega de profunditat? No ens hem adonat fins ara que s’ha substituït la ironia afuada per la caricatura estrafeta; la subtil pinzellada, pel traç gruixut?

Per quina raó s’haurien d’esprémer els cervells els guionistes per situar-se per damunt la broma grollera —la fase anal, per a dir-ho en termes freudians— si obtenen tant d’èxit amb el MEP (Mínim Esforç Possible)? Com han de suar tinta bastint una referència indirecta i intel·ligent sobre Pa negre —que possiblement només entendran quatre (i riuran dos)— quan limitant-se a dir la primera vulgaritat que se’ls acudeixi —“Amic cavall, respon-me: l’Agustí [Villaronga] et va muntar sense que tu volguessis?”— obtenen una esclatant riallada?

Pel que fa als polítics, com no havia de plànyer-se amargament Ferran Mascarell si tingué la mala fortuna d’ésser el destinatari d’una de les sortides més ben trobades, d’aroma grouchoxomarxiana —“Donem també la benvinguda a l’Honorable Conseller Ferran Mascarell, un home que creu en el nostre talent. Mireu si hi creu, que va arribar a dir que compensarem les retallades del cinema català amb talent. Sí, tenim talent, això ho tenim, però també tenim famílies, eh!”—, d’aquella nit afectada per l’anèmia inspirativa?

Fantàstica facècia, tot cal dir-ho, l’efecte de la qual fou anul·lat d’arrel i de manera irreparable, segons desprès, per una (teòrica) broma de caire demagògic, populista i del tot indigna d’una celebració mínimament formal, més pròpia d’una descontrolada trobada d’amics a altes hores de la nit: “Heu aplaudit més el cavall, eh! A veure, un aplaudiment pel cavall, si us plau. Ara, un pel senyor Conseller! Un pel cavall, ara. Ha guanyat el cavall. És normal, perquè les bèsties cauen millor que els polítics, ara.

 Amb major raó quan, com li va retreure posteriorment l’insigne Conseller a Joel Joan Llibertat d’expressió? Llibertat d’expressió? Tu no em vas donar dret a contestar!”— no el van deixar parlar! Com se li pot acudir, a algú, convidar un representant polític a un acte i no cedir-li la paraula? On s’és vist, això! Uns van a televisió a “hablar de mi libro” i altres a fer-se veure i guanyar popularitat. Pobre Conseller, acceptar, per un dia, no ésser protagonista!

Amics guionistes, en una altra ocasió, ja ho sabeu: a la famosa llista negra de temes que no és aconsellable tocar —que inclou la Monarquia espanyola, l’església catòlica i l’islamisme— afegiu-hi Ferran Mascarell. A no ésser, és clar, que tingueu previst concedir-li la paraula. Entre d’altres raons, perquè potser fins i tot hi sortiríem guanyant.

Al cap i a la fi, la broma més divertida i sarcàstica de la gala provingué de la rememoració de l’esmentada declaració seva: “Compensarem les retallades del cinema català amb talent!”. El que no va aclarir, cal destacar-ho, és si els que haurien d’aportar-hi talent serien la gent del cinema o els polítics…

De talent potser en tenim amb escreix, tots plegats, però fa la impressió que no anem pas tan sobrats d’altres virtuts tan imprescindibles com les de la modèstia, la paciència o la tolerància. Per a no referir-nos al sentit de l’humor. Ni tan sols quan és obvi que el càrrec —i el sou— ho exigeixen.

 Posats a fer retallades, per quina raó no practiquem amb l’exemple, retallant-nos, primer de tot, aquesta vanitat tan susceptible com exagerada i injustificada?

 divendres, 10 de febrer del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Publicat al Diari de Terrassa, el 17 de febrer del 2012

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *