Ens cal aigua…, tanquem l’aixeta!

Hi hagué un temps, no pas gaire llunyà, en el qual semblava que per a poder parlar d’economia era del tot imprescindible ésser-ne acadèmic, una persona amb una sòlida formació en la matèria, aconseguida si era possible en alguna prestigiosa universitat americana. Sense aquestes condicions, resultava impensable que cap persona llega en assumptes econòmics gosés opinar sobre el tema, car es donava per sobreentès que allò que diria seria, per desconeixement, una barbaritat, que cometria una gegantesca barrabassada.

Des que la crisi esclatà —i més encara des que ha emprés una cursa galopant i desbocada cap al no-res (arrossegant-nos a tots al seu darrera i situant els Estats europeus al límit de l’abisme)— la situació s’ha capgirat per complet: sembla que són els entesos, els professionals els que demostren més palesament la seva absoluta i inexplicable desorientació.

Les successives anàlisis i diagnòstics que ens han ofert ens confonen contínuament, produint-nos la sensació —que, per desgràcia, els darrers dies ha esdevingut certesa— que no saben el terra que trepitgen ni com ni des d’on bufa el vent. Han canviat de parer tantes vegades, i d’una manera tan radical que resulta impossible creure-se’ls; i, menys encara, tenir-hi confiança. No només han posat en greu perill l’Estat del Benestar, sinó que han abocat els Estats quasi a la fallida.

Si girem la vista més o menys un any enrere, ens adonarem que feia la impressió que, havent aplicat la recepta correcta, la crisi començava a recular i la recuperació econòmica —tímida (els cèlebres brots verds), però recuperació al cap i a la fi— començava a entreveure’s. Fins i tot es van aventurar pronòstics sobre els futurs creixements positius del PIB dels estats de la Unió Europea. El missatge no podia ésser més optimista: a poc a poc, però ens n’anàvem sortint!

Tot d’una, sense que se sàpiga ben bé per quina raó —o potser exactament pel contrari, per saber-se massa bé, per la devastadora acció combinada de les entitats qualificadores de risc i dels fons especulatius o hedge funds— la situació féu un tomb: en comptes d’avançar, cada vegada s’anava més i més endarrere. No només es van perdre els petits avenços que s’havien fet, sinó que es va caure en un pou més profund i preocupant.

Tan difícil és saber, senyors economistes i ministres de finances de torn, que la primera estratègia era la bona? Quants màsters als Estats Units calen per determinar que la solució per acabar amb la crisi —diguin el que diguin Moddy’s i companyia— no és la restricció de la despesa, sinó precisament la recepta contrària, gastar més i fomentar l’economia productiva, el creixement econòmic?

Quan sortirem d’aquest absurd i contraproduent cercle viciós? Fins a quin insostenible nivell d’endeutament haurem d’arribar per a comprendre que, més que no pas reduir despeses, el que cal és que els Estats augmentin els ingressos?

Fins quan seguirem tancant l’aixeta, quan el que ens cal és més aigua?

dissabte, 6 d’agost del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *