Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

agost, 2010:

Viva el barça i viva …nya!

Benvolgut amic Sandro Rosell:

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#326#image]

Comparteix

Si que tenim la pell fina, a Catalunya!

Sense dubte, d’entre tots els habitants del planeta Terra, som els catalans i catalanes el que tenim la pell més fina i delicada de tots! Realment, no podem ésser més suspicaços i mal pensats!

Ens ho ha recordat la Defensora del Pueblo en funcions, María Luisa Cava de Llano en assegurar que el fet que hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional per la Llei d’acollida no suposa cap “atac a la identitat catalana”.

Entre d’altres raons, perquè “Jo he nascut a Catalunya, vaig viure-hi molts anys, parlo català, em vaig educar i em vaig formar allà. Tinc els meus pares, avis, besavis i rebesavis allà enterrats, i no se m’acudiria pensar que qualsevol cosa amb la que no estigui d’acord suposa un atac a Catalunya.”

Una qüestió, aquesta, sobre la qual mai dels mais no se’ns acudiria gosar dur-li la contrària! Estem convençuts que cap idea sobre llengua i identitat catalanes amb la qual ella “no estigui d’acord” mai no podria suposar “un atac a Catalunya!” Una altra qüestió seria si es tractés d’idees amb les quals ella hi pogués “estar d’acord”…

Com tampoc se’ns passaria pel cap, per descomptat, recolzar les manifestacions de José Montilla que l’acusaven directament d’actuar “a les ordes del PP”. Què hi pot tenir a veure, que formés part d’aquest partit fins el moment en que fou designada —quan l’hagué d’abandonar per imperatiu legal— amb el fet d’impugnar una llei que pretén evitar la desaparició del català? Quan s’ha vist que el PP recorri lleis només pel simple fet que aquestes recolzin la nostra llengua?  La llengua que, segons les seves teories, “prohibeix l’espanyol a Catalunya.

Segons l’eminent parer d’aquesta demòcrata, interpretar el seu recurs com un “atac a la identitat catalana” són “ganes de buscar titulars tan fàcils com enganyosos. No s’hauria de faltar al respecte als ciutadans d’aquesta manera”. Afegint-hi que la seva funció és defensar el poble espanyol “i Catalunya, que jo sàpiga, és a Espanya!”.

Té tota la raó, és clar: aquesta bona dona ha fet exactament el que havia de fer, defensar el poble que representa i complir lleialment les obligacions del càrrec pel qual no ha estat escollida. Al cap i a la fi, fou nomenada com a adjunta primera, no pas com a Defensora del Poble (espanyol). I la seva primera obligació —envers ella mateixa— és aprofitar la seva interinitat per assegurar-se… que ningú no li prengui el lloc que ara ocupa!

I ben certs que ho està fent: presentant aquest recurs tan urgent, s’ha garantit els vots del PP en bloc i de bona part del PSOE! Ho ha evidenciat ella mateixa, en afirmar que està convençuda que el seu predecessor també hauria presentat el recurs, si no hagués caducat el seu mandat. Si la seva pretensió és seguir fidelment les passes d’Enrique Múgica ningú amb un mínim de coneixements o de memòria no pot dubtar que el pueblo español estarà ben defensat!

Una altra història, és clar, és si considera, com el seu antecessor que, en el cas de Catalunya i el poble català, la millor defensa és un bon atac!

dissabte, 21 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#50#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 24 d’agost del 2o1o

Donem gràcies a l’Estat(ut) i III

L’article que publicaren a El país els que representen el passat, Felipe González, i el —teòric (per haver nascut en terra infidel)— futur, Carme Chacón, del PSOE és tan ampli i profund, quasi omnicomprensiu, que resulta quasi impossible d’abastar-lo per complet en la seva anàlisi completa. Tractar d’anivellar-se amb la seva inequiparable intel·ligència i amb la seva il·limitada clarividència no és més que una absurda temeritat, abocada per força al fracàs.

Amb major raó quan el que ho pretén no deixa d’ésser un modest i del tot prescindible autor d’articles d’opinió. Em caldrà conformar-me enllestint l’anàlisi amb aquest tercer lliurament. Renunciant, doncs, a provar d’interpretar per exemple aquella indesxifrable frase que afirma que “La concepció d’Espanya com a ‘Nació de nacions’ ens enforteix a tots”. Ens haurem de quedar amb les ganes de saber: qui la concep així? (el Tribunal Constitucional segur que no!) i, a qui enforteix, aquesta concepció irreal?

Tampoc podrem saber, per manca d’espai i de temps —i, per què no confessar-ho?, de capacitat— a quina pitonissa, o més aviat endevina, van acudir per afirmar tan categòricament que “als assistents” a la manifestació del 10 de juliol “els animava” una “pluralitat d’opcions”. I, el que és encara més miraculós, també als “no assistents”!

Si ja resulta prou arriscat aventurar els motius que han motivat als presents a assistir a una manifestació (tot i que en aquest cas els crits majoritaris reclamaven clarament independència), més inversemblant resulta encara atribuir un significat o unes determinades motivacions “als no assistents”!

No em restarà altre remei que limitar-me a donar humilment la raó als redactors de l’article, quan indiquen que “els efectes jurídics de la sentència sobre la realitat de l’Estatut són petits. No només per l’extensió del text  afectat -un sol article i incisos de paràgrafs de 13 articles sobre 238-, sinó també perquè la pràctica totalitat segueix en vigor”.

Qui, amb dos dits de seny, gosaria negar que els efectes de la sentència del Tribunal Constitucional “són petits”? Quatre detallets insignificants i prou: els termes “Catalunya com a nació” i “la realitat nacional de Catalunya” no tenen “eficàcia jurídica”;  els nostres drets històrics no son ni poden ésser “el fonament del nostre autogovern”; la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible”, el finançament ha d’harmonitzar-se amb el de les altres comunitats autònomes…

Els efectes difícilment podrien ésser més “petits… Al cos sencer de l’Estatut, els generosos magistrats del TC s’han limitat a arrancar-li alguns òrgans del tot prescindibles: el cor (el concepte de nació i el fonamentat dels drets històrics), l’ànima (la llengua pròpia) i els pulmons (la capacitat d’autofinançament)! A la resta de l’organisme la cirurgia ha estat purament ornamental.

En aquestes condicions, com se’ns podria acudir reclamar la independència! Al cap i a la fi, no és cert que, fins i tot amb el cap tallat, les oques caminen encara unes passes… abans de caure desplomades sense vida!

dimarts, 10 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1006296698753[download#85#image]

Comparteix

Donem gràcies a l’Estat(ut)II

A l’article signat conjuntament per l’injubilable Felipe González i la pretendent Carme Chacón que comentàvem l’altre dia —on tots dos començaven presentant Catalunya com un dels “subjectes polítics” no estatals amb “major autogovern” d’Europa— aquest parell d’insignes pròcers seguien il·luminant-nos amb la seva messiànica visió sobre els efectes que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol havia causat a l’Estatut que consideràvem tan maltractat.

Dic “consideràvem” perquè, provincians, incultes i àgrafs com som els catalans —els no hem tingut, per suposat, el privilegi d’emigrar a l’inequiparable Madrid, la Gran Metròpoli Universal i Far d’Alexandria de la cultura i la ciència moderna!— abans del seu article crèiem, erròniament, que hi havíem perdut bous i esquelles. Pensàvem, il·lusos de nosaltres, que ens l’havien torpedinat, primer, amb la generosa retallada de l’incombustible Alfonso Guerra (tocat…); i abatut després amb càrregues de profunditat d’efectes endarrerits, amb les rebaixes avançades al juny de l’il·lustre i tan comprensiu Alt Tribunal espanyol (i enfonsat!).

Una visió que no podia ésser més curta de mida ni esbiaixada, treta de mare i exagerada tan sols per l’interès que tenim quatre “sobiranistes” mal comptats de magnificar “qualsevol fricció com a ofenses a Catalunya” i d’expressar injustificadament un “plany independentista (…) que exagera i amplifica els greuges i, quan no existeixen, els inventa”.

En el cas de la sentència, negats en general com som els catalans i catalanes per a l’anàlisi serena i ajustada a la “realitat”, i sense que els dos eminents i infal·libles estadistes espanyols ens ho indiquin clarament, no acabem d’entendre si el que hem fet és exagerar una “fricció” o bé “inventar-nos-la”…

En el primer supòsit, el més favorable a nosaltres, ja que ens reconeix un deix, per més residual que sigui, d’intel·ligència, hauríem convertit una “fricció” de no res en un “greuge”. O el que és el mateix, amb la nostra mala fe sobiranista habitual, hauríem convertit en un greuge un “desacord” o “una topada lleugera” (que és com defineix el diccionari el terme fricció) entre la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya i l’insigne i comprensiu tribunal espanyol. Hauríem convertit un fet insignificant —retallar els engranatges essencials d’un Estatut aprovat pel 90 % dels membres del Parlament— en un gran greuge. Hauríem convertit l’anècdota en categoria!

En el segon supòsit, que ens és —per dir-ho de manera elegant— menys favorable, ja que equipara la nostra capacitat cerebral d’anàlisi amb la de les amebes o altres organismes unicel·lulars, ens hauríem limitat a “inventar” una “fricció” o “topada lleugera” entre els desitjos majoritaris dels catalans i catalanes i la més alta justícia espanyola.

La qual cosa significaria, en la menys greu de les interpretacions que permeten les seves paraules, que ens havíem “inventat” una “fricció” o “topada lleugera” que mai no va existir. I, en la més greu, que hauríem estat tan simples i ximples com per creure’ns la mentida que ens havien dit els nostres representants polítics, que (si fem cas de nou de la definició que recull el diccionari) ens havien “presentat com a veritable o real una cosa que no ho era”: que el Congrés i Tribunal Constitucional espanyols ens havien retallat l’Estatut!

O potser els polítics catalans encara van gosar anar més lluny i van atrevir-se a “inventar-se” la mateixa existència d’un Estatut que mai no ha estat ni “veritable ni real”?

diumenge, 8 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#84#image]

Comparteix

Donem gràcies a l’Estat(ut)!

A hores d’ara fóra del tot absurd negar que la visió clarivident i universalista de dos espanyols val, almenys, per la de centenars de milers de catalans. Per començar, per tots aquells que van assistir a la multitudinària manifestació del 10 de juliol (traïda pels nostres representants polítics abans que el gall cantés tres vegades, com és habitual…). I seguint per tots aquells que no hi van anar però se senten estafats per l’estricta i esterilitzadora sentència del Tribunal Constitucional espanyol.

Ho demostra l’article que l’insigne Felipe González i l’enlluernadora Carme Chacón publicaren —com no?— al diari El país. El text, del qual no en consta l’autoria exacta, no pot ésser més diàfan, aclaridor i alliçonador. Tot i que segurament l’ajut de Ses Eminències era del tot innecessari, potser contribuirà a obrir ben oberts els ulls a aquells que no hi veuen bé. O, més aviat, que no hi volen veure perquè es neguen a mirar de veritat… no fos cas que no els agradés el que veiessin.

D’entrada amb la primera frase ja ens il·luminen afirmant que “Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals amb major autogovern d’Europa”. Sense que els calgui, per descomptat, proves de dret comparat que constatin la seva taxativa asseveració: la seva mateixa paraula ja és font d’autoritat! Tot i amb això, els matisos  afegits —que, heretge de mi, m’he permès destacar en cursiva— són fonamentals i no poden ésser més il·lustradors del seu pensament: “un dels subjectes polítics”.

Un”. Un? Un entre quants? Entre cinc?, deu?, vint?, trenta, cinquanta? L’ús de l’article indefinit permet que la frase sigui incontestable, ja que tant pot significar que Catalunya és un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa com un dels cinquanta! Des d’aquest punt de vista, res a dir. És possible que, amb el text de l’Estatut sorgit del Parlament —recolzat íntegrament pel complidor Rodríguez Zapatero— fos un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa; després de passar per les àvides mans del seu vell company i camarada, Alfonso Guerra, un dels trenta; i, en acabar la tan ben conjuminada feina d’equip el Tribunal Constitucional, un dels cinquanta!

Subjecte polític”. L’elecció del terme, tan ambigu, abstracte i inaprehensible, no podia ésser més hàbil… per evitar aplicar a Catalunya el terme maleït, que porta malastrugança tan sols d’escriure’l o pronunciar-lo: nació! «Uf! Calla, calla! Fuig, no esmentem en debades el nom del dimoni! Que Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi a tots confessats!»

Si molt convé, no fos cas que se’ns vegi massa el llautó espanyolista, ja farem l’insofrible esforç de referir-nos a Espanya com una asèptica i indeterminada “Nació de nacions” (en majúscula la primera i només la primera, por supuesto i por derecho de conquista), però que mai —però mai dels mais dels mais!— se’ns acudeixi la temerària gosadia de definir el subjecte polític del nord-est peninsular com a nació catalana!

Ergo, segons aquestes dues incontrovertibles llumeneres espanyoles, ni “Som una nació”, ni “Tenim dret a decidir”! 

diumenge, 1 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#86#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD