Un amor de Josep Pla al Canadell

A l’univers de la literatura acostuma a ésser força arriscat establir hipòtesis alternatives sobre què hauria succeït si tal o tal altre esdeveniment concret no s’hagués produït o s’hagués produït d’una altra manera: si no haguessin coincidit aquells autors que tant es van influenciar mútuament, si aquell escriptor no hagués rebut el recolzament d’un mecenes quan més el necessitava, si no hagués llegit l’obra del novel·lista X, del dramaturg Y o del poeta Z…

Hauria esclatat igualment el boom de la literatura hispanoamericana si Carlos Barral no hagués rebutjat Cien años de soledad? Qui fóra el valor de l’obra de Franz Kafka si Max Brod hagués complert al peu de la lletra la seva voluntat de destruir tota la seva obra inèdita? Com hauria canviat La recherche si Marcel Proust hagués aconseguit de bell antuvi publicar el primer volum? Hauria estat Mercè Rodoreda la mateixa escriptora si hagués guanyat el premi Sant Jordi del 1960 i Joan Fuster ni l’hagués recomanada a Joan Sales, el seu editor?

En el cas de Josep Pla les hipòtesis alternatives bé podríem centrar-les en les seves relacions amb un parell d’editors que van deixar més petja en la seva vida i en la seva obra: Josep M. Cruzet i Josep Vergés. Com hauria estat la seva obra si no els hagués conegut? Més encara, hauria estat possible si el primer no li hagués publicat un bon nombre de llibres i dut a terme la primera edició de les seves Obres Completes? Hauria pogut dedicar-se per complet a l’escriptura sense la seguretat econòmica que li fornia el seu article setmanal a la revista Destino de Vergés? Hauria estat possible la publicació definitiva de les seves Obres Completes sense la seva col·laboració?

Pel que Vergés respecta, per més que puguem estar en desacord en alguns dels criteris d’edició de l’obra planiana, ens sembla indiscutible que les seves Obres Completes no haurien obtingut l’èxit i el reconeixement que obtingueren sense la seva intervenció. En llegir-les, no aconseguim alliberar-nos de la impressió que tant els encerts —que són la majoria— com els desencerts —la inclusió o eliminació d’obres discutibles— són en gran part responsabilitat de l’editor. Que en certa manera són les Obres Completes de Josep Pla segons Josep Vergés. Una sensació que és encara més acusada en els darrers volums, editats i prologats per l’editor.

Un exemple d’aquesta assumpció —quasi en diríem de capitalització— i direcció del llegat literari del genial escriptor empordanès la tenim en Un amor de Josep Pla al Canadell, Edicions Destino, 1985. Un volum —que posteriorment formaria el volum Per acabar, junt amb les Notes per a un diari de 1965 i 1965 i una selecció d’articles— que presenta una primera curiositat destacable: ni a la portada, ni al llom ni a l’interior no hi consta el nom del seu autor —o autors, si tenim en compte que s’hi apleguen les lletres els dos interlocutors.

Certament, el títol ja hi inclou el nom de Pla, però per quina raó l’editor optà per Un amor de Josep Pla al Canadell, en compte d’un més entenedor i habitual Un amor al Canadell: lletres de Josep Pla a Lilian Hirsch? Potser per posar major èmfasi en la seva condició de prologuista, compilador i traductor d’aquesta correspondència? De mecenes i quasi deus ex machina de l’obra planiana?

Una sospita que s’acreix si considerem que Verges no tan sols fou qui decidí publicar les cartes privades entrecreuades entre Josep Pla i Lilian Hirsch, sinó també afegir-les a les Obres Completes, convertint-les en una extraordinària i ben poc justificable excepció: per quina raó incloure-hi aquestes i descartar-ne tota la resta? Les adreçades a Lilian sí, però no les dirigides al seu germà Pere o al seu antic editor, Josep M. Cruzet, que posseeixen un valor literari i biogràfic inqüestionablement superior?

No s’entén gaire, i menys quan és el mateix Vergés qui creu necessari aprofitar el pròleg per a posar l’èmfasi en la vàlua que poden tenir aquest tips d’escrits: «Quan Pla arronsava les espatlles en preguntar-li jo què s’havia de fer de les cartes, potser tenia raó. “N’hi ha d’altres”, semblava voler dir; altres moments no explicats, altres cartes perdudes, més amors que només són un tacte, una mirada. Ara, potser totes aquestes ombres, aquests silencis, configuren encara una mica més la figura de l’escriptor, de l’home, i el fan, com a més pròxim, més assequible. De vegades la frase és tan justa que l’obra menor deixa de ser-ho.» (pàg. 24-25).

En aquest punt no hi podem estar més d’acord: Un amor de Josep Pla al Canadell tan sols pot ésser considerada menor per la seva llargària, no pas per la seva qualitat. Tot i la seva brevetat, l’epistolari que tractem ens ofereix de nou la possibilitat d’accedir de primera mà a la faceta més desconeguda de l’escriptor: la seva vida íntima. Una vida que, malgrat estar en teoria exposada al públic en una monumental autobiografia de més de 30.000 pàgines, resta oculta, o almenys disfressada, sota la figura i la imatge del més gran homenot que l’escriptor decidí llegar-nos: el seu propi.

De la mateixa manera que succeeix amb Cartes a Pere, un dels grans mèrits i avantatges d’aquesta correspondència —ultra la seva força o riquesa literària— és el de presentar-nos un Pla persona alliberat de la màscara del Pla escriptor, d’aquell Pla permanentment carnestoltesc que camuflava la seva timidesa sota el seu hàbit i la seva sornegueria pagesa. En no pensar que es podrien publicar, ens ofereix la seva imatges més veritable, més fidedigna, menys tergiversada. Un Pla que no dubta en presentar-se tal com és —si més no, tal i com se sent i es veu a ell mateix— sense vels ni maquillatges i, sobretot, sense actuar ni representar el seu paper habitual davant dels altres. Un rol assumit voluntàriament, però que alhora que el protegia en desvirtuava el seu coneixement.

Ens presenta un Josep Pla persona que dubta («Jo hauria volgut ser —si no hagués tingut aspiracions— un cambrer amb un gran bigoti i un armilla de color de cafè amb llet.», pàg. 30), expressa els seus temors («De vegades penso que tu només pots ser per a mi una pura creació de l’esperit…», pàg. 43), es confessa («Sóc odiat pels homes i les dones serioses. Em creuen diabòlic, cínic i destructor.», pàg. 42), fa palesos els seus anhels i frustracions («Voldria desprendre’m de les petites coses que em retenen aquí i viure lluny i ignorat. Coneixes la vida de R.L. Stevenson?», pàg. 38; «I sempre la tristesa. Mai no podem fer el que volem.», pàg. 49) i els seus desitjos i sentiments més íntims («Si vols ser feliç, entra en la voluptuositat en qualsevol de les seves formes», pàg. 109).

Un despullament personal que no obsta que trasllueixi enmig de les seves lletres l’esplèndid escriptor que fou l’autor d’El carrer estret. Ans al contrari, ens ofereix algunes mostres impagables de la seva brillant i lírica prosa, al mateix temps que es referma en alguns dels seus principis i models fonamentals de concebre i practicar la literatura: «L’escultura és una bona escola per escriure. De fet, descriure una cosa és donar-li la volta com a una estàtua.», pàg. 34.

En síntesi, Un amor de Josep Pla al Canadell és una petita joia, una obra breu però altament recomanable, sobretot per a aquells lectors i lectores que estiguin interessats en conèixer, o en fer-ho millor, el Josep Pla persona que tendia a amagar-se més enllà —o potser més ençà— de la seva escriptura.

Tot i que les citacions d’aquesta nota de lectura han estat generoses, no voldríem enllestir sense transcriure un paràgraf més que revelador de la seva tècnica descriptivo-filosòfica:

«Acabo de rebre, cara bambina, la teva aquarel·la. Si l’estimaves, ¿per què me l’has enviada? L’he penjada a la paret al costat dels meus llibres. És molt sensible de color, d’un realisme i d’un encant trist. Conec una mica la tragèdia de les estacions de ferrocarril. Fins ara no he fet altra cosa en la meva vida: marxar. Qui sap si és el meu destí. Ja començo a estar-ne cansat. Les estacions són les millors facultats de filosofia i de metafísica del món. S’hi veu la misèria humana, la fragilitat de la nostra naturalesa, l’absurditat de tot i de tothom. En les estacions es diuen frases bui­des i altisonants, es fan solemnes promeses, s’hi plora o s’hi riu. Res.

Vols marxar. Ets jove. Ets somniadora, es­tàs sempre entre la vaguetat i l’inconcret. Ets desgraciada. Conec una mica la teva malaltia. És la malaltia de la sensibilitat. És terrible i molt llarga. De vegades pots morir-ne. Crec que la vaguetat es la causa de totes les desgrà­cies personals i que la felicitat, l’alegria, són el concret, la concentració sobre un punt de la realitat. És per aquest motiu que les formes més profundes de les penes tenen sempre re­lació amb les reflexions sobre la vida, és a dir, amb l’art; al revés de la felicitat, que va sem­pre lligada amb la possessió de la vida, és a dir, amb la sensualitat. La reflexió és sempre vaga; la possessió, sempre concreta. De jove arribes fins i tot a vaporitzar la sensualitat. No se sap el que es vol. És terrible i enorme­ment dolorós.»

Un amor de Josep Pla a Canadell, pàg. 108-109

dijous, 9 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *