Quantcast

I tu què has fet, per la democràcia?

La reacció dels diputats i diputades catalans davant condemnables fets que comportà fa quinze dies la —errada i erràtica— crida “Aturem el parlament” fou unànime i severa: pretendre impedir-los l’entrada per a participar en el debat dels pressupostos del 2011 era inadmissible, injustificable i intolerable. Com una sola veu, oblidant-se per un dia de les seves (teòriques diferències) i sense que fos possible distinció entre esquerra i dreta, entre nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, acusaren als manifestants d’haver causat el “major atac contra la democràcia dels darrers trenta anys”.

Amb posterioritat, algunes formacions polítiques cregueren necessari matisar un xic, considerant que, per més raó que tinguessin de denunciar l’actuació violenta d’alguns manifestants, potser n’havien fet un gra massa amb aquesta afirmació. Sobretot tenint en compte que precedentment hi havia hagut “atacs” majors contra la democràcia, entre ells, i per damunt de tot, el de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981. El del 15-j pretenia “aturar” el Parlament; el del 23-f, no tan sols l’hauria eliminat d’arrel, sinó que hauria implicat la fi del sistema democràtic.

Una vegada les aigües han tornat venturosament a la calma, potser convindria recordar el que, des de punt de vista nacional català, fou una de les majors i més pregones agressions contra la nostre jove i sempre assetjada democràcia: la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut! Una sentència aberrant i indigna que desencadenà una de les majors mostres de rebuig social que s’ha viscut al nostre país dels darrers anys, la manifestació del 10 de juliol de l’any passat. Un acte de protesta multitudinari que semblava que ho havia de suposar, forçosament, un abans i un després en la manera de fer política a Catalunya…

Ara, just en complir-se un any de la sentència, tots plegats ens hauríem de demanar: quins efectes ha produït, aquell clam d’indignació general i inqüestionable? Quina ha estat la resposta dels nostres legítims “representants populars”? Quina solució efectiva ens han ofert per aconseguir posar remei al que, sens dubte, fou —aquest !— el “major atac contra la democràcia dels darrers trenta anys”? A banda del munt de promeses que ens oferiren llavors, quins resultats han assolit amb la delegació de poder que els hem concedit?

Quan reclamen, amb tant d’aplom i fermesa, el respecte institucional que lògicament se’ls deu com a representants dels ciutadans i ciutadanes, estan segurs d’haver complert degudament amb el contracte social que els lliga i compromet amb la voluntat popular? No podem, almenys amb la mateixa legitimitat, demanar-los, un per un: “I tu què has fet, per la democràcia?”

dijous, 30 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juny del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Un ós anomenat Paddington, Michael Bond

Entre les persones interessades en aquest tipus d’escriptura, s’ha debatut sovint sobre el que és —i no és— la literatura infantil i com s’hauria de definir la mateixa. Un aspecte sobre el qual la doctrina —la limitada que s’hi dedica— no s’ha acabat mai de posar d’acord. És aquella que s’escriu per a les criatures o aquella que llegeixen? La defineix el receptor o el seu enfocament? És un gènere, un subgènere, una especialització o una mescla híbrida de tot plegat? És un món hermètic, aïllat de l’univers general de les lletres?

Com acostuma a succeir, resulta difícil, quasi impossible arribar a un punt de trobada: les teories i perspectives són tantes que fins i tot provar de sintetitzar-les fóra trair-les. Tant és així que s’ha arribat a dubtar que la literatura infantil (i juvenil) existeixi com a tal, al·legant, entre d’altres raons, que una gran part de les més incontestables obres preferides per les criatures no havien estat creades ni elaborades pensant en elles. Fou l’interès que desvetllaren en la seva sensibilitat el que comportà que s’apropiessin de volums tan cabdals com Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Cent mil llegües de viatge submarí, El llibre de la Selva o Ullal blanc, per esmentar-ne tan sols alguns.

Una constatació que ens permet exposar —sense cap voluntat de pontificar ni de donar per closa una qüestió que ens supera amb escreix— el nostre recolzament a aquelles teories que situen el debat en un nivell més qualitatiu que no pas genèric. Al costat de Christine Nöstlinger, per exemple, que incidia en el que, segons el seu criteri, hauria d’ésser el tret definitori d’aquest art: “La literatura infantil no és una píndola pedagògica embolicada en paper de lletres sinó literatura, és a dir, món transformat en llenguatge”. El que ha —o hauria— de definir la literatura infantil no és tant el seu objecte o el seu destinatari, sinó la seva essència (i ambició): el seu component literari.

Malauradament, des d’un temps ençà, els llibres adreçats al públic infantil no tan sols s’han considerat un subgènere, sinó, sobretot, un subgènere menor, una mena de distracció descafeïnada i poc —o gens— exigent i aprofundida. Un pur artefacte per a passar l’estona. O, més exactament, per a que els adults puguin passar-la, mentre els seus fills estan ocupats no importa gaire en què i no els destorben…

Fa la impressió, doncs, que immersos en el món de la facilitat, de la cultura del res no costa res —del “Ho vols? Ho tens!”, d’allò que en alguna ocasió hem descrit com a MOP (Mínim Esforç Possible)— haguem passat, sense solució de continuïtat, de la píndola pedagògica dels nostres pares i avis, a la píndola exclusivament lúdico-festivo-distractiva de l’entrainment hollywodià. D’aquest entrainment cloroformitzador que ha convertit els grans parcs de lleure en els temples de culte modern.

El pioner en transformar els llibres infantils en uns dibuixos animats damunt de paper, amb poca lletra i excés de dibuixos, el creà un ratolí amb nom de cap indi i cognom de formatge: Geronimo Stilton. Ja que a la generació del canal Super-3 —avesada des que van deixar el biberó a fer veure que esmorzen i berenen davant el televisor— no li agrada llegir, convertim els seus llibres en una barreja entre els còmics, els vídeojocs i el cinema d’animació.

La divisa no pot ésser més clara, ni menys acomodatícia: «Si no volen llegir, dem-los llibres amb un poc de lletra i un molt d’i il·lustracions!» Llibres on la lectura sigui mínima —mínima i quasi prescindible. Donat que el món de la imatge ens ha vençut, fem com el cap gal Vercingetòrix: oferim-li la nostra rendició incondicional, postrem-nos als seus peus i llancem-li les armes de la literatura als seus peus… Quin sentit té lluitar contra el corrent de la història? Si els nens i nenes no llegeixen, almenys fingirem que ho fan…

Tanmateix, és cert que tota la península de les lletres infantils i juvenils està ocupada? Tota? Realment tota? Per fortuna no és així: al bell mig d’aquest vast oceà de rendició i d’adotzenament devastador, no un sol, sinó uns quants poblets d’editors indomables segueixen rebutjant, una vegada i una altra, ferotgement —ara i sempre— a les hores invasores romanes (perdó, hollywoodianes). Són tots aquells editors que, malgrat tots els malgrats, segueixen creient immancablement en el llibre infantil com a literatura. En que els millors llibres infantils són aquells que posseeixen una poció màgica que els converteix en invencibles (i immortals): la de la imaginació!

Un ós anomenat Paddington, Michael BondEntre aquests n’hi ha un —Viena Editorial— que ha decidit darrerament afegir-s’hi, amb una nova col·lecció: El jardí secret, de gran modèstia quantitativa, però no pas qualitativa. Fins el dia d’avui han publicat quatre llibres, el tercer dels quals és Un ós anomenat Paddington (A bear called Paddington), Michael Bond, 2010. Una d’aquelles petites obres entranyables que et fan recobrar el gust per la lectura i confiar que l’anihiladora i perillosa tempesta que confon distracció i il·lustració amb literatura infantil passarà riu avall com passaren tantes modes conjunturals sense base sòlida. Una d’aquelles peces que et fan pensar que la fantasia i la versemblança —si més no, una certa versemblança— encara poden anar de la mà.

Avesats com estem als móns impossibles i als regnes més exageradament fantàstics, la primera impressió que ens enduem d’aquest ós anomenat Paddington és la d’un xic d’estranyesa, fins i tot d’incomoditat, d’una mena de retorn a un temps pretèrit que semblava que mai no havia de tornar. Per més que el protagonista de la història es faci present ja a la primera línia del text, tant el ritme, el to, com el llenguatge són tranquils, calmats: l’autor es pren tot el temps que creu necessari per a anar-nos posant en situació, conscient que, com la bona cuina —i, segurament, també la vida—, la literatura cal paladejar-la i no pas deglutir-la, assaborir-la amb delectació, sense presses.

A mesura que avances en la lectura i acompanyes Paddington i la seva família d’acollida en les seves experiències londinenques prens consciència que aquest ritme pausat, gairebé morós, que d’entrada t’havia engavanyat, no es casual ni una mostra de la voluntat de fer-se veure de l’autor. Si l’ha escollit no és pas de manera improvisada ni per un fet arbitrari: no és tan sols els que millor li escau a la història sinó, probablement, l’únic possible. Amb ell Bond aconsegueix conferir al llibre —i el que és més important, amarar-nos a nosaltres, els lectors amb ella— una sensació de normalitat, de quotidianitat que és la que exigia l’obra.

El ritme relaxat, combinat amb un llenguatge mesurat, gens efectista, aconsegueix el miracle que considerem no tan sols versemblant, sinó fins i tot normal, tant la mateixa acceptació de l’ós com un membre més de la família Brown com les extravagants vicissituds que, en conseqüència,  li aniran succeint una rere l’altra. Amb un altra cadència i un ús més emfàtic, menys discret de la llengua, difícilment ens hauria estat possible acceptar la convenció —tan insòlita com absolutament imprescindible per al bon desenvolupament de l’argument i del descabdellament humorístic al qual aquest aboca— que no hi ha res d’estrany ni d’inusual en el fet de tractar un ós com un convidat qualsevol.

Amb habilitat, amb una enorme subtilesa, sense que pràcticament ens adonem del seu artifici literari, Bond aconsegueix que no resulti gens forçat allò que, de bell antuvi, ho hauria d’ésser: posar un ós en unes situacions que correspondrien als homes. D’aquí a convertir les seves experiències en una contínua i hilarant successió de topades amb el món de les persones només hi ha una passa. Una passa que l’autor sap franquejar amb elegància, imperceptiblement, com aquell qui res: la impressió és que a Paddington li esdevé just allò que li ha de esdevenir. Més encara, allò que forçosament li havia d’esdevenir.

Tot plegat amanit amb aquella dolça, delicada i inimitable fragància de l’humor anglès de la vella escola: educat, exquisit, mesurat en la seva aparent desmesura, elegant i intel·ligent. I, sobretot, gens ofensiu ni forçat. Aquell humor fi i subtil, quasi inapreciable en un inici, que primer ens fa alçar una cella, després somriure, més tard riure i per fi, una volta ens ha xopat fins l’arrel i s’ha ensenyorit de nosaltres, es converteix en una deu de rialles —que no pas riallades. En rialles de complicitat afectuoses, que ens fan, com més va més va, sentir-nos més i més propers a l’entranyable osset que comprova en pròpia pell com pot arribar a ésser difícil adaptar-se a una societat tan rígida i severament estereotipada com la britànica.

Potser resulta sobrer afegir que, en aquestes condicions, havent sentit un tan acusat grau d’afinitat amb en Paddington i la família Brown, el llibre se’ns acaba fent curt: ens sap tant i tant greu, haver-lo de cloure i abandonar-los a la seva sort… No podem evitar demanar-nos: «Què en serà, d’ell, sense nosaltres? Com s’ho farà, a partir d’ara, per a poder sortir sense danys d’aquests continus i inevitables embolics a que semblen condemnar-lo les seves permanents pensades?»

Transcriurem, per acabar, una mostra de la tan discreta, elegant i precisa manera d’escriure de Michael Bond:

«En Paddington (…) se sentia com en un somni. Com que era molt baixet, no podia mirar amb facilitat per sobre de la barana, però quan ho va fer, els ulls gairebé li van sortir de les òrbites per l’emoció. Hi havia gent per tot arreu. Mai no n’havia vist tanta. En un costat hi havia gent que baixava ràpidament. Semblava que tothom tenia moltíssima pressa. Quan va sortir de les escales mecàniques, es va trobar atrapat entre un home amb paraigua i una dona amb una grossa bossa d’anar a comprar. Quan va aconseguir obrir-se pas, la senyora Brown i la Judy ja havien desaparegut completament.»

Un ós anomenat Paddington, traducció de Maria Rossich, pàg. 54

divendres, 24 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Carta oberta a Pilar Rahola

Benvolguda Pilar, abans de res dir-te que dec bona part del meu interès pel debat periodístic als articles que llegia en aquell Avui tan plural i ric de ja fa uns quants anys: desats en una vella carpeta encara en conservo un quants, teus, d’en Quim Monzó, de Teresa Pàmies, de Vázquez Montalbán i, sobretot, del tan enyorat de Pedrolo —amic Manuel, com t’hem trobat a faltar, darrerament! És des d’aquest respecte per la teva obra que goso adreçar-te aquesta lletra.

He seguit —tot i que en diferit, per òbvies raons laborals— la temptativa de debat que Jordi Bonet, president de la FAVB, tractava de mantenir amb tu a Els Matins. Amb la teva simpatia i savoir faire habitual has pretès atuir-lo d’entrada, afirmant —amb aquell convenciment, més que taxatiu, inflexible que caracteritza els que estan segurs d’ésser els únics dipositaris de la veritat— que el dels indignats és un moviment indefinit i insubstanciat, “eteri”, amb més “càrrega sentimental que no pas política (…) i alguna de la càrrega política que li veig (…), que és antisistema, es carrega la societat democràtica”, imposant “un tipus de resistència que vulnera les regles del joc”.

No hauria estat més ajustat a la realitat, afirmar que els “antisistema” el que es proposen no és tant “carregar-se” la societat democràtica sinó “canviar” el model actual de democràcia, endogàmic, enquistat, pervertit i clos, per un de més accessible i participatiu? Per una “democràcia real” o més autèntica? No és perillós —i en ocasions fins i tot trampós— servir-se de generalitzacions abusives? No creus que t’has deixat endur per una certa tendenciositat, per un maniqueisme absurd, fal·laç i contraproduent? No creus que tots tenim una part de raó precisament perquè ningú no té —ni pot tenir— tota la raó?

En el moment que el teu oponent provava de rebatre la manca de principis i objectius definits del moviment dels indignats, consideres que has posat de manifest el teu tarannà innegablement dialogant, obert quan ni tan sols li has permès que indiqués quantes ILP havia aprovat el Parlament? O més aviat has pensat que “ara no toca” parlar-ne. Com tampoc tocava parlar, pel que sembla, de les injustificables limitacions a que estan sotmesos els referèndums a l’estat espanyol. “Hi ha maneres de canalitzar la protesta, la democràcia les té”, has declarat. Això sí, sense aclarir quines són. Ens podries dir quin són, exactament?

Penses que has estat igualment respectuosa en asseverar —amb un to d’exaltació que anava in crescendo al llarg de la teva intervenció, com si volguessis compartir la idea d’alguns dels que et proposaves blasmar, que creuen que cridar més fort confereix automàticament la raó— que el parell de contertulians indignats que havien dit a RAC1 que no reconeixien ni “la policia ni les lleis” el que havien de fer era “anar-se’n cap a casa?”.

Anar-se’n a casa? Per quina raó? Pel fet de no reconèixer-les —a la qual cosa tenen tot el dret (diferent fóra no acceptar-les)— o bé simplement per dur-te la contrària? Potser havien de demanar-te permís abans, per dir allò que pensen? No els creus, potser, capaços ni tan sols de pensar per ells sols? Semblava que ho insinuessis, negant-los el pensament i la capacitat de reflexió autònoma, i anivellant-los als anyells adotzenats que es limiten a seguir cegament el ramat, en assenyalar que allò que deia Jordi Bonet: “És un simplisme.. Home, per déu!… És que llegiu el manifest aquest del Hessel, que és un conjunt de consignes i no acabeu de fer un discurs…

Amb tota l’estimació del món, i amb la modèstia que em correspon —jo també sóc “només un ciutadà que té una opinió”, però no pas tan “pública” com la teva, la qual cosa en dóna un estatus del tot diferent del teu (que no em permet els meus quinze minuts de glòria diària en una televisió pública)— entenc que faries bé de revisar el vídeo de la temptativa de conversa amb Jordi Bonet i comprovar, sincerament i amb el cor a la mà, si t’has aplicat tu mateixa algun dels principis que defensaves: “Hi ha qui pot pensar també amb la mateixa honestedat [el contrari]“ o “Si no tenim en compte que les regles democràtiques ens emparen a tots, anem malament.

Certament, amiga Pilar, quan no seguim les regles, quan ens aprofitem d’una posició preponderant per a interrompre constantment als que no opinen com nosaltres, quan alcem la veu fins a ofegar la dels altres per impedir que es puguin explicar, “tots anem malament”. Tots, sí…, però uns més que no pas els altres!

dilluns, 20 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Felip Puig i la sinècdoque

En la seva compareixença pública d’ahir —més que reiterativa, innecessàriament llarga, eufòrica, narcisista i autocomplaent en alguns instants— Felip Puig assegurà, amb la seva contundència, modèstia i objectivitat habitual que es van complir els dos objectius principals que es proposava la intervenció de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra: “Garantir que no s’ocupava i no s’acampava el recinte del Parc de la Ciutadella” i “Que el ple es pogués desenvolupar amb plena normalitat”.

Segurament per oblit, no aclarí si havia acomplert el que, segons la Llei 19/1983, de creació de la Policia Autonòmica de la Generalitat de Catalunya, és l’objectiu primordial d’aquesta: “la protecció de les persones i els béns, el manteniment de l’ordre públic”. Creu realment que tan ahir com el 27 de maig es garantí de manera satisfactòria “la protecció de les persones”? De totes les persones, siguin diputats, periodistes, vianants, periodistes o manifestants? Recorda que entre les funcions que recull la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra s’hi inclou (article 12.1 e) la de “Protegir les manifestacions i mantenir l’ordre en grans concentracions humanes”?

Considera l’Honorable Senyor Conseller —al qual aquest discret articulista s’adreça amb la modèstia que li correspon a la seva posició subordinada, esperant que a sa Excel·lència (la vida del qual Déu Nostre Senyor guardi molts anys) li sigui grat d’acceptar benvolentment la seva opinió, i no la cregui constitutiva d’algun intolerable delicte— de veritat, que les seves declaracions d’ahir compleixen els criteris d’imparcialitat i de veracitat que són exigibles a qualsevol càrrec públic, i amb major raó encara al màxim responsable de seguretat del país?

Considera, de bo de debò, amb el cor a la mà, que la majoria dels manifestants del Parc de la Ciutadella tenienganes ferotges de batalla campal”? Què el seu objectiu no era altre que “traslladar encara més una situació de guerrila urbana difosa a la capital de Catalunya”? Què feren servir “la violència extrema”? Què “els autèntics indignats”, “carregats de bona fe” només són “alguns” i no pas la majoria?

Humilment goso demanar-me si el seu no és un —injust i injustificat— criteri sinecdòquic, que confon una part amb el tot? Seria admissible que diguéssim, per exemple, “els polítics catalans són xenòfobs i racistes” perquè algun d’ells repartís un díptic on s’hi podia llegir “No queremos rumanos”?

divendres, 17 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 18 de juny del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

No és això, companys, no és això!

Els actes violents que es van viure ahir pel matí a les portes del parlament són la millor demostració de com es pot perdre en cinc minuts tot el crèdit merescudament obtingut en un més! L’error d’estratègia o de càlcul no pot haver estat més greu ni més injustificable: en fossin o no conscients, els que van decidir utilitzar “Aturem el Parlament” com a lema de la protesta jugaven amb foc i s’han cremat les mans, amenaçant de calcinar el moviment sencer dels indignats

Per més que els convocants posessin l’èmfasi en que “Serà una acció absolutament pacífica, no violenta…” i reivindiquessin la “legitimitat de la desobediència civil per oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”, convertir aquest desafortunat eslògan en bandera de la protesta —en comptes d’escollir-ne algun altre de més explícit i menys bel·ligerant (“Aturem les retallades socials”, per exemple)— fou una mostra de miopia política i d’irresponsabilitat alarmant i imperdonable que feia preveure el pitjor.

Certament, sobren les raons per a estar indignats; certament l’actuació dels antiavalots del Mossos d’Esquadra del 27 de maig fou intolerablement severa; certament podia comportar un component de provocació i d’instigació a la resposta violenta; certament les retallades als serveis públics no tenen perdó, i menys quan de manera simultània es concedeixen ajudes milionàries a les entitats financeres, directament responsables de la crisi; certament un atur juvenil del 40 % pot convertir el futur en una utopia; certament els parlamentaris representen una part i no pas tota la població; certament la democràcia no pot consistir en limitar-nos a votar cada quatre anys amb un sistema de llistes tancades endogàmic i pervertit; certament les línies vermelles de la credibilitat i la coherència política van ésser traspassades ja fa molt de temps…

Certament… Tots aquests arguments —i tants d’altres d’acumulats que hi podríem afegir— expliquen i justifiquen de sobra una creixent insatisfacció i indignació. Una legítima i més que raonable indignació que ha d’expressar-se lliurament, al carrer i allí on convingui, amb veu alta i sense restriccions. Quan s’arriba al límit cal dir que ja n’hi ha prou, que és urgent redreçar el rumb si no volem assumir el risc d’estimbar tota una generació pel penya-segat de la desesperació, la marginació i l’exclusió social.

Tanmateix —i en aquest punt és forçós que siguem del tot inflexibles i que defugim qualsevol mena d’excusa o d’al·legació— ni aquestes raons ni cap altres no poden justificar ni emparar l’ús de la violència. L’exercici de la força física és blasmable sempre, el dugui a terme qui el dugui a terme. La violència és —i ha estat des de l’albada dels segles— la raó dels que no tenen raó; la raó de la desraó. Com bé asseverava Unamuno, per a vèncer —de veritat— cal saber convèncer, mai imposar.

Si els indignats pretenen assolir una democràcia real, una manera de fer diferent, més participativa i directa, si volen de bo de veres assenyalar un abans i un després, si tenen intenció de deixar petja en la història, i definir amb netedat la diferència entre un nosaltres i ells, el primer que han de fer es desmarcar-se, amb contundència i sense ambigüitat de cap mena, dels actes descontrolats d’ahir i dir, amb veu ben alta i clara: «En el meu nom no: defensem la força de la raó, no la raó de la força.»

No és això, companys, no és això!

dijous, 16 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 16 de juny del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix