setembre, 2010&#58;

Faula del bou i el brau (Corridas i correbous)

set 24th, 2010

by .

Hi havia una vegada, en un país molt i molt llunyà, perfilat per les muntanyes a una banda i per la mar a l’altra, un bou i un brau que eren amics des de ben infants. Tot i que s’havien criat junts la vida els havia separats. L’un anà a parar a la Gran Ciutat, la capital del regne. L’altre, a les Terres del Sud —també anomenades Terres del Gebre pel seu clima humit.

Un bon dia es trobaren. El brau, li explicà al seu amic que estaven d’enhorabona, ja que el dilecte Consell de Savis del monarca, després dels més aprofundits estudis havien arribat a la eminent conclusió que “Els animals són éssers vius dotats de sensibilitat física i psíquica, i també de moviment voluntari, els quals han de rebre el tracte que, atenent bàsicament les necessitats etològiques, en procuri el benestar.”

—Certament —no pogué evitar de respondre-li el bou, amb sornegueria—, cal estar dotat d’una intel·ligència indiscutiblement fora de mida, per determinar que els animals som “éssers vius”, que tenim “sensibilitat física” i “moviment voluntari”! Qui podria pensar, només veient-nos, que som vius, que tenim sensibilitat i ens movem per nosaltres mateixos?

— Però això no és tot… —prosseguia el brau—, també han decidit prohibir per llei que als animals se’ns pugui “maltractar, agredir físicament o sotmetre’ns a qualsevol altra pràctica que ens produeixi sofriments o danys físics o psicològics.” Sens dubte som afortunats en viure en un dels països més avançats del Vell Continent! Un d’aquells on el seny i el raonament s’imposen a la brutalitat i a la irracionalitat dels costums i tradicions…

—Això significa, bon amic —li demanà el bou—, que ja no haurem de patir mai més, com ho hem fet des de fa tant de temps, davant la possibilitat que els humans del regne converteixin el nostre sofriment en un espectacle?

—Per descomptat! Com pots pensar que els homes, aquests animals superiors, els únics que estan dotats de racionalitat, poguessin ésser tan incoherents com per impedir el maltracte als animals però permetre aquests espectacles tan denigrants on les pobres bèsties som vilment escarnides i torturades, i fins i tot mortes, tan sols per acontentar uns quants espectadors? La llei ho diu ben clar: “Es prohibeix l’ús d’animals en baralles i en espectacles o d’altres activitats si els poden ocasionar sofriment o poden ser objecte de burles o tractaments antinaturals, o bé si poden ferir la sensibilitat de les persones que els contemplen.”

—Ja era hora! Per fi han demostrat la seva superioritat espiritual! Al·leluia! Tu, que vius a la Gran Ciutat, ja no hauràs de témer que la teva vida acabi tot d’una en una cursa de braus…

—I tant que no…! Fins fa no pas gaire, una excepció permetia les corridas, però, afortunadament, el Consell de Savis rectifica i, des de fa un parell de mesos, la llei prohibeix, també, “Les corrides de toros i els espectacles amb toros que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de les sorts de la pica, de les banderilles i de l’estoc, i també els espectacles taurins de qualsevol modalitat que tinguin lloc dins o fora de les places de toros...”

—Quanta raó tens: quin goig, viure en un regne civilitzat, on es prohibeixen les curses de braus i els correbous…

—Ehem…, Ehem… —balbucejava el brau— em temo que els correbous no… Pel que sembla, el Consell de Savis ha determinat que en ells no s’hi ocasiona “sofriment” ni els bous sou “objecte de burles o tractaments antinaturals”. Ni tan sols en la modalitat del “bou embolat” on, segons la Preposició de Llei recentment aprovada, se us deixa anar “en una plaça o carrers tancats” col·locant-vos “una estructura metàl·lica a cada banya, i dues boles amb foc a la seva part superior”.

—Bravo per la coherència del Consell de Savis! —exclamava el bou— I per quina raó les corridas es prohibeixen i els correbous no?

—Segons el seu criteri excels i infal·lible, perquè en un cas el teòric espectacle comporta la mort de l’animal i en l’altre no…

—Que no saben que el patiment en ocasions pot ésser pitjor que la mort? I encara gosen denominar-se homo sapiens?

divendres, 24 de setembre del mmx

(No) deixeu que els electors vinguin a mi!

set 19th, 2010

by .

En finir un dels períodes més obscurs de la nostra història recent milers i milers de ciutadans sortiren al carrer reclamant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Transcorreguts trenta anys llargs ens adonem que l’amnistia s’aplicà més als botxins que no pas a les víctimes, i que el tan desitjat estatut, per més que el renovem, no passa d’ésser més d’autonosuya que no pas d’autonomia: una concessió grandiosa de Sa Excel·lentíssima Majestat, l’Estat espanyol.

Pel que es refereix a la llibertat —l’eix vertebrador de qualsevol democràcia o sistema participatiu que en pretengui la denominació— ja fa temps que es quedà en potència i no pas en acte, per usar termes aristotèlics. Tan sols som lliures de decidir el que ens deixen decidir i únicament quan ens ho permeten. Per quina raó hauríem de gaudir de la llibertat de decidir si els espanyols ja fa temps que vam decidir per nosaltres?

Sortosament, Catalunya és diferent. S’emmiralla en les democràcies europees més consolidades i n’exporta els seus fonaments participatius. Entre ells, dos de bàsics i ineludibles: la llibertat d’expressió i la de manifestació. Amb major motiu, és clar, quan al Govern el dirigeixen formacions d’esquerra, algunes de les conselleries del qual són encapçalades —com no— per l’esquerra de debò de Joan Saura. Aquella esquerra de veritat que mai no oblida els seus orígens ni els seus principis. Orígens que alguns irresponsables situen el l’estalinisme.

Ho ha palesat altra vegada la genial innovació del Departament d’Interior d’instaurar un “perímetre de seguretat” de 300 metres al voltant de l’estàtua de Rafael Casanova l’Onze de Setembre. Un perímetre protegit i aïllat on només hi podien accedir els que tenien acreditació. Una idea que no podia ésser més enraonada, ja que són evidents els gravíssims i lesius perills per a la “seguretat” que suposaven els quatre exaltats que xiulaven, escridassaven o insultaven els nostres representants polítics en el moment de fer la seva ofrena. Almenys tant com l’estel·lada que lluïa el monument, retirada també per “seguretat”.

I més quan alguns dels esvalotadors —o “agitadors professionals”, en la terminologia d’ICV tripartita— es dedicaven a posar en risc la salut i la seguretat pública en gosar xiular la interpretació dels Segadors. Una situació que Josep-Lluís Carod Rovira ja definia l’any passat com a “deplorable”. Amb tot, a aquests energúmens —que practiquen allò que l’infal·lible PP qualificava de “kale borroka” o “terrorisme de baixa intensitat”— perquè Interior, en comptes de limitar-se a allunyar-nos, no els envia a l’Audiencia Nacional, com va fer amb aquells satànics antipàtries que presumptament cremaven banderes espanyoles o retrats borbònics?

En qualsevol cas, felicitem a Joan Saura per la iniciativa de separar els representants polítics i els seus representats, no fos cas que algú es cregui que tots som al mateix nivell. Ja ho advertia George Orwell a Animal Farm: «All animals are equal but some animals are more equal than others» (Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres). Amb major raó en la seva triple condició de Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació… En enllestir la legislatura, podrà afirmar, cofoi, que ha complert més que satisfactòriament amb allò que el Montilla m’ha demanat: fomentar la participació ciutadana… únicament i exclusiva cada quatre anys! I, si pot ésser, en diumenge amb partit Barça-Madrid.

Perquè després diguin que els polítics cada dia són més allunyats de la ciutadania…

diumenge, 19 de setembre del mmx

Publicat a Tribuna.cat, el 20 de setembre del 2o1o

Afectes i desafectes

set 17th, 2010

by .

En el seu teòric missatge institucional de l’Onze de setembre —més propi d’un dirigent no ja del PSc, sinó del PsoE— José Montilla ens convidava als catalans i catalanes a recobrar “el sentiment d’afecte” amb l’estat espanyol “i les seves institucions” que el Tribunal Constitucional “havia malmès”. Ho feia plagiant literalment part del text de la carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya que ell mateix els havia enviat dies abans. Tot sembla indicar que el redactor d’ambdós textos va voler començar la festivitat de la Diada abans d’hora…

Tanmateix, aquesta duplicitat no superaria el nivell de l’anècdota —més quan, al cap i a la fi, en la seva campanya electoral prometé “fets i no paraules”— si no fos per les connotacions que una tal insistència revelen. En un país normal, hom entén que els polítics, i més quan es presenten a les eleccions al seu Parlament, el primer en que han de pensar és en defensar els interessos de la seva terra, posant-los per davant de qualssevol altres. Amb major raó quan es forma part del Govern. I no diguem, ja, quan se’l dirigeix.

Per contra, la visió de Montilla és exactament la contrària: la seva prioritat no és pas defensar la nació catalana —que els magistrats del Tribunal Constitucional, escollits interessadament pel seu partit i el PP, convertiren en paper d’estrassa— sinó l’única, gran i lliure nació espanyola! En comptes d’incentivar-nos a recobrar la dignitat i la consciència que com a poble ens mereixem, a mostrar-nos ferms quan ens ataquen, a viure dempeus quan pretenen agenollar-nos, el secretari general del PSc ens recomana recobrar “el sentiment d’afecte (…) en relació amb Espanya”.

Assegura que la pèrdua d’aquest afecte que sentien “molts milers de catalans” vers l’estat espanyol és “una situació gens positiva que ens hem d’esforçar per superar”. Des del seu punt de vista regional, la “situació gens positiva” —els assessors montillans saben bé que cal defugir termes amb denotacions negatives— que patim no ve provocada per la indignant, ofensiva i humiliant mutilació que l’estat espanyol i les seves institucions han infringit a l’Estatut, convertint-lo quasi en paper mullat, sinó per la pèrdua d’afecte envers la madre patria que ha produït.

Que un restrictiu, unitarista i limitador Tribunal Constitucional hagi dictaminat que no som una nació, que el català no és “jurídicament exigible”, que els nostres drets històric tenen només un pur caràcter ornamental, i que no tenim cap mena de capacitat decisòria no és rellevant, ni provoca una “situació gens positiva”… El que la provoca és que “molts milers de catalans” hagin perdut l’afecte per l’estat espanyol com a conseqüència d’aquests petits retocs, d’aquest 10 % insignificant del text estatutari que Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya¸indicà que s’havien limitat a retallar!

Estenem, doncs, de nou ponts de diàleg amb l’estat espanyol, per més que les seves institucions hagin dinamitat els que fa 35 anys hem procurat anar bastint! Seguim dialogant amb aquells que només monologuen! Seguim esforçant-nos, com proposa José Montilla, en superar aquesta “situació gens positiva” mostrant el nostre afecte per aquells que no ens volen tal com som sinó tal com són ells —i voldrien que fóssim.

No fos cas que, comprensius i generosos com són, ens vulguin considerar altra vegada desafectos a la Unidad de destino en lo universal espanyola! O el que és el mateix, a aquesta integritat territorial que les Forces Armades espanyoles tenen la missió de garantir.

divendres, 17 de setembre del mmx

Publicat al Diari de Terrassa, el 21 de setembre del 2o1o

Hem de celebrar l’Onze de setembre?

set 11th, 2010

by .

En un dia com el d’avui any rere any els catalans i catalanes ens veiem obligats a fer-nos la mateixa pregunta: hem de celebrar l’Onze de setembre? Quina era la voluntat del primer Parlament de la nostra història potsfranquista en convertir l’Onze de setembre en festiu? Més encara, quina fou la idea de fons que decidí als nostres parlamentaris de fa trenta anys dedicar la primera llei de la Generalitat recobrada a aquesta qüestió?

Vist des d’ara, no té cap explicació, ja que si bé els darrers governs Pujol ja havien anat apaivagant el sentit de l’Onze de setembre, els dos Tripartits consecutius s’han encarregat d’esborrar-lo del tot. Fins a tal punt que, si analitzem els actes institucionals que s’han celebrat al llarg del dia d’avui, resulta impossible deduir què fou el que s’esdevingué al nostre país avui fa 296 anys! O, per dir-ho més exactament, la impressió no pot ésser altra que la que celebrem la més gran victòria de la nostra història!

Amb major raó quan José Montilla aprofita el seu missatge propagandístic —perdó, institucional— de la Diada per assegurar que ara (després que els submisos sicaris judicials de l’estat espanyol ens hagin confirmat que ni ens volen ni mai ens voldran com som i volem ésser) el que cal és que “les forces polítiques, econòmiques i socials” concentrin la seva “intel·ligència i força a millorar les polítiques educatives, culturals, industrials, d’atenció sociosanitària o d’equilibri mediambiental”.

O el que és el mateix: a mostrar el nostre orgull de seguir avançant a rècules i agenollats, besant les botes d’aquells que trepitgen els nostres drets, les nostres legítimes aspiracions i els nostres sentiments. Montilla, de manera òbviament messiànica, visionària i temerària, afirmant que “interpreta el sentir de la majoria (…) dels homes i dones de Catalunya” ens convida a recobrar “l’afecte” per aquells que ens humilien. Una visió més pròpia del Nou Testament —“Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra” (Mt, 5,39)— que no pas del càrrec institucional que teòricament representa. Perquè després alguns diguin que les esquerres són cremaciris sense esperit cristià!

Confiem que no apliqui el mateix raser pel que es refereix a la violència domèstica, recomanant a la dona que rep una agressió de la seva parella que s’esforci a recobrar “l’afecte” per aquell que l’ha maltractada, tractant de refer els llaços indissolubles del matrimoni, en comptes d’alliberar-se d’aquell jou nefast que l’ofega i la menysprea, independitzant-se i cercant un nou lloc on pugui viure amb dignitat.

Montilla, com a bon escolanet del PSOE, pretén exactament el mateix: no tan sols obligar-nos a seguir convivint amb aquells que mai no ens han entès —i no diguem sentit afecte per nosaltres— sinó que han convertit el maltracte a Catalunya com el principal dels seus esports nacionals. Res d’alliberar-nos dels que ens asfixien: a l’inrevés, besem-los les mans i mostrem-nos agraïts.

Ens convida a deixar de banda qualsevol reivindicació o defensa identitària, que ens permeti anar amb el cap ben alt i subsistir com el que som, una nació. Una nació a la qual la feina conjunta de les institucions espanyoles no tan sols li neguen el dret a decidir —inalienable i irrenunciable— sinó, el que encara és més greu, el mateix dret a existir. A existir com el que som i volem ésser! El que som i no pas el que els espanyols voldrien que fóssim: una pura, simple, folklòrica i simpàtica peculiaritat regional més!

Per tot plegat —abans que Catalunya acabi naufragant irremissiblement en aquesta mar de confusió que pretén aigualir-nos com a poble, diluir la nostra identitat i harmonitzar-nos amb l’unitarisme espanyol, sempre tan universal, comprensiu i generós— potser convé recordar el redactat d’aquella llei primera. Un text que donava sentit, raó i fonament a la voluntat de convertir l’Onze de setembre en la nostra Diada:

«LLEI 1/1980, de 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’onze de setembre:

El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d’autogovern.

Passa, també, per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s’identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional.

D’entre aquests símbols, destaca l’existència d’un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur.

El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l’onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional.

Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit.»

dissabte, 11 de setembre del mmx

Sylvia, Leonard Michael

set 9th, 2010

by .

Els anys seixanta foren els de les convulsions, dels grans canvis, dels times are changing dylanians. Els que es proposaven capgirar el món com si fos un mitjó. Anys en que la joventut descobrí l’aroma de la rebel·lia i el tast de la llibertat. Del triomf de la voluntat, de l’home nou, d’ésser allò que volien ésser i no pas allò que els seus pares tenien pensat per a ells. Anys gloriosos —i permanentment enyorats— en que la joventut, després de tants i tants segles a l’ombra, esdevingué una classe social.

La joventut estava disposada a agafar, d’una vegada per totes, el timó de la seva vida i d’avançar amb les ales esbatanades per l’oceà de la llibertat de l’existència. Malauradament, n’hi hagué molts que, més que navegar, naufragaren en aquesta mar immensa de la llibertat: foren engolit per un tifó furiós de sexe, drogues i rock and roll. Sobretot de les drogues, que prengué el governall de les seves naus desorientades.

Tal i com ja havia demostrat feia segles Ícar, desafiar els consells dels pares no sempre resulta beneficiós. Per volar, cal que algú t’ensenyi a fer servir les ales. Potser fou aquell imprudent i arrauxat jove grec el primer que constatà que la immensitat de la llibertat absoluta pot provocar vertigen. La joventut dels seixanta també hagueren d’aprendre que ningú no neix ensenyat. I que l’aprenentatge no acostuma a resultar fàcil: els que no en foren capaços potser no s’ enfonsaren a l’Egeu, com el fill de Dèdal, però si que es quedaren pel camí.

Un camí que precisament havia donat lloc uns anys abans a una de les obres més valorades —des del meu modest punt de vista, injustament— de l’anomenada Beat Generation: On the road (A la carretera), de Jack Kerouac. Una novel·la que reflectia, amb un estil directe i espontani —que amb el temps l’ha perjudicat més que beneficiat— aquells temps de nomadisme i de voluntat de canvi, d’enfrontament i ruptura amb el món rutinari que els havien legat els seus pares. Un llibre d’excessos que pretén descriure una època caracteritzada pels excessos.

Just a l’altra banda se situa Sylvia, de Leonard Michaels, un autor quasi desconegut al nostre país que Viena Edicions ha tingut l’encert d’incorporar al seu catàleg. La novel·la se submergeix exactament en el mateix moment històric arrauxat i incontenible dels autors de la beat generation però des d’un angle i emprant un estil literari del tot oposat. Tot i que el seu ritme segueix essent ràpid, allunyat de la morositat proustiana, per exemple, la sotmet a les conveniències de la seva narració. La fugacitat i l’espontaneïtat —que massa sovint deriva en precipitació— de Kerouac es substituïda per una velocitat pausada, si se’m permet la gosadia de l’oxímoron.

El seu és un ritme veloç amarat de calma, d’una serenor quasi melancòlica. D’una introspecció, lúcida, més anímica o espiritual que no pas analítica. La imponent maregassa de sexe, drogues i destrucció que compartí l’autor amb la Sylvia que dóna títol a l’obra en seu intent de capbussar-se en l’oceà convuls d’experimentació, de coneixement i de reconeixement dels anys seixanta Michaels ens els descriu amb un pols ferm i segur, contingut.

Segurament hi ha ajudat força que no redactà l’obra quan es produïren els esdeveniments, sinó al cap de molts anys, quan el pas del temps havia anat esmussant les arestes dels seus records i de la seva aflicció. En certa manera, la memòria ha permès transformar en lírics, gairebé en poètics, aquells anys que Kerouac, Burroughs i Ginsberg convertiren en una exaltació, en una enfollida devoció. Ha convertit l’aspror i l’agror d’uns temps difícils en material literàriament sensible.

Parafrasejant i modificant un xic el sentit de l’inici de l’Anna Karenina del genial Tolstoi, podríem dir que Sylvia evidencia que “Tots els matrimonis infeliços s’assemblen; però cadascun d’ells és infeliç a la seva manera”. Un infortuni que la vellutada prosa de Michaels aconsegueix el miracle de convertir no tan sols en acceptable sinó fins i tot en agradosa. Una prosa senzilla, gens afectada, que flueix suaument i ens permet viure una estada a l’infern des de dins sense sortir-ne gens escaldats. Més encara, fent que arribem a sentir-ne fins i tot una certa enyorança.

I el que és més important, ens referma en una idea que hauria de constituir la nostra brúixola com a lectors i guiar-nos sempre: un escriptor, per damunt de tot, el que ha de saber és escriure! Un principi que hauria d’ésser evident, però que sembla que alguns autors obliden amb massa facilitat. Per més que l’argument hi compta, i força, la literatura hauria d’ésser sempre més forma que no pas fons. Més com que no pas què. En el cas de Sylvia, la seva prosa no només ens captiva, sinó que esdevé addictiva: ens convida no tan sols a llegir-la sense pauses, sinó també a rellegir-la. A llegir-la amb un llapis a la mà i a assaborir-la en noves lectures.

Això sí, només apta —i recomanable— per aquells que no creguin que una història d’amor ha d’acabar, forçosament, com una pel·lícula de Hollywod. Per aquells que l’amor —i el desamor— és un pedaç més de la vida. Un pedaç o, a voltes, un estrip.

Transcric tot seguit una mostra innegable del caràcter addictiu de la seva sàvia i precisa manera de narrar. Un extret breu que, segons el meu parer, podria constituir perfectament una narració curta autònoma de gran exquisidesa:

«L’habitació era en una casa plena de coses feixugues i impassibles cobertes amb llençols blancs. Les persianes estaven abaixades; les portes, tancades, tot defensant-se de la llum i de l’aire fresc. Hi vivia un home d’uns seixanta anys que lliscava entre embalums i ombres. No feia servir pràcticament res, pel que es veia, i ho mantenia tot inalterat, amagat, com si esperés la tornada del veritable hoste de la casa per treure els llençols, utilitzar els mobles, viure-hi. Se’m va acudir que algú que li era proper havia mort i que la vida de l’home també s’havia aturat, o que temia terriblement la mort i per això s’havia sotmès a aquesta condició fantasmagòricament reduïda, utilitzava cada cop menys coses, no canviava res, es movia només entre les ombres. No era culpable d’estar en aquesta món. Com que no existia, no moriria mai.»

dijous, 9 de setembre del mmx

Els dies difícils, Maria Mercè Roca

set 5th, 2010

by .

Llegir un llibre que t’agradi, un llibre que realment t’agradi, sempre és una sort i un privilegi. Amb major raó quan la major part de les lectures de l’estiu —segurament l’època de l’any més propícia per la literatura— no t’han fet el pes. Algunes per excés (per haver pretès estirar més el braç que la màniga) o per defecte (per oferir poc més que un fil argumental agafat pels pèls).

Un exemple, que paradoxalment podria formar part dels dos grups esmentats, recollint els defectes d’ambdós i negligint les seves possibles virtuts, és Una volta de rosca, de Henry James. Una d’aquelles narracions o novel·les curtes canòniques que sovint es presenten com a imprescindibles però que, almenys segons el meu parer, no és més que un enorme no-res inflat de vanitat escrit amb un llenguatge barroc i feixuc.

Precisament tot el contrari d’Els dies difícils, de Maria Mercè Roca. Una obra rodona —o quasi, com veurem més endavant—, plena de sensibilitat, d’encís i de vida. Una preciosa i precisa novel·la, escrita amb un llenguatge planer i ric a la vegada, que et retorna el gust de la lectura. Una obra d’entrada modesta que ben segur que no formarà part de cap cànon literari, i menys encara de cap d’universal o estranger, però que sens dubte pots recomanar a qualsevol reduint quasi a zero el risc d’errar-te en l’elecció.

No és, per descomptat, cap sorpresa. L’autora és, per mèrits propis, una de les tres o quatre millors novel·listes —i en aquest cas no faig distincions de gènere, malgrat usar el femení— de les nostres lletres. De fet, n’hi hauria ben bé prou amb una sola de les seves obres (Cames de seda) per atribuir-li aquesta posició de capdavantera.

Si algun detall específic caracteritza per damunt d’altres consideracions les novel·les de Maria Mercè Roca és el de la insostenible gravetat de la lleugeresa: les seves obres no acostumen a ésser excessivament generoses pel que a la quantitat de pàgines es refereix, però mai no són simples, esquemàtiques o poc elaborades. Els seus personatges no són gens plans ni d’una sola peça. A la inversa, no poden ésser més plens ni amb una personalitat, una vida i un caràcter més ben definits i justificats.

En el cas concret d’Els dies difícils, als lectors ens resultarà complicat oblidar-nos d’un personatge tan complet, real i contradictori —conformat per aquella confusa i inextricable mescla d’ombres i llums que conformen el trencaclosques de la nostra personalitat— com el de la Joana. El seu record ens acompanyarà una vegada haguem clos la darrera pàgina de la novel·la.

Novel·la a la qual només he estat capaç de trobar-hi un gran però, això sí, un de prou important: un final massa simple, massa perfecte, poc coherentment i innecessariament feliç, segons el meu parer, que posa en perill la resta de les seves innegables virtuts. Un final que sembla no escaure gens a l’obra que culmina. Com si es tractés d’un vestit fet a mida… per un altre personatge!

Això no obstant, aquest final tan poc conseqüent amb la mateixa obra, no aconsegueix —almenys, no del tot— rebaixar la seva alta, altíssima, qualitat. No evita que ens reforci la idea que la literatura —entenguem-nos, la bona literatura, de fet l’única que mereix d’ésser anomenada així— no té ni ha tingut mai rival possible!

Com a mostra, no em cal més que transcriure un paràgraf de la novel·la, on l’autora combina magistralment fons i forma, idea i paraula. Fins i tot, potser, prosa i poesia:

«No dormo, li diu, al contrari, estic ben desperta, i tinc una estesa de fotos aquí al meu costat. Mira, li explica inspirada, les imatges tenen un instant paralitzat, o congelat, a dintre del paper, però quan les miro, com si els meus ulls cremessin, degoten, sento que alliberen els sentiments empresonats i que els records ressusciten. (…) O sigui, li explica, que amagada en l’estesa de fotos, al darrere d’aquest desgavell sense jerarquia ni classificació, hi ha una mena de narració ordenada; les fotos, que són trossets de vida que pot semblar que no tenen res a veure els uns amb els altres, s’acaben unint (…) I resulta que les fotos, li diu emocionada, que de fet són mudes, acaben parlant i les imatges es converteixen en paraules que expliquen una història, que és la meva i la de la meva família.»

diumenge, 5 de setembre del mmx

Donem-li una oportunitat a la pau

set 4th, 2010

by .

Quan es parla del conflicte entre Israel i palestina no tan sols resulta més que complicat mantenir una posició mínimament objectiva o equilibrada sinó encara més difícil, i amb major motiu, mostrar-se optimista. Ni tan sols de manera moderada.

Malauradament l’enfrontament armat entre hebreus i àrabs fa vora seixanta anys que dura. I cada vegada sembla més difícil que es pugui arribar a una posició de consens que permeti acabar, per fi, amb els devessall de víctimes que s’han anat produint des de llavors. Com en totes les guerres o conflictes bèl·lics, la primera víctima —tot i que no pas la més important, per descomptat— fou la veritat. O, per dir-ho amb major precisió, la de la realitat.

Provar d’escatir que és, exactament, el que ha succeït —i encara menys tot el que ha succeït— al llarg dels seixanta anys de violència incessant és poc menys que impossible. Per no afirmar impossible del tot. Segurament tant com tractar d’esbrinar qui fou el qui llançà la primera pedra —per dir-ho en termes bíblics. Segons els palestins, la llançaren els israelians; segons els israelians, els palestins. O el que és el mateix, des del punt de vista de tots ells, la culpa i la responsabilitat última va ésser, és —i sempre serà— dels altres.

Sense tenir en compte que tan important, si no més, que saber qui fou el primer que llançà la pedra és saber qui els la posà a les mans. I, sobretot, qui féu que se la volguessin llançar els uns altres… I en aquest punt la responsabilitat dels estats vencedors de la II Guerra Mundial és innegable.

Si el propòsit del nou diàleg de pau impulsat per Obama és seguir la via de l’assumpció mútua de culpabilitats, el camí acabarà, com sempre, en un cul de sac. O el que encara és pitjor, tal i com finiren tots els anteriors: en via morta. En una via morta que omplirà altra vegada en territori en disputa de sang, de patiment i de sacrificis en els dos bàndols. En els dos bàndols que des de fa decennis combaten en aquesta cruel guerra sense quarter oficialment no declarada.

Tal i com demostrà, sense cap mena de dubte, el procés de pau de l’Ulster —si se’m permet parafrasejar la dita de Ghandi—, l’únic camí viable vers la pau és la pau mateixa. Només fent tabula rasa hi pot haver un bri d’esperança. Només essent capaces ambdues parts de dur a terme el sacrifici suprem d’oblidar els greuges de l’altra existeix una mínima possibilitat que s’encengui una feble llumeta al bell mig de la foscor.

Una dolorosíssima opció, la d’oblidar —i el seu ineludible corol·lari, segurament encara més coent i insofrible: perdonar!— que tan sols seran capaços d’assumir i d’acceptar si comprenen que el millor homenatge a les víctimes no és la venjança, sinó el d’evitar que se’n segueixin produint.

dissabte, 4 de setembre del mmx