Joan Saura, okupes i presumpció d’innocència

A l’ínclit i infal·lible Joan Saura se li ha criticat a bastament la seva actuació al llarg de la jornada de vaga del 29 de setembre, sobretot per la seva decisió —que d’entrada no pot resultar més incomprensible— de fer-la coincidir amb el desallotjament de l’edifici ocupat de Banesto. S’entén que les forces de seguretat no ho haguessin pogut fer abans perquè no comptaven amb l’autorització judicial pertinent. Però —i heus ací el quid de la qüestió— de veritat resultava del tot imprescindible dur-la a terme el mateix dia? No es podria haver fet l’endemà, per exemple?

En la seva declaració posterior va justificar-ho amb les següents paraules: «I ahir es produeix el desallotjament no per la ocupació sinó perquè ahir aquest edifici es converteix en el refugi de persones que entren i surten però que estan fent il·lícits penals. Per tant la desocupació d’ahir no té res a veure, diguem-ne, amb el fet de la ocupació, sinó que la desocupació d’ahir té a veure amb que el fet de que aquest edifici es converteix, mitjançant les informacions que tenim, mitjançant l’actitud i la visibilitat dels Mossos d’Esquadra, en definitiva en un centre operatiu que fustiga als Mossos d’Esquadra i que en definitiva fa il·lícits penals. (…) I en definitiva el jutge ens va dir (…) que fonamentéssim posteriorment la nostra actitud.»

Paraules que, més que no pas aclarir la qüestió, han generat noves i preocupants ombres. Cal reconèixer que el Conseller d’Interior ha sabut adaptar-se i emmotllar-se perfectament al seu càrrec. Tant que esdevé pràcticament impossible d’imaginar que la persona que l’ostenta és, al mateix temps, el President d’ICV. I, menys encara, aquell antic i infatigable lluitador pels drets humans i les llibertats públiques que es postulava sempre com a defensor de les minories i els desprotegits. D’aquells que les forces de dreta definien com a “incívics” i com a utòpics lluitadors per “causes perdudes”.

Amb una dialèctica maniqueista, unilateral i uniformitzadora més pròpia d’un Ministro del Interior dels vells temps que no pas d’un Conseller democràtic —i no diguem, ja, d’esquerres…— no podia mostrar-se més diàfan en afirmar que a l’edifici okupat de Banesto hi “entren i (en) surten” persones que “estan fent il·lícits penals”. Persones a les quals, segons aquest Joan Saura Conseller d’Interior convertit en martell d’heretges i d’elements antisitema, no els és d’aplicació la presumpció d’innocència.

La seva declaració fou contundent: s’estaven fent “il·lícits penals”. Tan greus, evident i incontrovertibles que no era necessari precisar que eren “presumptes”! Les persones —totes?, la majoria?, algunes?— que entraven i sortien de l’edifici okupat de Banesto realitzaven “il·lícits penals” no pas presumptes, teòrics o suposats, sinó reals, inqüestionables i indiscutibles. Il·lícits penals basats exclusivament en “les informacions” i la “visibilitat” dels Mossos d’Esquadra.

Dades que per al Conseller d’Interior no eren pas “presumptes”, “relatives” o “subjectives” sinó que es convertien en “fets provats” sense cap gènere de dubtes, quasi en “causa jutjada”. Tant és així que els detinguts en el desallotjament segurament no caldrà que passin a disposició judicial… N’hi haurà prou amb que sigui el mateix Departament qui decideixi quina és la pena privativa de llibertat que correspon als seus inqüestionables “il·lícits penals”!

Si Joan Saura considerà que el terme “presumpte” era prescindible, perquè no ha de poder-ho ésser un pur formulisme judicial?

diumenge, 3 d’octubre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Safe Creative #1006296698753

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 3 d’octubre del 2o1o

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *