Si no ens hi volen, ens n’haurem d’anar!

Des que el tan legítim i legitimat Tribunal Constitucional espanyol va decidir, sense cap mena de pressió ni de submissió dels seus digníssims Magistrats als partits que els havien designat, tallar d’arrel les ales de les aspiracions de la ciutadania catalana, convertint el ja abreujat Estatut en una mena de còpia devaluada dels textos del Reader’s Digest s’ha parlat més que mai d’independència.

No tant per voluntat pròpia sinó induïda: tot d’una, en una mostra de baixesa de mires, d’inoportunitat i de ceguesa històrica inoïda, l’Alt Tribunal posava entre l’espasa i la paret a tots aquells que, fins llavors, creien que la seva catalanitat no era incompatible amb el seu sentiment de pertinença a la globalitat espanyola. El text de la sentència no podia ésser ni més taxatiu ni més diàfan pel que fa a la relectura de la Constitución, consagrant Una sola Nació i Una sola Llengua (común, universal e indivisible), jurídicament obligatòries ambdues.

Com a conseqüència directa, a partir d’ara, per sentir-se espanyol cal combregar amb aquesta idea d’Única Nació i d’aquesta Llengua Única. Segons la jurisprudència del TC, pots sentir-te espanyol i regionalment o autonòmicament català, però no pas nacionalment, car tan sols existeix una Única nació, l’espanyola!

Una Nació —assimilada, no cal dir-ho a la totalitat del territori espanyol (“patria común e indivisisble” no ho oblidem…— monolítica, autoritària i immutable, sense desviacions ni fissures plurinacionals o plurilingüístiques. Un concepte de nació retrògrada i impositiva que sembla definir-se, també, per ésser Una (“una sola nació”), Grande (“Que s’estén íntegrament al llarg de les eternes fronteres de l’Estat) i Libre (“La —Immaculada— Constitución fou acceptada i aprovada lliurement per tots els espanyols, sense coaccions ni amenaces tàcites del gloriós i imperial règim polític anterior”).

L’Estat Espanyol —i en això, per més dolorós que els pugui resultar sentir-ho, s’assembla a ERC— ha jugat des que s’encetà la transició amb l’ambivalència i amb l’equidistància, donant-nos tan aviat una de freda com una de calenta. O potser seria més ajustat afirmar “una” de calenta per “un bon grapat” de fredes? És cert que la Constitución s’anava harmonitzant, uniformitzant, unificat i centralitzant—o el que és el mateix: castellanitzant— però de tard en tard ens tenien un gest de deferència, ens daven un xic de peixet i feien veure que tenien en compte les nostres peculiaritats regionals.

En general, cal dir-ho tot!, aquestes escadusseres i modestes mostres de consideració i de respecte pel nostre fet diferencial —habitualment definit per ells com a “el problema catalán”— coincidien bé amb períodes electorals o amb instants en que al nacionalisme espanyol li resultava imprescindible el nacionalisme català per a formar govern. Només cal recordar aquells temps memorables en que l’amic Aznar parlava la nostra llengua “en la intimidad” i recitava Mossèn Verdaguer…!

Tanmateix, el Tribunal Constitucional ha decidit que aquest joc s’ha acabat: no som una nació, la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible” ni a casa nostra, i ens hem d’integrar al projecte comú espanyol com uns més entre tants. Això sí, per integrar-nos-hi, ens obliguen a abaixar el cap i sotmetre’ns a les seves exigències. La primera d’elles, la més innegociable de totes, és que, de la mateixa manera que en alguns centres religiosos ens obliguen a descalçar-nos per entrar-hi, pe entrar a l’Estat espanyol cal que ens despullem per complet de tot allò que ens representa com a catalans: llengua, costums, història, tarannà i, sobretot, dels nostres sentiments i creences més arrelades.

Un cop despullats del que ens defineix com el que som, ells, amb la generosa universalitat que els caracteritza, tindran la caritat i la benvolença d’acceptar-nos com a espanyols! De segona —de tercera o de quarta…— però com a espanyols…! En aquestes condicions, com es pot entendre que augmenti el sentiment independentista a casa nostra? Els espanyols només ens demanen que sacrifiquem la nostra ànima, i els catalans i catalanes, garrepes (“l’avara poverta dei catalani” )i insolidaris com som, fins i tot això els hi neguem…!

Al cap i a la fi, no ens demanen més que allò que Dante esculpia a la porta de l’Infern a la Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate!” (“Deixeu totes les esperances, aquells que hi entreu!”).

divendres, 23 de juliol del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *