Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià 1939-1956

Abans de començar, cal que advertim que no som gens ni mica partidaris de la segregació de persones per raons de gènere, ans al contrari. I si no ho som en general —i menys encara en l’àmbit educatiu, on és contraproduent tant des del punt de vista social com psicològic— tampoc no ho som en l’artístic o el literari. Fent camí vers el primer quart del segle XXI, resulta ben absurd dedicar festivals de cinema, exposicions, col·leccions o editorials exclusives per a dones.

Com fóra igualment absurd —i molt més greu— discriminar qualsevol mena de creació artística pel fet d’haver-la dut a terme una dona. Per fortuna, aquesta discriminació —que persisteix malauradament, com una xacra ignominiosa al món laboral— no s’acostuma ja a produir. Ho demostra a bastament la posició predominant que tenen les dones en la producció poètica actual. Com bé afirma la gran Montserrat Abelló cada vegada que en té l’oportunitat, el seu ha estat un esclat no tan sols enlluernador, sinó quantitativament i qualitativament incomparable.

Amb tot, cal reconèixer que la situació devia ésser tota una altra a inicis dels anys 80 del segle passat, quan es considerà imprescindible crear “laSal, edicions de les dones”, a fi de poder donar a conèixer algunes obres d’escriptores que semblaven no tenir lloc a les editorials convencionals. Sobretot quan les seves autores eren personalitats tan augustes com Caterina Albert, Clementina Arderiu o les autores que tot seguit tractarem.

Fou en aquestes circumstàncies que l’any 1985 aparegué Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià 1939-1956. Es tracta d’un recull de les 18 cartes que l’autora de Mirall trencat escriví a la del Llibre d’Eli, a les quals se n’hi afegí una d’adreçada al seu marit, Agustí Bartra, així com l’única conservada de Murià (per haver-li estat retornada en ocasió de l’ocupació alemanya de França).

Així mateix s’hi inclou, com a prefaci, una Conversa amb l’Anna Murià, que dugueren a terme Mari Chordà i Isabel Segura, les editores del llibre, el març del 1985 a Terrassa. Una entrevista que, llegida ara, fa una impressió ben estranya, almenys, per no dir poc agradosa. Més que no pas centrar-se en l’obra de les dues escriptores, com fóra natural, mostren un interès injustificat i preocupant —de tons gairebé truculents o escabrosos— en alguns detalls de la personalitat de Mercè Rodoreda.

Tant és així, que més que no pas vindicar la seva figura, sembla que es proposin sembrar la llavor del dubte, del descrèdit. Així, insisteixen obsessivament en el suposat desinterès que l’escriptora sentia pel seu fill, que hagué de deixar a càrrec de sa mare en exiliar-se.

Quan Anna s’hi refereix, les entrevistadores li demanen, amb una certa insídia (pàg. 28): «Però ella el va deixar a Barcelona no semblava que…» i, en no obtenir la resposta que esperaven —que prefixaven, en realitat— hi insisteixen: «Per les cartes semblava molt poc preocupada pel seu fill, com si realment no…», ansioses de rebre la confirmació que desitgen. Quan, tot i així, la seva amiga la defensa, no es donen pas per vençudes, i hi tornen —«Sí, però vull dir, que no hi ha cap carta que digui “Anna, avui penso particularment en el meu fill i l’enyoro”»— fins que aconsegueixen que Murià expressi el que pretenien: «No li havia fet il·lusió el naixement del fill, més aviat li havia fet nosa

A banda de vulnerar de manera flagrant l’esperit de l’analista literari —que ha de limitar-se a investigar i a narrar tan subjectivament com pugui, i no pas a tergiversar la realitat d’acord amb la seva conveniència— la hipòtesi de les editores és difícilment sostenible, si tenim en compte el que expressa Mercè Rodoreda en la seva lletra de 3 de maig del 1940 (pàg. 45):

«Qui no és feliç és perquè no vol i ja estic cansada de fer de dama de les Camèlies. A treballar, a escriure, a veure si faig alguna cosa que el dia de demà pesi en el meu país, a prendre la felicitat que em donin i a pensar en la mare i el fill que de debò m’estimen.»

Una declaració taxativa, que no tan sols dissipa de manera diàfana els (teòrics) dubtes que hi pogués haver sobre l’estimació que sentia per aquell fill que hagué d’abandonar sinó que, al mateix temps, podria servir per a tornar a situar el debat just al marc d’on mai no hauria d’haver sortit: en el de la creació literària.

Tampoc no sembla massa adient que afirmin (pàg. 31) que les darreres lletres de Mercè Rodoreda, enviades quasi 8 anys després de l’anterior, són d’un caire “gairebé professional”. Certament, el to, passat tant de temps, no és tan clarament cordial com el que havia estat habitual, però ho és prou. Com ho palesa el fet que l’amiga que li escriu des de Ginebra li faci saber (pàg. 100) que està “molt contenta dels èxits d’en Bartra». Així com que clogui la lletra amb un ben expressiu «Adéu. Abraçades per a tots dos. Moltes abraçades.»

Malgrat aquests elements discutibles, no hi ha dubte que les cartes recollides suposen una més que atractiva contribució per a tots aquells que estiguin interessats en aprofundir els seus coneixements sobre l’obra i la vida de Mercè Rodoreda —no tant la d’Anna Murià, ja que, com hem indicat, tan sols una de les seves lletres ha estat conservada.

(Tot i que, cal dir-ho i reconèixer-ho, se situïn ben per sota de la meravellosa i incomparable aventura literària i existencial que suposen les Cartes completes (1960-1983) creuades entre la creadora de la colometa i Joan Sales, publicades per Club Editor l’any 2008.)

Una existència i una obra fortament condicionada pel que fou el seu gran amor —impossible, a causa d’estar ell casat— de la seva vida: el d’Armand Obiols. Una vida curulla d’instants de patiment i de desolació, que queda ben patent en la seva correspondència. Un sofriment del qual en sabé extreure el profit suficient com per a crear algunes de les obres més importants de la literatura catalana del segle passat!

Transcrivim un paràgraf de l’única lletra conservada d’Anna Murià:

«És clar que existeix la felicitat! Jo bé l’he trobada. M’ha costat, però, i encara em sembla un somni. Que he fet un nyap, dius, de venir! És l’únic veritable encert de la meva vida. París és molt bonic, sí… ja el tinc. El conec, l’he viscut el veig en el record, el tinc, doncs. Però totes les meravelles del món no valen la meravella de l’amor reeixit. Prou ho saben els que ploren perquè no els reïx… Oi que em dones la raó? Oi que comprens el «què hi foto entre els negres»? Ni hem renyit, ni renyirem. Cada dia estem més units Sí, que té mal geniot, aquest home; sobretot el treu de polleguera el meu costum de fer tard a tot arreu; però el dia que crida, em revenjo l’endemà tornant a fer tard.»

Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià 1939-1956, pàg. 49

divendres, 18 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *