Llançant llast, Rodríguez Zapatero?

La renovació —o teòrica renovació— del govern del gran i inimitable Rodríguez Zapatero ha posat de manifest, una vegada més, que la seva innovadora manera d’entendre i de fer política no té parangó en cap altra banda del món.

Seguint el tarannà que l’ha caracteritzat des que va assolir la presidència, s’ha mantingut fidel a les seves paraules i a les seves promeses. Un parell de dies abans havia assegurat que no tenia cap intenció d’introduir canvis al seu govern. La qual cosa provocà, que, sense cap necessitat d’haver de recórrer a les hemeroteques, tothom ho tingués clar: no trigarien a rodar caps! Fent seu l’eslògan del PSC, no pot ésser més evident que per ell els fets ho són tot; i les paraules res!

Una altra vegada ha posat de manifest que, en la millor tradició aznariana, tant al PSOE com al govern espanyol l’únic que mana és ell. Que ell és el messies del socialisme i ningú més. I ho ha fet donant un cop damunt la taula just quan alguns ho posaven en dubte, després d’ésser derrotada Trinidad Jiménez, la seva candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid.

Per tal d’evitar que d’altres puguin plantejar-se seguir el reeixit exemple del rebel —desafecte, en termes montillans— Tomás Gómez, ha decidit llançar per la borda aquells que li pensava que, per un motiu o altre, li podien fer ombra. Començant per la Vicepresidenta Primera, Fernández de la Vega. Com a premi per haver-lo servit tan bé i haver-li protegit les espatlles durant tant de temps, donant la cara quan ell preferia esperar que passés la tempesta, l’ha deixat sense vicepresidència i sense ministeri. No fos cas que es produís un motí i l’atribolada i neguitosa tripulació socialista cregués que seria preferible que la segona de bord substituís el capità.

Al mateix temps, ha aprofitat per resituar els socialistes catalans al lloc que els correspon. En primer lloc, donant un cop d’atenció a Carme Chacón, privant-la de substituir Fernández de la Vega en la vicepresidència que ocupava, quan la majoria d’analistes la consideraven la màxima candidata. Sembla que la seva vergonyosa renúncia a defensar l’estatut no ha produït els rèdits que ella n’esperava. I en segon, alliberant-se de Celestino Corbacho i cedint-lo com un regal enverinat a José Montilla.

Potser creu que l’única manera de recobrar la confiança dels tan decebuts electors  espanyols és deixant caure el llast català del seu govern abans que el seu globus inflat de promeses toqui terra!

dissabte, 23 d’octubre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1010177596816

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *