Trois femmes puissantes, Marie Ndiaye

Com a lector poques alegries hi pot haver majors que fer una descoberta literària. Quina joia més exquisida descobrir, per casualitat, tot passant, una obra o un autor o autora que ens captivi i ens submergeixi en la màgica delicadesa de la seva escriptura. Que ens corprengui i ens faci acompanyar-la al seu món personal, sovint més real i viu que la mateixa vida quotidiana de cada dia. Que aconsegueixi, amb les seves paraules, transportar-nos més enllà de nosaltres i convertir la il·lusió de la ficció en una delitosa aventura compartida.

Continuant el meu voluntari periple per l’oceà tan inconegut de les lletres franceses,tot vagarejant per la Biblioteca Central de Terrassa, em van cridar l’atenció un parell de volums que hi tenien exposats. El primer, Poesía, de Pierre de Ronsard. Una antologia bilingüe francès-espanyol d’aquest poeta de quatre-cents anys enrere publicada per l’editorial Pretextos. Una edició que permet —sobretot si s’opta per llegir els poemes en el seu idioma original— evidenciar que Ronsard, tot i els seus excessos, no tan sols fou l’autor de l’immortal sonet que arrenca amb aquests paraules: «Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,» i fineix amb un parell de versos inoblidables: «Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain: /Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie

El segon, Trois femmes puissantes, de Marie Ndiaye, Éditions Gallimard, 2oo9. (Publicat en català per Quaderns Crema, Tres dones fortes, 2o1o) Un llibre que va rebre el prestigiós Prix Goncourt de l’any passat i que m’era tan desconegut com la seva escriptora. L’interès que m’ha desvetllat la seva lectura m’ha permès saber que té ja una obra important al seu darrera. I que amb anterioritat ja havia rebut un altre dels més reconeguts guardons literaris francesos, el Prix Femina de l’any 2oo1, per la seva novel·la Rosie Carpe.

En el cas present, el volum es compon de tres narracions: la primera protagonitzada per Norah, la segona per Rudy Descas; la tercera per Khady Demba. Malgrat el títol, doncs, dues dones i un home: Rudy. Però un home obsessionat i condicionat del tot per Fanta, la seva dona. O potser seria millor dir que per dues, car l’omnipresent figura de la mare, com una ombra allargassada i feixuga, el persegueix i l’engavanya constantment com si algun vell déu grec li hagués imposat un càstig implacable per la seva insolència.

No obstant això, el que més sorprèn del llibre no són pas els arguments de les tres narracions, tot i la seva pregonesa i vitalitat, sinó la seva escriptura. La prosa de Ndiaye podríem assajar de definir-la de moltes maneres (precisa, incisiva, directa, poc afectada, defugint cultismes, quotidiana, propera…) però ben segur que no pas com a senzilla. Les seves frases, d’un cert regust proustià, són llargues, inacabables, quasi eternes.

Flueixen —o, més aviat, semblen fluir; car la feina de redacció que hi ha al seu darrera ha d’ésser àrdua— com un riu, en plena llibertat. Brollen directament del pensament dels protagonistes,, amb la força i l’empenta de l’espontaneïtat, de la naturalitat i, per què no dir-ho, de la veritat. De la veritat de la ficció, si se’m permet l’oxímoron. D’aquesta veritat profunda que el geni de l’escriptora ha assolit a convertir en més real —i creïble— que la vida mateixa.

Si sovint és diu que “la realitat és més increïble que la ficció”, en aquest cas Ndiaye ha aconseguit el miracle literari d’invertir la situació: la realitat de la ficció és més real que la realitat mateixa. En un tour de force literari magistral l’escriptora ha reeixit a traspassar les barreres invisibles que separen el món real de la invenció artística. Els seus personatges —Norah, Rudy, Fanta, Khady, però també els que els envolten (i conformen): el pare de Nora, Sony, la mare de Rudy, Manille, el marit de Khady, Lamine…—, no només deixen petja en l’ànim del lector sinó que, com les escultures de Praxíteles o de Michelangelo, han estat beneïdes amb el do de la vida. Més que personatges, són persones. Persones com nosaltres, que ens obren el seu cor a través de la hipnòtica i subjugadora prosa de Ndiaye.

Amb la seva tan acurada i aprofundida creació assoleix el repte de donar vida als seus personatges, de concedir-los relleu més enllà del paper que els acull, esdevenint quasi més persones de carn i ossos que no pas personatges. Personatges que ens fa la impressió que ens podríem trobar avui mateix al carrer, caminant al nostre costat. Més encara que, si es donessin determinades circumstàncies, podríem ésser nosaltres mateixos.

Transcric un paràgraf prou explícit de la seva esponerosa i exquisida escriptura:

«Et la première fois peut-être despuis quelques annés qu’il était mort, alhors qu’elle courait à demi sur le boulevard, haletante, les orteils recroquevillés au bout de ses tongs pour les garder aux pieds, alhors qu’elle sentait sur son front la chaleur encore clémente du ciiel bleu, qu’elle entendait crier les choucas dans leur colère d’éternels affamés et qu’elle distinguait en boudure de son champ de vision les points sombres, innombrables, de leurs rondes saccadées, pour la prémiere fois depuis si longtemps qu’il était mort son mari lui manqua, lui, cet homme-là, précisément pour ce qu’il avait été.»

divendres, 12 de novembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1010177596816

Comparteix

?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *