Rajoy, no és propi d’un país normal

El mai prou admirat Mariano Rajoy —seguint submisament les passes de l’ínclit i molt ben remunerat José Maria Aznar— l’ha encertada de nou en declarar que “No he vist cap demanda enlloc perquè aquí [al Senat] haguem de treballar usant traducció simultània, això en un país normal no es produeix”.

A més d’encertar-la de ple, ha demostrat que la fortuna i la gràcia de déu afavoreixen l’estat espanyol, destinant-hi un incontestable líder de l’oposició. Un candidat a president del govern amb un nivell cultural i intel·lectual extraordinari, que no admet comparació possible amb els seus homònims europeus: no tan sols no té els coneixements d’anglès mínimament exigibles —la qual cosa l’aïlla de la comunitat internacional— sinó que tampoc de tres de les quatre llengües cooficials de l’estat que algun dia aspira a representar.

Com hauria d’ésser normal fer servir traducció simultània a les cambres legislatives d’un país normal? Si entenem, és clar, que un país normal és aquell amb una sola llengua oficial… Si tots els seus ciutadans i ciutadanes tenen com a pròpia la mateixa llengua, quin sentit té fer servir la traducció simultània!

Ara bé, als països que Rajoy no deu considerar normals —tots aquells que tenen com a oficials més d’una llengua— el que es no tan sols normal sinó també natural és que els seus parlaments puguin fer servir, amb normalitat, en l’ús de les seves funcions, qualsevol d’elles. Quan algun dels membres de les cambres no ha volgut, o no ha estat capaç —no tothom pot assolir l’excel·lència cultural i lingüística del líder del PP— d’aprendre-les, la traducció simultània s’empra igualment amb normalitat. Els exemples de Bèlgica i Suïssa són, en aquest sentit, paradigmàtics.

De la mateixa manera, tant en aquests països plurilingües normals com en d’altres —des del petit Luxemburg a l’immens Canadà— no únicament és normal que tots els documents i disposicions es redactin simultàniament en les diverses llengües de l’estat, sinó que és legalment obligatori que es faci. Una imposició legal pensada expressament per a evitar la discriminació i la indefensió dels ciutadans que tenen com a pròpia alguna de les llengües minoritàries al seu país.

És clar que en aquests països normals — o no normals, si emprem la generosa, comprensiva i tan democràtica terminologia rajoienca— això ho consideren tan i tan normal que ni tan sols s’ho plantegen. Per quin motiu tots i cadascun dels ciutadans del seu estat no haurien de poder gaudir de la possibilitat d’emprar, en una absoluta condició d’igualtat, la seva llengua pròpia quan és diferent de la majoritària?

Per tot plegat, no podem més que felicitar al gran Don Mariano per carregar-nos de raons una volta més, i convidar-nos als catalans —així com a la resta de nacions sense estat de la península encara colonitzades— a convertir-nos, per fi, en un país normal, tot separant-nos del seu tan normal i respectuós Estat espanyol.

dijous, 20 de gener del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 20 de gener del 2o11

Comparteix


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *