L’AVE ens assenyala el camí

El sistema espanyol d’implantació de l’AVE ha posat de manifest, una vegada més, com ens errem alguns catalans i catalanes en considerar que l’única opció de supervivència del nostre país exigeix, inevitablement, que disposem d’un estat propi dins la Unió Europea. Al mateix temps, ha demostrat que tenen raó tots aquells que —encapçalats per Mario Vargas Llosa— afirmen que la innegable superioritat, universalitat i modernitat de l’estat espanyol es basa en haver deixat enrere el llast del nacionalisme.

Certament, l’equilibrat, eficaç, pràctic i, sobretot, sensat teixit de l’AVE evidencia que el nacionalisme espanyol no existeix. A qui se li podria acudir negar que el calendari d’implementació de tren alta velocitat espanyola no respon a uns criteris exclusivament objectius, que cerquen la seva màxima eficàcia i utilitat? Que, en cap cas, s’han deixat contaminar pel sempre malèvol, encegador i contraproduent nacionalisme?

Només cal donar un cop d’un al mapa d’eixos viaris espanyols d’alta velocitat per prendre’n consciència: res li convé més a la indústria productiva —amb major raó, encara, en època de crisi— que una distribució centralista i aïllacionista, orientada estat endins i donant l’esquena a Europa! Per quina raó l’empresariat espanyol —que, tal i com quedà palès en el cas de la frustrada OPA de Gas Natural a Endesa, és tan poc nacionalista com la resta dels seus compatriotes— hauria de tenir interès en disposar d’un mitjà de transport que li permetés connectar fàcilment i ràpida amb Europa, si pot vendre de cara endins?

Al cap i a la fi, de la mateixa manera que la lengua comuna, natural i universal és l’espanyola, el mercat natural de l’empresa espanyola és el de la península ibèrica, no pas el de la Unió Europea. Una Unió Europea sempre sospitosa de seguir afavorint Alemanya i França, les dues grans potències històricament rivals de l’Imperio espanyol. Per quin motiu haurien de preferir un mercat potencial de 500 milions de compradors en comptes d’un de 46? Simplement perquè podrien vendre molt més, produir molt més, guanyar molt més i sortir molt abans de la crisi?

On vas a parar, enlloc de poder transportar els seus productes veloçment cap a Europa, és preferible que els pugui fer arribar a Sevilla, Màlaga, Valladolid, Barcelona, València o Albacete! O, encara millor —ja que el transport a alta velocitat de mercaderies no concedeix prestigi a l’estat que el construeix ni li permet fanfarronejar— per què no prioritzat el transport de viatgers (d’alt standing) entre províncies espanyoles en comptes d’unes connexions més ràpides i eficaces per als productes empresarials?

No es d’estranyar que la Unió Europea (el principal finançador de les vies fèrries d’alta velocitat) hagi felicitat el govern espanyol per la seva intel·ligentíssima gestió de les prioritats de l’AVE. Ben segur que la inversió en infraestructures intra-espanyoles viàries d’alta velocitat per a passatgers sempre acabarà essent més assenyades, útils i eficaces —i, el que és important, més amortitzable per al contribuent i rendible per a la indústria— que no pas aquella que permetés la circulació i venda més ràpida i eficient de les mercaderies produïdes…

D’això se’n diu, sens dubte, nacionalisme —perdó, constitucionalisme— ben entès! Els catalans i catalanes faríem bé d’aprendre’n.

dimecres, 22 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *