El dia després, i ara què…?

Aquesta és la pregunta que es planteja l’endemà de la més gran manifestació mai protagonitzada per la ciutadania catalana: i ara, què? La resposta és senzilla i complicada alhora. Senzilla, perquè el que ens cal és seguir avançant. Avançant plegats i —sempre que això no comporti renunciar a cap de les nostres legítimes reivindicacions— units pels camins de llibertat del dret a decidir. Complicat perquè, de nou, els nostres representants polítics segueixen més interessats en assegurar-se la poltrona que no pas a recollir la més que evident voluntat popular.

Tots plegats sabíem —i aquells que no, potser que s’ho facin mirar— que els socialistes catalans seguirien representant la seva auca de sempre: exercint de (teòric) PSC a Catalunya i de PSOE a l’estat. El doble joc habitual dels socialistes catalano-espanyols o espanyolo-catalans, segons els convingui. Encara sort si fan veure que defensen l’Estatut capolat pel Tribunal Constitucional!

Pel que es refereix a CiU, per refermar-se en la seva esquizofrènia habitual regionalisme/sobiranisme no li cal ni tan sols sortir del país: pel matí defenso el dret a decidir; per la tarda, impedeixo el referèndum sobre la independència; de nits, visito al psiquiatre!

ERC treu pit i fa exaltades proclames independentistes arrauxades… fins que el xofer el retorna al despatx de la Generalitat amb el cotxe oficial, i corre a trucar al Montilla per calmar-lo! IC no sap si va, en torna o ja hi ha arribat: ja li dirà el PSC què ha de fer o deixar de fer…

Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, què podem fer, la majoria silenciosa de la població? Precisament deixar d’ésser silenciosa: alçar la veu, com dissabte passat, i reclamar — reclamar i reclamar— als polítics que recullin el nostre testimoni: som una nació, nosaltres decidim!

Per començar —conscients que mai gosaran despenjar-hi les banderes espanyoles (símbol d’un legislatiu i un judicial que no ens accepta com som)—, exigir-los que totes les senyeres de tots els organismes públics catalans duguin un crespó negre o onegin a mitja asta fins que recobrem, almenys, els articles que el TC ens ha escapçat o inutilitzat! Legalment —per ara— no ens ho poden pas prohibir…

dimecres, 14 de juliol del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *