El govern dels millors

Una de les promeses més repetides  d’Artur Mas com a candidat la presidència fou la de formar un govern amb els millors: “Si aquesta gent és de CiU, encara millor, i si en algun lloc algú de fora de CiU està més ben preparat que algú de dins, també l’anirem a buscar.” Una vegada convertit en President era l’hora de demostrar que —ell sí— creia, de veritat, que allò que importa no són les paraules sinó els fets.

La seva primera gran decisió ja assenyalava el camí: compensar el joc de forces intern amb el nomenament d’un representant d’Unió com a nombre 2 del govern. No pas, doncs, el millor en termes absoluts, sinó el millor dins del partit germà. Autodescartat Duran i Lleida, Joana Ortega esdevenia Vicepresidenta de la Generalitat.

Seguint amb aquest principi de mantenir l’equilibri dins la coalició, la conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural anà a raure a mans de Josep M Pelegrí, que compta amb una àmplia experiència al Departament de Medi Ambient, però cap en agricultura i ramaderia. És, realment, un llicenciat en Dret el millor per aquest càrrec? Si la resposta és afirmativa, és Pelegrí el millor llicenciat en Dret de Catalunya?

Com a compensació, els tres departament més importants foren encarregats a membres de Convergència: Felip Puig (Interior), Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat) i Irene Rigau (Ensenyament). De nou, casualment, les tres millors persones del país per aquests càrrecs fonamentals eren dins del partit.

Com també ho era el nou Conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, un enginyer industrial disciplinat i amb àmplia experiència en el món de l’associacionisme. El millor candidat o, altra volta, tan sols el millor dins de CiU? Quan veurem una experimentada assistent social, llicenciada durant anys a la Universitat del Carrer, convertida en una eficaç Consellera de Benestar Social? No seria, potser, la millor en aquest àmbit?

Així doncs els “de fora de CiU”, s’han limitat a quatre. O, més aviat, a tres i mig, car Andreu Mas-Colell, Conseller d’Economia i Coneixement, ja ho havia estat d’Universitats amb un govern Pujol. Com a independents només poden considerar-s’hi el Conseller de Salut, Boi Ruiz; el d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena; el de Cultura, Ferran Mascarell; i la de Justícia, Pilar Fernández. Aquest darrers dos han estat, sens dubte, la més gran sorpresa.

El primer, per ésser un destacat militant socialista. En un país normal —i, sobretot, madur políticament— el seu coratjós nomenament hauria suposat una gran avanç i una satisfacció per a tothom. Amb major raó encara per al partit al qual pertany, que podria presumir que el millor conseller de cultura pertanyia a les seves files. A casa nostra la reacció primària ha estat la inversa: amb la seva embriaguesa anticonvergent habitual, el PSc ho ha considerat una OPA política hostil i ha obligat a Mascarell a donar-se de baixa de la seva formació. Poc importa que pugi prestar o no un servei al país, el que importa és que —des del seu encegat punt de vista— no el presta al partit!

Pilar Fernández, per haver-se mostrat, com a advocada de l’estat, partidària del nacionalisme espanyol unificador i excloent, oposant-se a la consulta independentista d’Arenys de Munt. En el recurs del qual afirmava que era il·legal perquè requeria l’autorització del “Gobierno de la nación” —un terme tan jurídicament incorrecte com políticament clarificador— i gosava comparar la “cessió de les dependències municipals” per al referèndum amb les que s’havia fet en alguna ocasió a Euskadi “per instal·lar-hi la capella ardent” d’etarres!

Pot creure, de veritat, un partit nacionalista català que ella és la millor Consellera de Justícia possible? La que millor podrà defensar Catalunya del constant i desacomplexat fustigament espanyolista i colonitzador dels Tribunals Suprem i Constitucional?

Per tot plegat, sembla evident que la promesa de formar un Govern amb els millors ha quedat seriosament aigualida —per expressar-ho amb suavitat. Amb tot cal ésser generosos i concedir-li a Artur Mas cent dies de gràcia per veure si, ja que no he estat capaç de constituir el millor govern, almenys ha escollit un govern millor…

dimecres, 5 de gener del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Comparteix


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *