Octubre, Miquel Pairolí

Si al gènere autobiogràfic —Josep Pla a banda— cal exigir-li el màxim rigor i fiabilitat possibles, al dels diaris o dietaris personals (que és cosí germà d’aquell) el que cal és reclamar-li un parell d’elements fonamentals: sinceritat i coratge. Sinceritat per a expressar realment allò que es pensa, sense deixar-se temptar pel cant de sirenes del que es considera adient o políticament correcte en cada moment històric. Coratge per a no permetre que res ni ningú et condicioni, estant disposat a posar el dit a la nafra i assumir els disgustos més o menys greus que les teves paraules poden causar a d’altres.

De no complir-se aquestes dues condicions sine quan non, la redacció d’un dietari personal suposarà gairebé sempre una enganyifa, quan no un fracàs. I, sempre, una decepció, una sensació d’oportunitat balafiada, de temps perdut —per expressar-ho en termes proustians. D’haver-se quedat, en el millor dels casos, nel mezzo del cammin.

Com succeeix amb la poesia —tot i que en un altre nivell— l’escriptura d’un diari, en principi íntima, personal, quasi intransferible, suposa la voluntat d’establir un diàleg honest i pregon amb tu mateix, entre el teu jo personal i el teu jo literari. Un diàleg obert a la recerca del jo real, d’aquest jo ocult que massa sovint dorm en nosaltres; d’aquest jo que, en la seva perquisició, ens acosta —i ens descobreix alhora— el nosaltres.

  Amb tot, el fet que diguem que aquestes dues condicions siguin essencials, no significa que siguin, per elles soles, suficients. Allò que converteix un bon dietari o diari en un gran dietari o diari és, sens dubte, la presència d’un altre element bàsic: la personalitat del seu autor. El fet que aquell que l’ha escrit l’hagi amarat per complet amb el seu tarannà, amb la seva manera de fer, de veure i de viure personal, irrepetible i inconfusible. Atorgant-li la petja indeleble del seu caràcter, del seu jo únic, personal i literari.

Malauradament, la publicació de la majoria dels diaris es veu irremissiblement llastada per la manca d’almenys algun d’aquests elements. L’autor X escriu més pensant en el possible lector que no pas en ell mateix, i posa en entredit la sinceritat. L’autor Y és sincer, però opta per negligir tots aquells assumptes que poden ésser conflictius, amb major raó quan té a veure amb els seus companys de professió. Pel seu costat, l’autor Z considera que és preferible adaptar la seva manera d’escriure als temps en comptes de deixar que siguin els temps els que s’adaptin a la seva manera d’escriure…

Octubre, Miquel PairolíÉs en aquest sentit que fou lloable la publicació, a finals de l’any passat, del dietari de maduresa de Miquel Pairolí, Octubre, A Contra Vent, 2010. Malgrat que —ho advertim ja d’entrada, en aquestes tan doloroses circumstàncies— considerem que no és pas una obra del tot reeixida, si que compleix, i amb escreix, les tres condicions bàsiques que li reclamàvem a un dietari. La seva és, sens dubte, una obra personal, sincera i, per damunt de tot, coratjosa. Una obra on el periodista i escriptor assumeix, amb plena consciència, la seva responsabilitat intel·lectual i literària.

Per què diem, doncs, que, tot i el seu interès, no acaba d’ésser reeixida? Ho fem perquè, segons el nostre modest parer, es mostra un xic excessivament heteròclita, quasi dispersa, inasible. Per més que la diversitat i la varietat siguin també consubstancials a aquesta mena d’obres, en el fons hi acostuma a subjaure una ànima, un fil conductor que confereix cos i unitat a l’obra. Un eix vertebrador que té a veure tant amb el fons (els assumptes tractats) com amb la forma (l’estil amb que es presenten). És possible, és clar, que sigui culpa nostra, però en aquest llibre, aquest corrent subterrani —homogeneïtzador en la seva diversitat— no l’hem sabut veure ni trobar.

La qual cosa no significa que no sigui recomanable, sobretot pel que fa a la seva vessant analítica o reflexiva. Entre d’altres raons, per una de principal: perquè Miquel Pairolí tenia clar, com a persona, com a periodista i com a escriptor, que havia de seguir el seu propi camí, sense deixar-se guiar ni condicionar per ningú. Tenia clar que la opinió només mereix aquest nom si és independent i lliure. Que no cal mossegar la mà que el dóna de menjar, però tampoc permetre que t’engavanyi, t’ofegui, t’apaivagui o ablaneixi.

I Octubre palesa que la única orientació que seguia era la del seu criteri, la del seu cor i les seves emocions. Unes emocions i sentiments que converteixen el que ha estat —per ara?— la seva darrera creació en un cant a la vida en temps difícils. Difícils tant per a ell en particular com per al país en general. En un cant, malgrat tot, esperançat i optimista, de caire musical i líric, tenyit de melangia. En un cant que ens convida a treure partit del que tenim mentre ho tinguem. Que ens convida a assaborir les hores, els homes i els paisatges.

Un cant d’esperança definitiu que ens llega aquell que ja era conscient mentre escrivia que se n’havia d’anar i volia fer-ho amb elegància, sense amargor, rancor ni recança. En aquest sentit són prou significatius —i més des de la perspectiva d’ara— els apunts titulats “50 anys” i els dos que clouen el llibre: “Infinita fluència” i “Llibertat de morir”.

El primer, on coincideixen renaixement (el compliment del mig segle) i mort d’una amiga i companya de feina. El segon, el concepte heraclità de l’existència com el fluir d’un riu indeturable que naveguem mentre ens navega. El darrer, el comiat volgut, calm i reflexiu, assumit com a coronament de l’experiència vital, com bé remarca la cita final que clou el volum: “És per aquesta raó que s’escau tornar a pronunciar la pregunta orgullosa i irònica que, segons Montaigne, van fer els lacedemonis a Filip de Macedònia: «Vols dir que també ens impediràs morir?»”.

A l’endemig, una combinació entre descripcions quasi pictòriques i reflexions diverses. Com hem dit, preferim aquestes a aquelles, que ens semblen en ocasions un xic forçades, poc naturals i  innecessàriament prolixes. Per contra, les seves anàlisis resulten ben interessants i atraients. En destacaríem especialment, per la seva perspicàcia, les titulades “Crítics i lectors” (pàg. 53-59), “El talent i l’èxit” (pàg. 89-92) i “Les raons de l’autor” (pàg. 121-126).

En el segon d’ells, Pairolí mostra de manera diàfana el producte de l’amalgama de sinceritat, coratge i personalitat que reclamàvem com a indispensable per a un dietari, manifestant la seva opinió sobre l’obra d’un dels més grans bestsellers catalans dels darrers temps —i el nom del qual ens reservarem, a fi i efecte d’incentivar la lectura i descoberta d’Octubre—, sobre la teòrica qualitat dels llibres dels qual ben pocs havien gosat opinar. S’estigui més o menys d’acord amb el seu criteri, el més important és la seva valenta i rotunda voluntat d’afermar el dret a la discrepància, a anar contra corrent, a desmarcar-se del gregarisme adotzenat i adotzenador. I, per damunt de tot, el dret a dir allò que hom pensa.

Acabarem precisament transcrivint una part del pròleg, on l’autor ofereix una escaient i més que patent apologia de la llibertat d’opinar, tan amenaçava avui i sempre:

«[Montaigne] ofereix la seva opinió i, naturalment, n’accepta d’altres, fins i tot d’oposades. Escriu el seu punt de vista, però no exigeix que sigui considerat una veritat única i definitiva. És només el seu punt de vista, que sovint in­clou el dubte i, amb tanta o més freqüència, la contradicció. D’altres persones tal vegada prendran perspectives diferents, arribaran a certeses d’una altra mena o a dubtes d’un altre signe. En tot cas, si algú parteix de la tolerància, qui pot negar-li el dret a expres­sar la seva opinió? Aquest és el fonament de Montaigne i la base més sòlida de la li­teratura del jo. Establertes aquestes condi­cions, no hi ha agosarament ni vanitat. Només la llibertat de pensar, de sentir, de dir. Una intel·ligència i una sensibilitat hu­manes que s’expressen, una mà que escriu. Llegir el que proposen o no, admetre-ho o refutar-ho, constitueix el joc de dues lliber­tats en diàleg. La decisió final pertany úni­cament, doncs, a la confiança i al criteri del lector. De tu, lector, lectora.»

Octubre, Miquel Pairolí , pàg. 8-9

 PS: Serveix aquesta nota de lectura —que teníem pendent de fa algun temps— com a discret però agraït i afectuós homenatge a Miquel Pairolí. Tot i que, per descomptat, el millor homenatge que li podem brindar és el de seguir llegint la seva obra. D’altra banda, l’única via que coneixem per a atansar-nos a l’eternitat. Si més no, a una certa eternitat.

divendres, 8 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Comparteix



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *